logo

John Boyne


foto John Boyne va néixer a Dublín, Irlanda, el 1971, on resideix. Es va llicenciar en literatura anglesa a la Universitat de Dublín i va estudiar creació literària a Norwich. Va guanyar el premi Curtis Brown i va començar a publicar relats breus, i l'any 2000 va publicar la primera novel·la, 'The Thief of Time'. El 2006 va publicar la que ha estat fins ara la seva obra més coneguda, 'El noi del pijama de ratlles', traduïda a una trentena de llengües. El 2008, publica 'Motí al Bounty' i recupera així el gènere d'aventures marítimes. L'adaptació cinematogràfica de la novel·la 'El noi del pijama de ratlles' es va rodar a Budapest el 2007 i es va estrenar el 2008. Els seus intèrprets principals són David Thewlis, Vera Farmiga, Sheila Hancock i Rupert Friend.

  • Vegeu diverses entrevistes amb John Boyne a l'hemeroteca de la revista digital Cornabou, clicant aquí.



  • El noi del pijama de ratlles (The Boy in the Striped Pyjamas) [sinopsi]

    Berlín 1942. La guerra no afecta gaire la vida de Bruno, un noi de nou anys que viu en un barri residencial. Però un bon dia arriba a casa i es troba totes les coses empaquetades: el seu pare, membre de l’elit militar, ha rebut un nou destí i es veu obligat a marxar i instal·lar-se amb tota la família en una àrea rural mig deserta i molt depriment. Bruno i la seva germana Gretel s’avorreixen i el noi passa els dies obsessionat amb una tanca que s’alça davant la finestra de la seva habitació. Fins que no coneix Schmuel, el noi del pijama de ratlles, que viu a l’altra banda del filferro espinós, Bruno ni tan sols no comprèn que ja no és a Alemanya sinó a Polònia. Tampoc no és conscient del que passa a la vida de Schmuel fins que és massa tard per escapar dels horrors que es viuen a l’altra costat de la tanca. A poc a poc anirà descobrint tot el que passa, tot el que és aquell muntatge i qui ho dirigeix.

    Un dia, els pares de Bruno pensen que els seus dos fills necessiten un professor particular i contracten Herr Liszt. Per a Bruno, és el professor més avorrit que li podia tocar perquè ensenya geografia i història en comptes de les arts que Bruno prefereix, com la lectura que li omplia moltes hores amb llibres d'aventures. Així, doncs, l'avorriment i la confusió fan que es pregunti què està passant a Auschwitz i per què la gent vesteix sempre pijames ratllats. Una tarda, va a explorar el camp i es troba a l'altre costat de la tanca de filferro empuat un noi jueu, Shmuel, un nom que Bruno no havia sentit anomenar mai, però que en el camp de concentració és molt comú. Schmuel es fa amic de Bruno i Bruno el va a veure cada tarda per parlar i jugar a dames en un taules per sota la tanca. La germana de Bruno li diu que els del pijama de ratlles són jueus i que ells són "el contrari". Una plaga de polls que afecta Gretel i Bruno fa que els hagin de rapar al zero. I això fa que Bruno s'assembli molt al seu amiv Schmuel i que pensi que, en realitat, no són tan diferents com li havia dit la seva germana.

    La novel·la arriba al desenllaç amb un Bruno entestat a anar-se'n al camp de concentració abans de tornar a la residència dels seus pares, a Berlín, amb la seva germana i laseva mare. L'última aventura comença quan Bruno aconsegueix tenir un pijama de ratlles gràcies a Schmuel i passa per sota el filferrat mentre promet a Shmuel que l'ajudarà a trobar el seu pare, sense saber que probablement ha estat executat pels nazis del camp. No tan sols no ho aconsegueixen sinó que comença a ploure i és quan Bruno vol tornar cap a casa, però uns soldats nazis els troben i els barregen amb altres presoners en una marxa que no saben on porta. Arriben a un barracó ple de presoners. La novel·la acaba quan la família de Bruno s'alerta de la seva desaparició i quan el seu pare troba la roba de Bruno fora del filferro empuat del camp d'extermini, cosa que li fa pensar què ha fet el seu fill.

