logo

John Cheever


cheeverj John Cheever va néixer a Quincy, Massachusetts, 27 de maig del 1912 i va morir a Ossinning, Nova York, el 18 de juny de 1982. Autor de relats i novel·lista, sovint se'lva anomenat el Txèkhov americà. Va abandonar els estudis després de ser expulsat de l'escola primària per haver fumat. Els seus relats parlen de les ironies de la vida contemporània als Estats Units. En realitat es poden considerar comèdies de costums, elaborades d'una manera subtil i elegant, preocupades per l'empobriment espiritual i emocional de la classe mitjana. Els seus personatges són gairebé sempre simbòlics i les situacions que descriu, realistes i plenes de detalls. Molts dels seus contes es van publicar en revistes com The New Yorker, a partir del 1930, i després van aparèixer en suport llibre, com 'El lladre de Shady Hill', que va passar a llibre el 1958. L'edició completa del contes li va fer obtenir el premi Pulitzer el 1979. Com a novel·lista, la seva referència és la sèrie dels Wapshot (Crònica, del 1957, i L'escàndol, del 1964). Les dues novel·les narren la història d'una família rica i excèntrica de Massachissets i amplien la temàtica que Chehever toca en els seus relats. A 'Bullet Park' (1969), explica la història d'una família amenaçada per la violència. A 'Falconer' (1977), narra les vicissituds d'un professor universitari addicte a les drogues i empresonat per fatricidi. La novel·la breu, 'Oh, això sembla el paradís!' (1982), l'any de la seva mort, va representar el retorn de l'autor cap a una visió de la vida contemporània més alegre i esperançadora.



  • Contes (El lladre de Shandy Hill) [fragment]

    Em dic Johnny Hake. Tinc trenta-sis anys, faig metre cinquanta-cinc d’alçada sense sabates, peso seixanta-quatre quilos sense roba, i ara mateix estic, com aquell qui diu, nu i parlant a les fosques. Vaig ser concebut a l’Hotel St. Regis, vaig néixer a l’Hospital Presbiterià, em vaig criar a Sutton Place, vaig ser batejat i confirmat a St. Bartholomew’s, i em vaig entrenar amb els Knockerboxer Greys, vaig jugar a futbol americà i a beisbol a Central Park, vaig aprendre a aixecar-me fins a la barbeta agafant-me a les barres horitzontals dels tendals dels edificis de pisos de l’East Side, i vaig conèixer la meva dona (Christina Lewis) en un d’aquells grans cotillons del Waldorf. Vaig servir quatre anys a l’armada, ara tinc quatre fills, i visc en una banlieue anomenada Shady Hill. Tenim una casa preciosa amb un jardí i una barbacoa, i les nits d’estiu, quan estic allà assegut amb els nens, mirant la part de davant del vestit de la Christina quan s’inclina per salar els bistecs, o simplement contemplant les llums del cel, m’emociono tant com m’emocionen les activitats més dures i perilloses, i suposo que això és el que volen dir el dolor i la dolçor de la vida.

    Quan es va acabar la guerra, vaig començar a treballar per a un fabricant de parablend, i semblava que m’hi dedicaria tota la vida. L’empresa era patriarcal; és a dir, el vell et posava a treballar en un lloc i després et canviava a un altre, es ficava en tot —la fàbrica de Jersey i la planta de processament de Nashville—, i es comportava com si hagués portat tota l’empresa des dels llimbs, mentre feia una capcinada. Jo procurava esquivar el vell tant com podia, i davant seu em comportava com si ell m’hagués modelat amb argila amb les seves mans i m’hagués insuflat el foc de la vida amb el seu alè. Era la mena de dèspota que necessita un cap visible, i aquesta era la feina d’en Gil Bucknam.

    En Gil Bucknam era la mà dreta, el cap visible i el conciliador del vell, i era capaç d’adornar qualsevol tracte amb la humanitat que l’amo no tenia, però va començar a faltar a la feina —al principi un dia o dos, després dues setmanes, i al final més temps. Quan hi tornava, es queixava de molèsties a l’estómac o de vista cansada, tot i que qualsevol s’adonava que anava ben gat. Això no era tan estrany, ja que beure molt era una de les coses que havia de fer per a l’empresa. El vell ho va aguantar durant un any, i llavors un matí va venir al meu despatx i em va ordenar que anés al pis d’en Bucknam i el fotés fora.

