logo

Tracy Chevalier


foto Tracy Chevalier va néixer a Washington (EUA) el mes d'octubre del 1962. Des de molt petita es va sentir atreta pel món dels llibres. Va escriure els primers relats curts a l'institut. Quan va acabar els estudis secundaris va estudiar llengua i literatura anblesa a l'Oberlin College de Ohio. Després de graduar-se va abandonar els EUA per anar a viure a Londres l'any 1984. La seva primera intenció era la de quedar-se a viure-hi durant uns mesos, però va acabar establint-s'hi, s'hi va casar i va tenir un fill. Va estudiar escriptura creativa i va treballar com a editora abans de debutar com a novel.lista amb la publicació del llibre 'The Virgin Blue' (1997), en el qual vincula dues dones d'èpoques diferents. Però l'èxit popular li va arribar amb 'La noia de la perla' (1999), una novel.la convertida en best seller internacional que recrea les relacions del pintor holandès Johannes Vermeer amb la protagonista del quadre homònim. La novel.la va obtenir encara més ressò arran de l'adaptació cinematogràfica que se'n va fer. Posteriorment, Tracy Chevalier va publicar 'Falling Angels' (2001), ambientada a l'Anglaterra de començaments del segle XX després de la mort de la reina Victòria i 'The Lady and The Unicorn' (2004), novel.la que té els tapissos medievals com a protagonistes als quals fa referència el títol.



  • La noia de la perla (Girl with a Pearl Earring) [fragment]


