logo

Lygia Bojunga


foto Lygia Bojunga va néixer a Pelotas, Rio Grande do Sul, Brasil, el 26 d'agost del 1932. Quan tenia vuit anys es va traslladar amb la seva família a Río de Janeiro. Als 19 anys va entrar a formar part d'un grup de teatre ambulant. La realitat de l'analfabetisme de les zones rurals la va impulsar a crear una escola que va dirigir durant cinc anys. També va exercir de redactora de ràdio i televisió, tot i que havia fet estudis de medicina. Des del 1972, es va dedicar completament a la literatura. Entre altres premis del Brasil, és una de les úniques autores de literatura infantil i juvenil que ha obtingut els dos premis més importants del món d'aquest àmbit: el Hans Christian Andersen (1982) i el Astrid Lindgren Memorial Award (2004). Les seves novel·les han estat traduïdes a una vintena de llengües. Entre els títols publicats es troben: 'Els companys' (Premi de l'Institut Nacional del Llibre de Brasil i premi Jabuti de la Cambra Brasilera del Llibre); 'Angèlica' (relat distingit amb el Premi al Millor Llibre per a Nens i el Gran Premi de l'Associació de Crítics d'Art); 'La casa de la padrina', 'Corda bamba', 'El sofà estampat', 'La bossa groga', 'El meu amic pintor', 'Junts els tres', 'Adéu', 'Paisatge', 'Fet a mà', 'Sis vegades Lucas', 'L'abraçada' i 'Sabates de taló', la història d'una nena d'11 anys que és acollida per una família i que és víctima d'abusos sexuals que la porten finalment a voler dedicar-se a la prostitució. La seva dedicació a l'escriptura la va portar també a crear editorial pròpia (Casa Lygia Bojunga).



  • Sabates de taló (Sapato da salto) [fragment]

    ¿I com ho podia fer, ara, per canviar la seva vida? Desaparèixer, desaparèixer! L'únic que volia era desaparèixer! Ni que fos un quant temps. Ah, no haver d'aguantar més els silencis rancuniosos del Rodolfo, no haver de veure en la mirada de l'Andrea Doria tota la confusió que sentia des que havia començat la història amb el Joel, no haver de decidir més què menjarien o deixarien de menjar per dinar, per berenar, per sopar. I els diners que s'acabaven contínuament: «Rodolfo, s'han acabat els diners.» «Una altra vegada?» «Una altra vegada, sí. Hem de menjar , vestir-nos, calçar-nos, pagar l'escola, la llum, el gas, el telèfon, o és que fins ara no t'has adonat dels miracles que faig perquè ens arribin els diners?!» I encara haver de fer veure que no veia la cara d'enfadat que feia quan obria la cartera per treure diners. Però és que qui m'ho va manar? Qui em va manar de no pensar a tenir una professió com el Léo, de viatjar sempre que volgués, i no haver de dir mai que estic sense diners per comprar les coses de la casa? Qui em va manar que no pensés en tot això i dediqués tota la meva energia al somni de pujar una família feliç, qui?! Qui em va manar tenir un part normal fins a l'últim moment? Qui, qui, qui?! Va prémer els llavis amb més força, per contenir un crit que sabia que era inútil: «Socors!»

    (...)

    I ara estava allí, assegut a la riba del riu, entretingut preparant l'esquer, però mirant cada dos per tres el caminoi per on havia d'arribar el Joel. S'imaginava la trobada escena a escena, tenia el pensament ocupat en les paraules que es dirien: «Ostres, Joel, gairebé dos quarts de deu, ja em pensava que no em perdonaries.» Veia el Joel que el mirava amb aquell etern somriure burleta que, d'una banda, l'atreia tant i, de l'altra, sempre el feia sentir insegur: «Deixa'm que t'expliqui per què et vaig dir allò, Joel. No, no ho saps. Si no sabessis no te n'hauries anat d'aquella manera, dient que no em perdonaries. Sí, ja, ja, no vas dir que no vindries, vas dir que per si de cas decidies perdonar-me... Però és més o menys el mateix, oi, Joel? Era per si de cas decidies perdonar.me. Però seu, home, seu.» Veia el Joel que s'asseia i que se li acostava, encara més a prop. Veia com es miraven els ulls. «Sabia que em perdonaries, ho sabia! Però Joel, quan et vaig dir mentider, no et volia ofendre. Ja ho sé, ja ho sé, que no està bé dir mentider a algú, però ja feia temps que t'ho volia dir, només que ahir em va sortir d'una manera que no volia, però continuo pensant que ets un mentider:» «Oh, no!» I va oblidar de seguida aquestes paraules. Havia d'anar bé, aquesta trobada; si no, el Joel no el perdonaria mai més. «Però és mentida, és mentida! Sempre em ve amb aquesta història que m'estima. Només m'estima en aquests moments, que no para d'acariciar-me i de mirar-me...! Però quan ja s'ho ha passat bé, torna als seus llibres. L'única cosa que vol és quedar-se tancat, llegint un llibre rere un altre. Bé, però jo tampoc li hauria d'haver dit intel·lectual de merda. Però oi que ell em va tornar a dir ignorant? Em va tornar a dir que en comptes de voler ballar, havia de llegir per deixar de viure en la ignorància en què viuen els que no llegeixen. Ignorància.



    punts



    [Copyright© 2009. Lygia Bojunga i Cruïlla. Traducció de Natàlia Tomàs. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]