logo

Frédéric Beigbeder


foto Frédéric Beigbeder va néixer a Neuilly-sur-Seine, a la conca de París, el 21 de setembre del 1965, enmig d'un ambient benestant. La seva mare, Christine de Chasteigner és traductora de novel.les romàntiques. El seu pare, d'origen suís, és caçador de talents. Escolaritzat als instituts Montaigne i Louis le Grand, es va diplomar posteriorment en ciències polítiques. Però en lloc de dedicar-se a la seva especialitat, va preferir organitzar festes amb amics. Entre les seves amistats, figuren el realitzador i actor Édouard Baer, que va conèixer a mitjan anys vuitanta, o el músic i escriptor Bruno de Stabenrath, entre altres. A partir dels 25 anys es llença a fer diverses activitats: escriure, publicitat, crónica literària i crònica de societat. L'any 1994 va crear el Prix de Flore, amb el nom del cafè de Saint-Germain-des-Prés, a París. Un premi que, dotat amb 6.000 euros inicialment, distingeix cada any un jove autor francès que a parer del jurat prometi. Hi han passat: Vincent Ravalec, Jacques A. Bertrand, Michel Houellebecq, Philippe Jaenada, Virginie Despentes, Guillaume Dustan, Nicolas Rey, Christophe Donner, Grégoire Bouillier, entre altres. Divorciat del seu primer matrimoni, Frédéric Beigdeber té una filla, Cholé. Controvertit i contradictori, és considerat un dandi que estima el seu personatge i que a la vegada el promociona per crear les seves autoficcions. Havia denunciat durament la publicitat, però s'hi va dedicar durant deu anys. Va tastar també la política i va ser conseller del comunista Robert Hue. També ha denunciat sovint la societat més rica, sobretot des que va ser membre del consell d'administració de la societat borsària en línea Sefltrade, creada pel seu germà Charles, i revenuda el 2000. Dins de la seva línia de ser crític en tot, el 2002, warner li va proposar el 2002 de fer el recull de 'La banda original de la meva joventut', centrada en la seva joventut als anys vuitanta. El seu estil literari és provocatiu, però no deixa de ser una fotocòpia d'altres escriptors que com ell van trencar amb els tòpics en diverses generacions.



  • Finestres sobre el món / (Windows on the World) [fragment]