    La mare no em va dir que venien. Després va dir que no volia que se'm veiés nerviosa. Em va sorprendre, perquè em pensava que ella em coneixia prou bé. Els desconeguts sempre es pensaven que jo estava perfectament tranquil.la. No plorava, de petita. Només la mare em notava la tibantor a les barres, o que feia encara més grans uns ulls que ja ho eren.
    Jo tallava verdura a la cuina quan vaig sentir les veus a la porta del carrer: la d'una dona, tan brillant com el llautó brunyit, i la d'un home, tan greu i fosca com la fusta de la taula on jo treballava. Eren la mena de veus que no sentíem gaire sovint a casa. Hi podia sentir catifes luxoses, a les seves veus, llibres i perles i pells.
    Em vaig alegrar d'haver fregat els esglaons de l'entrada tan bé com havia pogut, aquell matí.
    La veu de la mare —una cassola, una gerra— s'acostava cada cop més. Venien cap a la cuina. Vaig posar a lloc els porros que estava tallant, vaig deixar el ganivet a la taula, vaig fregar-me les mans al davantal i vaig tibar els llavis.
    La mare va aparèixer a la porta, els seus ulls dues advertències. Al seu darrere la dona va haver d'ajupir el cap perquè era molt alta, més alta que no pas l'home que la seguia.
    Tota la nostra família, fins i tot el meu pare i el meu germà, érem menuts.
    La dona feia cara d'haver patit les envestides del vent, encara que el dia era molt tranquil. Duia la còfia torta de tal manera que uns rínxols rossos se li escapaven i li penjaven al front com abelles que ella va provar d'espantar, impacient, unes quantes vegades. El coll del vestit se li havia de redreçar i no estava tant emmidonat com hauria hagut d'estar-ho. Es va apartar el mantell gris de les espatlles i llavors vaig veure que sota el vestit blau fosc hi creixia una criatura. Arribaria a finals d'any, o abans.
    El rostre de la dona era com un plat de servei ovalat, a vegades resplendent, a vegades deslluÔt. Els seus ulls eren dos botons de color marró clar, un color que jo havia vist poques vegades combinat amb els cabells rossos. Va fer com si m'examinés a fons, però no podia fixar-se només en mi, els ulls li saltaven d'una banda a l'altra de la cuina.
    —Aquesta és la noia, doncs —va dir bruscament.
    —Aquesta és la meva filla, la Griet —va respondre la mare. Jo vaig saludar amb el cap, respectuosament, a l'home i la dona.
    —Doncs... és molt menuda. ¿Serà prou forta? —Quan la dona es va girar per mirar l'home, un plec del mantell va endur-se el mànec del ganivet que havia estat fent servir jo, i el va fer caure de la taula i lliscar per terra.
    La dona va cridar.
    —Catharina —va dir l'home, amb tranquil.litat. Va dir el seu nom com si tingués canyella a la boca. La dona va callar, va fer un esforç per calmar-se.
    Jo vaig ajupir-me i vaig recollir el ganivet, i vaig netejar la fulla amb el davantal abans de tornar-lo a la taula. El ganivet havia fregat la verdura tallada. Vaig posar a lloc un tall de pastanaga.
    L'home em mirava, amb uns ulls grisos com el mar. Tenia una cara llarga, angular, i la seva expressió era ferma, en contrast amb la de la seva dona, que feia pampallugues com una espelma. No duia barba ni bigoti, i me'n vaig alegrar, perquè li donava una aparença de netedat. Duia una capa negra a les espatlles, una camisa blanca i un bon coll de puntes. El barret li oprimia uns cabells del mateix color vermell que un maó rentat per la pluja.
    —¿Què estaves fent, Griet? —va preguntar.
    Em va sorprendre la pregunta, però sabia que havia d'amagar la sorpresa.
    —Tallar verdura, senyor. Per a la sopa.
    Jo sempre col.locava les verdures en un cercle, cadascuna en una secció triangular com un tall de pastís. N'hi havia cinc, de talls: col llombarda, ceba, porro, pastanaga i nap. Feia servir la fulla d'un ganivet per donar forma a cada tall, i posava un disc de pastanaga al centre.
    L'home va picar amb els dits a la taula.
    —¿Està posat en l'ordre que ha d'anar a l'olla? —va preguntar, mentre estudiava el cercle.
    —No, senyor —Vaig dubtar. No sabia dir per què havia posat la verdura d'aquella manera. Jo la posava com em donava la impressió que ho havia de fer, però estava massa espantada per dir això a un cavaller.
    —Veig que has separat els blancs —va dir, i va assenyalar el nap i la ceba—. I veig que el taronja i el morat no estan junts. ¿Per què? —Va agafar un tall de col i un tall de pastanaga i els va sacsejar a la mà com si fossin uns daus.
    Vaig mirar a la mare, que em va fer que sí molt discretament.
    —Els colors es barallen quan estan de costat, senyor.
    Va aixecar les celles, com si no s'hagués esperat una resposta com aquella.
    —¿I t'hi estàs gaire estona, ordenant la verdura abans de fer la sopa?
    —Ah no, senyor —vaig respondre, confosa. No volia que es pensés que era una mandrosa.
    De cua d'ull vaig veure un moviment. La meva germana, Agnes, treia el nas per la porta, i havia bellugat el cap quan havia sentit la meva resposta. Jo no deia mentides gaire sovint. Vaig abaixar els ulls.
    L'home va girar una mica el cap i Agnes va desaparèixer. Va deixar caure els talls de pastanaga i de col al seu lloc. Una punta del tall de col va caure al damunt de la ceba. Jo volia allargar la mà i posar-lo a lloc. No ho vaig fer, però ell sabia que jo ho volia fer. M'estava posant a prova.
    —Prou xerrameca —va declarar la dona. Encara que estava empipada amb ell per l'atenció que em dedicava a mi, era a mi a qui feia mala cara—. ¿Demà, doncs? —Es va mirar l'home abans de sortir de la cuina d'una revolada, amb la mare al darrere. L'home va tornar a mirar-se el que havia de ser la sopa, llavors em va saludar amb una inclinació del cap i va seguir a les dues dones.
    Quan la mare va tornar jo estava asseguda al costat de la roda de verdures. Vaig esperar que parlés. Ella tenia les espatlles encongides com si hagués de suportar el fred de l'hivern, tot i que era estiu i a la cuina hi feia calor.
    —Demà començaràs a fer-los de minyona. Si ho fas bé, et pagaran vuit stuivers al dia. Viuràs amb ells.
    Vaig tibar els llavis.
    —No em miris d'aquesta manera, Griet —va dir la mare—. Ho hem de fer, ara que el teu pare ha perdut l'ofici.
    —¿On viuen?
    —A Oude Langendijck, on fa cruÔlla amb Molenpoort.
    —¿Al Racó dels Papistes? ¿Són catòlics?
    —Podràs venir a casa els diumenges. Hi estan d'acord.
    La mare va agafar amb totes dues mans el nap tallat, juntament amb una mica de ceba i de col, i ho va ficar tot a l'olla d'aigua que esperava al foc. Els talls de pastís que jo havia arranjat amb tanta cura van quedar ben desfets.



    punts



    [Copyright© 2000. Tracy Chevalier i Edicions de La Magrana. Traducció d'Ernest Riera. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]