logo

Andrea Camilleri


Camilleri Andrea Andrea Camilleri va néixer a Porto Empedocle (Agrigent, Sicília) el 6 de setembre del 1925. Va treballar durant més de quaranta anys en teatre i televisió, com a guionista i director, mitjans en els quals va produir les famoses sèries del comissari Maigret, de Simenon, i el tinent Sheridan. Va debutar com a novel.lista el 1978 amb Il corse delle cose. Fa anys que viu a Roma. La seva obra té una forta influència siciliana i s'ha fet popular per la creació del personatge Montalbano, protagonista de les seves novel.les. Les obres de Camilleri són conegudes arreu del món i han estat traduïdes a més de vint llengües.



  • La concessió del telèfon (La concessione del telefono) [fragment]

    Montelusa, 20 de setembre de 1891

    Estimadíssim germà Sasà,
    ¿Es pot saber en quins embolics em vols ficar? ¿Vols la meva perdició total? Saps els sacrificis que he de fer per mantenir els pares i per pagar en terminis mensuals els teus deutes i ¿d'aquesta manera me'n véns a donar les gràcies? ¿És possible que sempre hagis de ser un cap buit i un cabró?
    Quan vaig rebre la teva carta, em vaig dirigir al senyor Parrinello, cap del gabinet de S.E. el prefecte, per preguntar pel tràmit de l'assumpte del teu digne amic Genuardi Filippo. El senyor Parrinello em va tranquil.litar força amablement. Ara bé, l'endemà al matí em va cridar al seu despatx, em va tancar la porta amb clau i em va comunicar que l'assumpte Genuardi estava en mans de Sa Excel.ència en persona, perquè no era cosa de poca importància. També em va voler aclarir que S.E. no estava en la gràcia de Déu i em va a consellar mantenir-me allunyat de tota la qüestió perquè podia tenir conseqüències perilloses.
    Mantén-te tu també fora de l'assumpte, que no pot ser res clar. No em parlis més d'en Filippo Genuardi.
    D'aquí a quatre o cinc dies t'enviaré un gir de tres-centes lires. T'abraça el teu germà,
    GIACOMINO



  • Les ales de l'esfinx (Le ali della sfinge) [fragment]

    El que realment no tenia gens de ganes de veure, i per això s’havia estimat més no baixar, era el cadàver d’una noia tan jove. Temps enrere li feien angúnia els moribunds, però els morts no. Tanmateix, ara li passava que tampoc suportava la visió dels morts joves. Sentia com li naixia per dins una mena de rebel.lia davant d’aquell fet que considerava contra natura, com si fos el màxim sacrilegi, ni que la víctima fos una mala peça, fins i tot si era, al seu torn, un assassí. Per no parlar de la canalla! Quan els telenotícies començaven a ensenyar imatges de nanos morts per causa de la guerra, la fam o les malalties, apagava la tele immediatament.
    «És la teva paternitat frustrada», havia estat la conclusió de la Lívia, enunciada amb aquell puntet maligne que li sortia tan bé.
    «Que jo sàpiga els experts parlen de maternitat frustrada, no pas de paternitat», havia replicat ell.
    «Doncs aleshores», hi va tornar ella, «vol dir que t’ha agafat el complex d’avi».
    «Però com vols que tingui complex d’avi si encara no he estat pare?».
    «I què? Saps què és un embaràs histèric?».
    «Sí, quan una dona té tots els símptomes d’estar embarassada però no ho està».
    «Exacte. Doncs això teu és una avitat histèrica».
    No cal dir que la discussió havia acabat amb morros, per variar.

    (...)

    I va penjar. Segurament l’expedient del tal Giulio Piccolo, que ni que el matessin hauria pogut recordar de què li sonava, devia ser un dels de la muntanya que tenia davant dels nassos. Per on començar? Va allargar la mà a poc a poc i amb una es- trebada final fulminant, com si agafés una serp verinosa que l’anava a mossegar, va estirar la carpeta de dalt de tot. No s’ho podia creure. Era la d’en Piccolo, ni més ni menys. Va estar a punt d’agenollar-se i donar-li les gràcies a Sant Antoni, que evidentment havia fet el miracle. La va obrir i va començar a llegir. Al senyor Piccolo li havien calat foc a la seva botiga de teixits. Els bombers van dictaminar que es tractava d’incendi provocat. El senyor Piccolo va declarar que segurament es tractava d’una venjança per haver-se negat a pagar l’impost mafiós. La policia, en canvi, creia que havia estat en Piccolo mateix qui havia calat foc al local per cobrar de l’asseguradora. Però hi havia alguna cosa que no quadrava. En Giulio Piccolo era fill de Licata, resident a Licata i tenia el negoci al carrer major de Licata. Com és que del cas se n’havien d’ocupar ells i no la comissaria que pertocava? Molt senzill: perquè a la comandància de Montelusa havien confós Licata amb Vigata. Va agafar paper i llapis i va redactar: «Il.lustre senyor comandant, atès que Vigata no és Licata, ni tampoc Licata és Vigata, s’ha comès error flagrant. Si no ha rebut resposta al dia l’ordre que impartí vostè no es deu pas a mala fe ans a respecte per la geografia». Va signar i timbrar la comunicació. La burocràcia li havia reviscolat una antiga veta poètica. Els versos eren coixos, això sí, però total en Bonetti-Alderighi seria incapaç d’adonar-se que li havia contestat amb rima. Va avisar en Catarella i li va donar l’expedient Piccolo i la comunicació perquè ho enviés tot a comandància seguint estrictament el protocol.



    punts



    [Copyright© 1999 i 2009. Andrea Camilleri i Edicions 62. Traducció d'Anna Casassas (1) i Pau Vidal (2). All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]