    Ja sabeu com acaba aquesta història: tothom mor. Sens dubte, això de morir li passa un dia o altre a una quantitat de gent bastant considerable.
    L'originalitat d'aquesta història està en el fet que moriran tots al mateix temps i en el mateix lloc. La mort, crea lligams entre les persones? No ho sembla pas: ningú no parla amb ningú. Fan mala cara, com qualsevol que s'ha llevat massa d'hora i mastega mecànicament el seu esmorzar en una cafeteria de luxe. De tant en tant alguns fan fotos de la vista, que és la més bonica del món. Darrere els edificis quadrats, el mar és rodó; les traces dels vaixells hi dibuixen formes geomètriques. Ni tan sols les gavines no volen a l'altura d'aquest mirador. La major part dels clients del Windows on the World no es coneixen.
    Quan les seves mirades es creuen per descuit, estosseguen lleugerament i tornen a submergir-se immediatament en els seus diaris. Primers de setembre, de bon matí; tothom està de mal humor: les vacances s'han acabat i ara caldrà aguantar fins al Dia d'Acció de Gràcies.
    El cel és blau, però ningú no en treu profit. D'aquí a un instant, al Windows on the World, una grossa porto-riquenya començarà a xisclar. Un executiu amb americana i corbata obrirà molt la boca. «Oh my God.» Dos col·legues d'oficina quedaran muts d'estupefacció. Un home de pèl roig deixarà anar un «Holy shit!». La cambrera continuarà servint el te fins que la tassa vessi. Hi ha segons que duren més que d'altres. Com si algú acabés de polsar la tecla «Pausa» d'un lector de DVD. En un instant, el temps esdevindrà elàstic. Tots els presents, finalment, es coneixeran. En un instant tots ells seran cavallers de l'Apocalipsi, units en la Fi del Món.
    Aquell matí érem al cim del món i jo era el centre de l'univers. Són dos quarts de nou del matí. Ja ho sé, és una mica d'hora per portar els nois dalt d'un gratacel. Però els meus fills desitjaven molt esmorzar aquí, i jo no sé negar-los res: em sento culpable d'haver abandonat la seva mare. L'avantatge de llevar-se aviat és que així un s'estalvia la cua. A la planta baixa han triplicat els controls d'identificació des de l'atemptat de 1993. Ara, els que penquen aquí necessiten targes especials. Els vigilants no fan broma quan us escorcollen la bossa. Jerry fins i tot ha fet sonar el marc detector de metalls amb la sivella del seu cinturó, que porta l'efígie de Harry Potter. Dins de l'atri high-tech les fonts borbollegen discretament. Per a l'esmorzar cal fer una reserva. En arribar he donat el meu nom al taulell del Windows on the World. «Good morning, my name is Carthew Yorston.»
    I un es troba de seguida en l'ambient: moqueta vermella, cordó de vellut entorxat, ascensor privat. En aquest hall d'estació de tren (el sostre és a 30 metres d'altura), el pupitre del restaurant fa la funció del taulell de primera classe. Ha estat una idea excel·lent llevar-se abans de l'hora punta. Així no cal esperar tant per mirar a través dels telescopis (introduint-hi 25 centaus es pot contemplar l'arribada de les secretàries a tots els immobles dels voltants, enganxades als seus mòbils, enfundades en els seus vestits de jaqueta i pantaló color gris clar, amb les seves permanents, les seves sabatilles esportives i les seves sabates amagades en la seva falsa bossa Prada). És la primera vegada que pujo al cim del World Trade Center: els meus dos fills han quedat entusiasmats amb els ascensors ràpids que s'enfilen fins al pis 78 en quaranta-tres segons. La velocitat és tan gran que un sent com el cor li salta dins la caixa toràcica. I no volien deixar de cap manera l'ascensor Sky-lobby. Després de quatre anades amunt i avall m'he hagut d'enfadar:
    —Vinga, ja n'hi ha prou! Aquests ascensors són per a la gent que treballa. Aquí no hi ha cap rètol que digui: Parc Disney - Muntanya russa.
    Una hostessa del restaurant, identificable pel pin que porta al coll del vestit, ens ha acompanyat fins a l'altre ascensor, l'òmnibus que puja fins al pis 107. El nostre programa per al dia d'avui està bastant carregat: esmorzar al Windows on the World; després un passeig per Battery Park a fi d'agafar el ferri de Staten Island (de franc!) per visitar l'Estàtua de la Llibertat; tot seguit, visita al moll núm. 17, compres a South Street Seaport, algunes fotos davant del pont de Brooklyn, una volta pel mercat del peix per assaborir la bona olor, i finalment un hamburger ben cru al Bridge Cafe. Els nois adoren els grans bistecs de carn picada, encara sucosos de sang i coberts de ketchup. I també les enorme Coca-Coles plenes de gel triturat, sempre que no siguin light. Els nens només pensen a endrapar, i els pares a cardar. Pel que fa a aquesta qüestió les coses van bé, per sort: poc després de divorciar-me vaig conèixer Candace, que treballa a Elite New York. Hauríeu de veure quin cos... Al seu costat, Kylie Minogue sembla una vella.
    Cada vespre ve a l'Algonquin a grimpar sobre meu tot gemegant (ella prefereix el Royalton de Philippe Starck, que és al mateix carrer) (és perquè no coneix Dorothy Parker) (no descuidar-me de fer-li llegir La vida entre dos perquè quedi fastiguejada de la convivència en parella).
    D'aquí a dues hores seré mort, però mort potser ja ho sóc ara.



    punts



    [Copyright© 2005. Frédéric Beigbeder i Edicions de La Campana. Traducció de Pere-Albert Balcells. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]