[María Kodama va ser la companya inseparable de Borges durant una gran part de la seva vida. El va conèixer als dotze anys, quan el seu pare, un japonès, li va presentar Borges a casa. Uns anys després es va iniciar una col.laboració entre ells dos que no acabaria fins a la mort de l'escriptor. Va ser una inesgotable copista de l'autor, a qui va ajudar en la seva ceguesa. Com a companya literària, va conèixer Borges --amb qui es va casar-- de la manera que probablement no l'ha conegut ningú. Borges li va dedicar diversos dels seus llibres i li va cedir tots els drets d'autor]
«--Borges era una persona molt vital; per això no el vaig tractar mai com un home gran ni com un cec. Algunes vegades em semblava molt més jove que jo. En segons quins casos vivia les situacions com una autèntica aventura. Recordo que una vegada, al Japó, vam arribar a Nara i ens van dir que hi havia un hotel vell en el qual es podia dormir a l'estil tradicional japonès, a terra. De seguida, Borges hi va voler anar a dormir i, quan hi va arribar, ho palpava tot; el tacte del tatami, de les estores, l'olor de la fusta... És possible que en els seus contes aparegui el Borges menys relacionat amb l'amor. Però aquests es poden llegir de moltes maneres; hi ha qui hi veu només el joc metafísic; jo veig gairebé sempre el poeta, el poeta que sovint s'enamora de la vida, del món de la humanitat i dels llibres. No crec que en els seus contes predomini l'aspecte fosc i trist que molts hi han vist. Per exemple, a 'Ulrica', que Borges em va dedicar secretament en reproduir la nostra història, jo veig sobretot un conte d'amor i no el joc intel.lectual i filosòfic que hi veuen els altres.
»--¿Vols dir que a 'Ulrica' sou vosaltres dos, els protagonistes?
»--Sí que els som. Per això l'esquela que vaig posar a la tomba de Borges a Ginebra està firmada per Ulrica, i està dedicada a Javier Otálora, que són els personatges del conte i que, eufemísticament, som nosaltres o un dels molts noms que nosaltres mateixes ens posàvem.
»--En el conte, Javier Otálora -un vell professor- arriba amb la jove Ulrica a una posada. L'últim paràgraf del relat diu això:
»»El aposento oscuro era bajo, con un techo a dos aguas. El esperado lecho se duplicaba en un vago cristal y la bruñida caoba me recordó el espejo de la Escritura. Ulrica ya se había desvesstido. Me llamó por mi verdadero nombre, Javier. Sentí que la nieve arreciaba. Ya no quedaban muebles ni espejos. No había una espada entre los dos. Como la arena se iba el tiempo. Secular en la sombra fluyó el amor y poseí por primera y última vez la imagen de Ulrica.»