    Aquella tasca era tan pèrfida i bruta com enviar un noi dels encàrrecs a fotre al carrer el president de la junta. En Bucknam era el meu cap i molts anys més gran que jo, un home que de tant en tant es dignava a convidar-me a una copa, però era així com funcionava el vell, i jo ja sabia el que havia de fer. Vaig trucar al pis d’en Bucknam, i la senyora Bucknam em va dir que podria veure en Gil aquella mateixa tarda. Vaig dinar tot sol i vaig ser al despatx fins vora les tres, quan vaig anar passejant des de les nostres oficines del centre fins al pis dels Bucknam, a la part est dels carrers Setanta. Érem a principis de la tardor —s’estava jugant la Sèrie mundial—, i una gran tempestat s’acostava a la ciutat. Quan vaig arribar al pis dels Bucknam sentia el soroll de canons i l’olor de la pluja. La senyora Bucknam em va fer passar, i semblava que tingués a la cara tots els problemes d’aquell any, dissimulats precipitadament amb una capa gruixuda de pólvores. Mai no he vist uns ulls tan apagats, i portava un d’aquells vestits antiquats amb flors ben grosses típics de les recepcions a l’aire lliure. (Jo sabia que tenien tres fills a la universitat, i una goleta amb timoner, i moltes altres despeses.) En Gil era al llit, i la senyora Bucknam em va deixar entrar al dormitori. Ara la tempestat estava a punt d’esclatar, i tot estava submergit en una penombra suau tan semblant a l’alba, que hauríeu dit que estàvem dormint i somiant, i no comunicant-nos males notícies.

    En Gil es va mostrar alegre, afable i condescendent, i va dir que s’alegrava molt de veure’m; havia comprat molts regals per als meus fills l’última vegada que havia estat a les Bermudes i s’havia oblidat d’enviar-los.

    —¿Pots anar a buscar tot allò, reina? —va preguntar—. ¿Recordes on els vam guardar?

    Llavors ella va tornar a l’habitació amb cinc o sis paquets enormes que semblaven cars i me’ls va descarregar damunt els genolls.

    Gairebé sempre penso en els meus fills amb satisfacció, i m’agrada molt fer-los regals. N’estava encantat. No cal dir que allò era un estratagema —d’ella, vaig suposar—, un dels molts que es devia haver empescat aquell darrer any per mantenir ferm el seu món. (Em vaig fixar que els embolcalls de paper no eren recents, i quan vaig arribar a casa i vaig trobar-hi alguns suèters vells de caixmir que les filles d’en Gil no s’havien emportat a la universitat i una gorra escocesa amb la faixa interior tacada de suor, vaig sentir encara més compassió pels Bucknam i pels seus problemes.)

    Amb els genolls plens de regals per a la meva canalla i la compassió que em recorria totes les articulacions, no em vaig veure amb cor de despatxar-lo. Vam parlar de futbol i d’algunes qüestions sense importància de la feina, i quan la pluja i el vent es van desfermar, vaig ajudar la senyora Bucknam a tancar les finestres del pis, i en acabat vaig agafar un tren i vaig tornar a casa a través de la tempestat. Cinc dies després, en Gil Bucknam va deixar de beure definitivament, va tornar a la feina per ocupar el seu lloc com a mà dreta del vell, jo vaig ser dels primers que va intentar despatxar. Em va semblar que si el meu destí hagués estat ser un ballarí de ballet rus, o fer joies artístiques, o pintar ballarins de Schuhplattler sobre les calaixeres i paisatges en closques de cloïsses, i viure en algun lloc molt sòrdid com ara Provincetown, no hauria conegut una colla d’homes i dones tan rara com la que vaig conèixer en la indústria del parablend; així doncs, vaig decidir posar-me a treballar pel meu compte.



    punts



    [Copyright© 2007. Hereus de John Cheever i Edicions Proa. Traducció de Jordi Martín Lloret. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]