Víctor Català és el pseudònim de Caterina Albert i Paradís (L'Escala, Alt Empordà, 11 setembre 1869 - 27 gener 1966) va conrear des de molt jove la poesia i el teatre. Però va ser en el camp de la narrativa on va escel.lir i va exercir una influència decisiva a començament del segle XX. Les seves narracions, que ella va denominar drames rurals, títol del seu primer recull, són intensament originals i s'adscriuen de ple en el modernisme, que no va deixar al llarg de tota la producció, oferint una visió negativa i profundament tenebrosa de l'ambient rural. L'autora va utilitzar el mite de la terra alta i de la terra baixa com a via de plasmació de dues menes de vida antitètica: la monotonia i la despersonalització a la plana, i la muntanya com l'espai on es pot lluitar pels ideals. En tota l'obra de Víctor Català sovintegen les referències a la situació de la dona i, particularment, a la seva marginació per raons de sexe. Té plena consciència del que pretén amb la seva literatura, i aquest fet, juntament amb els pròlegs que encapçalen els reculls, donen idea d'una autora conscientment innovadora i plenament encaixada en el modernisme. Una de les confrontacions de Víctor Català durant tota la seva producció literària van ser les normes ortogràfiques imposades per Pompeu Fabra a partir del 1913. L'autora formava part del grup dels que no volien canviar d'ortografia, ni certs usos i formes gramaticals. Precisament els Jocs Florals de Barcelona va passar a convertir-se, aquells anys, en reducte d'aquella resistència lingüística fins a l'any 1934, quan van acordar acceptar l'ortografia nova. La novel.la 'Solitud' (1905) és, de fet, l'única de l'autora, si s'exceptua 'Un film (3.000 metres)' (1919), de menys valor. 'Solitud' és considerada una de les novel.les més importants de les lletres catalanes. Descriu un univers mític, però dotat, alhora, d'una profunda realitat. Novel.la d'estètica modernista on Mila, la protagonista, viu un conflicte profund entre individu i entorn. La seva és una lluita interna per trobar la pròpia individualitat oposant-se als determinismes que l'envolten i atenallen, com ara el fet de descobrir que el seu marit és un gandul i un abúlic o adonar-se com creixen la pròpia frustració i els infortunis, i veure com el seu mòn s'ha esfondrat en poc temps.
Tapà els ous i anà a l'altra cambra per desmudar-se: després, de passada, tancà els finestrons de la sala i cap a la cuina a encendre foc i el quinqué. Tenia el sopar fet i només li calia escalfar-lo. Tornà a baixar per tancar la porta del pati. Un grill cantava a fora amb un ric-ric seguit i penetrant. El sentir-lo, sense saber per quina oculta relació, li féu venir a la dona ganes de menjar cargols.
—Demà en couré —pensà amb una salivera; i, encaixat al piu de la cadena, va tombar-se. A l'acte féu un ai! I un bot. Poruga com era, a cop sobte li havia semblat veure bellugar quelcom en l'ombra del corral. Es fixà bé.
—Ca, res...! Una fotja, que hauria dit el pobre pastor...!
Pujà l'escala, més encara a la meitat, el recel l'obligà a girar-se una altra vegada. Oh, Déu! Aleshores ja no fou ai! ni bot, sinó esgarip ofegat i correguda desenfrenada escales amunt. El quelcom aquell eixint de l'ombra es precipitava darrera d'ella! Ni esma tingué d'ajustar la porta de la cuina. Dret al dintell hi havia un home. Ella, sangglaçada, s'estantolà en la taula.
—No tingueu por... —havia fet un balbeteig rogallós; i a la claror escassa del quinqué, veié en el tou fosc una mirota blanca.
Si haguessin punxat la Mila, no li hauria sortit una gota de sang. Mes com l'home avancés lentament dues passes, a ella se li escapà un gran crit:
—Què voleu?
Ell s'aturà.
—No tingueu por... Hu, hu, hu!... —I es ficà la mà dins la trinxa de les calces, i rautà com una bestiola.
—Què voleu?, vos dic! —repetí ella, més espantada.
Ell encanyonà, vacil.là, s'estremí tot...
—Hu, hu, hu!... Jo... vos volia dir... jo... si vós volguéssiu.
I el balbeteig ronc se li apagà com si se li posés un tel al canyó.
La Mila tremolava com una fulla. D'un gran esforç pogué fer encara:
—Aneu... aneu's-en de seguida!
Mes ell no es mogué: semblava plantat a terra; allargà tan sols la pota de bugiot en la palma bruna de la qual relluïa una espurna groga.
—Si voleu... eh, que sí?... eh?... —I tirà als peus de la dona una moneda d'or; la moneda rebotà amb un dring sonorós.
La dona, al veure-la, havia reculat fins a la paret, com si acabés d'aparèixer-li un monstre. A ell els ulls invisibles li guspirejaven sota les bardisses, com el dia aquell en què despertaren a ella en les feixes dels ametllers.
Veient-la que no deia res:
—En voleu dues?... Vos en donc dues... —murmurà; i una altra moneda caigué i rodolà fins a sota la taula.
—No, no! —xisclà la dona, encastada d'esquena a la paret—: Aneu... aneu's-en!
Però ell, en lloc d'anar-se'n, donà un altre pas. Bleixava sorollosament pels narius oberts, i tremolava tot com picat per la taràntula.
—Contes, doncs?... Totes?... Les voleu totes?... —i ràpidament, anà tirant monedes i més monedes als peus de la dona.
Aquesta no es movia ni deia res; havia perdut paraula i acció, talment com si la caiguda vibrant d'aquella pluja d'or l'hagués encegada. Però, de repent, la mateixa força del terror la desencantà, i sentint que li brollaven ales en els peus, d'una gran revolada esfereïda es llençà cap a la sala fosca.
Sentí distintament el bramul de la fera burlada, i de seguida son glapit furiós que se li abocava al darrera. Perseguida per ell i denunciada pel mateix embat de sa fugida, passà com un llamp per la cambra del campanar, s'engolí per l'escaleta de la capella, esbiaixà aquesta i bo i enmig de les tenebres arribà i tot fins a la portella de reaaltar; però de cop, al traspassar-la, quelcom s'entrevassà a son pas i la dona, llençant un ahuc penetrant, rodolà d'un capgirell sobre les lloses...
Veié una gran lluminària i cregué que la vida li mancava; mes, abans de perdre del tot la coneixença, encara sentí caure-li al damunt i enfonsar-se en ses carns la grapa peluda i alenada roent de la fera.