    En el transcurs de la novel·la, van apareixent flashbacks amb esdeveniments que passaven a Berlín però que tindran gran importància en el desenvolupament de la trama, un efecte que és narrativament interessant, com el cas d'una àvia que té una gran abominació pel nazisme o un sopar amb el mateix Adolf Hitler, a qui Bruno anomena el Fúria perquè no sap pronunciar la paraula Führer. L’honestedat narrativa, la congruència dels personatges i la progressió de la trama, doten aquesta novel·la d’una qualitat literària molt humana i d’una força narrativa captivadora.



  • Motí al Bounty (Mutiny on the Bounty) [sinopsi]

    Una vegada hi havia un cavaller, un paio alt imbuït d’un aire de superioritat, que havia adoptat l’hàbit d’anar al mercat de Portsmouth el primer diumenge de cada mes, per reproveir la seva llibreria. Jo primer m’hi vaig fixar a causa del carruatge amb el qual l’acompanyava el seu criat. Del negre més obscur que havia vist mai, era, però al capdamunt tenia una sanefa d’estrelles platejades, com si l’home sentís interès per un món més enllà del nostre. Sempre es passava bona part del matí vagarejant entre els mostradors de llibres situats davant de les botigues, o tocant amb un dit el llom dels que hi havia als prestatges de dins, i en treia alguns per fer una ullada a les paraules, i se’ls passava d’una mà a l’altra mentre n’examinava l’enquadernació. Juro que alguns llibres se’ls acostava tant a la cara que semblava que volgués ensumar la tinta de les pàgines. Alguns dies marxava amb capses de llibres tan grosses que les hi havien de lligar al sostre del carruatge amb un tros de corda de cànem perquè no caiguessin. Altres vegades, ja tenia molta sort si trobava un sol volum que li interessés. Però mentre ell buscava una manera d’alleugerir-se el pes de la cartera comprant, jo buscava la manera d’alleugerir-li les pertinences de les butxaques, perquè en aquella època remota aquest era el meu ofici. O almenys un dels meus oficis. Algun cop li havia pres un mocador, i una noia que coneixia, Floss Mackey, en treia les inicials brodades, M. Z., per un quart de penic, per tal que els pogués vendre per un penic sencer a una bugadera, la qual també trobava sempre un comprador i es guanyava una comissió polida que li permetia continuar bevent ginebra i menjant conserves picants. Un altre dia va deixar el barret sobre un carretó, davant d’una camiseria, i també l’hi vaig prendre i el vaig vendre per una bossa de bales de vidre i una ploma de corb. En una ocasió vaig provar-ho amb la cartera però la guardava a prop, com és propi dels cavallers, i quan vaig veure com la treia per pagar al llibreter vaig comprendre que era la mena d’home que s’agradava de vigilar els diners de prop i vaig decidir que un dia l’hi prendria. L’esmento ara, just al començament d’aquest relat, per tal de narrar un episodi que es va esdevenir al mercat durant un d’aquests matins de diumenge, un dia que l’aire era inusualment càlid per ser la setmana de Nadal i els carrers estaven inusualment tranquils. Em va decebre que no hi hagués més cavallers i senyoretes comprant en aquell moment, ja que havia posat els ulls en un àpat especial per celebrar el naixement del Salvador dos dies més tard, i necessitava els xílings per pagar-me’l. Però ell era allà, el meu cavaller particular, vestit amb tota elegància i amb un rastre de colònia, mentre jo romancejava pels voltants, esperant el moment d’actuar. Normalment hauria calgut una càrrega d’elefants pel mig del mercat per distreure’l de la lectura, però aquell matí de desembre es va anar a fixar en mi, i per un moment vaig creure que m’havia descobert i que estava llest, tot i que encara no hagués comès el delicte.





    punts



    [Copyright© 2006 i 2008. John Boyne i Editorial Empúries - Grup62. Traducció de Jordi Cussà. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]