logo

Azouz Begag


foto Azouz Begag va néixer a Villeurbanne (França) l'any 1957, de pares algerians, posseeix la doble nacionalitat francoalgeriana. Ha escrit novel.les tant per a adults com per a lectors joves i infantils. La seva novel.la 'Le Gone du Chaâba' ha estat adaptada al cinema. A 'El passaport', l'autor retrata la crònica d'una dictadura vista des d'un policia al servei del règim.



  • El passaport (Le Passeport) [fragment]

    De tornada a l'habitació, vaig recollir la foto i vaig recompondre-la com un quadre damunt de la calaixera. Vaig fer un petó al paper setinat. Els meus pobres pares no devien entendre res de la guerra civil, de les bombes ensordidores, dels pobles udolant, de les noies sagnant, de la proliferació de tombes. Vaig ficar-me al llit i vaig llegir els diaris durant unes quantes hores, de vegades m'ensopia i tornava amb els esquirols, em reviscolava, escoltava la respiració panteixant de l'hospital. A la ciutat, mantinguda per la corrupció, la penúria de medicaments era molt preocupant. D'ençà que hi havia mercat lliure, les famílies al poder havien acaparat l'exclusiva del mercat d'importació i els preus havien pujat fins a cremar. Amb la qual cosa, els pobres havien tornat als sistemes d'herbes i d'oracions per curar-se. De fet, no es curaven pas. Havia rebrotat la tubercolosi. I el còlera. De tant en tant m'arribaven remors de passes i veus dels corredors de l'hospital, agitat per un nerviosisme invisible, però aquells ressons eren prou llunyans; se m'havia col.locat en un lloc sota vigilància; o al contrari, sense gens de vigilància, cosa que anava com anell al dit a les ganivetades anònimes. Per què no havia vist cap metge ni cap infermera, encara? No era un malalt com els altres. L'angoixa tornava ràpid a casa. Vaig treure'n la conclusió que l'Osmane m'havia instal.lat en aquesta cambra per fer-me executar de sotamà, sense que ningú no hi veiés ni se n'adonés, com el meu amic Karamel. I que havia enviat un targetó d'invitació als meus pares per a l'últim adéu. Vaig aguantar les ganes de cridar. M'hi vaig negar. No volia abandonar les nenes d'una manera tan deplorable. Vaig escopir en l'aire mentre m'imaginava l'Osmane davant meu. Vaig demanar un favor a Zeus:
    —Amic que vaig venerar a l'institut, a la classe de grec... no podries pas desfermar la més virulenta de les teves tempestes, la més abrusadora de les teves guspires, el més esfereïdor dels teus trons, llançar els teus llamps sobre la comissaria de l'Osmane i dissoldre aquest home vil en una marmita de plom? Oh, Zeus, atén la meva pregària i a canvi podràs demanar-me el que vulguis... Sóc una persona complidora...



    punts



    [Copyright© 2001. Azouz Begag. Traducció de Lluís-Anton Baulenas i Edicions 62. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]