logo

Philippe Claudel


foto Philippe Claudel va néixer a Nancy, Lorena, França, el 1962. Ha exercit de professor. És guionista de cinema i televisió. Durant la seva època de professional de la docència va treballar en instituts i a la Universitat de Nancy II, on va impartir classes d'Antropologia Cultura i de Literatura. Fora de l'activitat acadèmica va impartir també classes especials a infants discapacitats i a interns de presons. Es confessa gran admirador de l'escriptor belga de novel·la negra, Georges Simenon. Va publicar el seu primer llibre quan tenia trenta-set anys. Ha obtingut diversos premis literaris com el France Télévision el 2000, el Goncourt de novel·la el 2003 i el Renaudot, també el 2003. La novel·la 'L'informe de Brodeck' va ser guardonada amb el premi Goncourt dels Estudiants del 2007. L'any 2008 va fer el guió i va dirigir la pel·lícula 'Il y a longtemps que je t'aime' ('Fa molt que t'estimo'). A 'L'informe de Brodeck' tot transcorre en un poble d'un país que tant podria ser Àustria com Eslovènia, Polònia o fins i tot Alsàcia. Ben aviat s'entén que fa tres mesos que s'hi ha produït un assassinat col·lectiu. Gairebé tots els homes del poble hi han participat, excepte en Brodeck. ¿Qui ha estat la víctima d'aquest assassinat? No tenia nom conegut. La gent del poble l'anomenava Vollaugä, ulls plens, per la seva mirada que li sortia una mica del rostre; De Murmelnër, el murmurador, perquè parlava molt poc i sempre amb una veu tan baixa que semblava un alè; Mondlich, lunar, a causa del seu aspecte de ser entre ells sense ser-hi; Gekamdörhin, aquell que va venir d'allà. Però per en Brodeck era, senzillament, De Anderer —l'Altre—, perquè a més de no ser originari del lloc li feia la impressió que era tan diferent de la resta com ell mateix. En Brodeck accepta la missió d'escriure un informe sobre el cas, però posa com a condició que tothom hi estigui d'acord. És molt conscienciós: no vol amagar res del que ha vist i vol exposar-hi tota la veritat, que encara no coneix del tot. D'una escriptura senzilla i neta, és una faula sobre l'alteritat. No hi surten les paraules «jueu» i «shoah», però la catàstrofe que s'ha produït al poble hi té molta relació.



  • L'informe de Brodeck [fragment]

    Em dic Brodeck i no tinc res a veure amb tot plegat. Ho vull deixar ben clar. Cal que tothom ho sàpiga. Jo no he fet res, i quan vaig saber què acabava de passar, m’hauria agradat no parlar-ne mai, fermar la meva memòria, mantenir-la ben tancada dins els seus lligams de manera que es quedés tranquil·la com una fagina dins una trampa de ferro. Però els altres m’hi van obligar:
    —Tu sí que saps escriure —em van dir—, has fet estudis.
    Vaig respondre que eren uns estudis insignificants, uns estudis que ni tan sols no vaig acabar, d’altra banda, i que no em van deixar un gran record. No en van voler saber res:
    —Tu saps escriure, coneixes les paraules, com s’utilitzen, i també com poden dir les coses. Amb això n’hi haurà prou. Nosaltres no ho sabem fer. Ens embolicaríem, però tu, tu ho explicaràs, i llavors et creuran. I a més, tens una màquina.
    És molt antiga, aquesta màquina. Té unes quantes tecles trencades. No tinc res per reparar-la. És capriciosa. Està des- manegada. De vegades es bloqueja sense avisar-me, com si es rebel.lés. Però això no ho vaig dir perquè no tenia ganes d’a- cabar com l’Anderer.
    No em pregunteu el seu nom, no el vam saber mai. La gent de seguida el va anomenar amb expressions del tot inventades en el dialecte i que jo tradueixo: Vollaugä, ‘ulls plens’, per la seva mirada que li sortia una mica del rostre; De Murmelnër, ‘el murmurador’, perquè parlava molt poc i sempre amb una veu tan fluixa que semblava un alè; Mondlich, ‘lunar’, a causa del seu aspecte de ser entre nosaltres sense ser-hi; Gekamdörhin, ‘aquell que va venir d’allà’. Però per mi, sempre va ser De Anderer, ‘l’Altre’, potser perquè a més de no arribar d’enlloc, era diferent, i això, jo sabia perfectament de què es tractava: de vegades fins i tot, ho he de confessar, tenia la impressió que ell era una mica jo.
    Cap de nosaltres no li va preguntar mai el seu veritable nom, a part de potser una vegada l’Alcalde, però sense obtenir, em sembla, una resposta. Ara, ja no el sabrem mai. És massa tard i segurament és millor així. La veritat pot tallar les mans i deixar unes clivelles amb les quals ja no es pot viure, i la major part de nosaltres, el que volem és viure. De la manera menys dolorosa possible. És humà. Estic segur que vosaltres seríeu com nosaltres si haguéssiu viscut la guerra, el que va fer, i so- bretot el que va seguir a la guerra, aquestes setmanes i aquests mesos, sobretot els últims durant els quals aquest home va arri- bar al nostre poble, i s’hi va instal.lar, així, de cop i volta. ¿Per què va escollir el nostre poble? N’hi ha tants, de pobles, als contraforts de la muntanya, posats entre els boscos com els ous dins el niu, i molts s’assemblen al nostre. ¿Per què havia d’ele- gir precisament el nostre, que és lluny de tot, que està perdut?
    Tot el que explico, el moment en què ells van dir que volien que fos jo, va passar a la fonda Schloss, fa més o menys tres mesos. Just després... just després del..., no sé com anomenar-ho, diguem-ne l’esdeveniment, o el drama, o l’incident. A menys que digui l’Ereigniës. Ereigniësés una paraula curiosa, plena de boires, fantasmagòrica, i que significa, si fa no fa, ‘allò que va passar’. Potser és millor anomenar això amb un terme pres del dialecte, que és una llengua sense ser- ho, però que s’adapta amb molta perfecció a les pells, les res- piracions i les ànimes d’aquells que viuen aquí. L’Ereigniës, per qualificar l’inqualificable. Sí, diré l’Ereigniës.
    Així doncs, acabava de tenir lloc. Llevat de dos o tres ancians que s’havien quedat prop dels seus brasers, i segurament del capellà Peiper, que devia covar la mona en algun racó de la seva petita església de murs tan gruixuts com l’envergadura d’una àguila, hi eren presents tots els homes, a la fonda, que és com una gran caverna una mica fosca, asfixiada de fum de tabac i de fum de llar de foc, embrutits, abaltits pel que acabava de passar, i al mateix temps, com es podria dir, alleujats, perquè bé que s’havia d’acabar algun dia, d’una manera o d’una altra. Ja no es podia suportar més, la veritat.
    Tothom estava com tancat en el seu silenci, encara que, amb quaranta persones aplegades dins la fonda, estaven estretes com els sarments de salze en un feix, per ofegar-se, per sentir les olors dels altres, el seu alè, els peus, la fortor acre de la suor, dels seus vestits humits, de teixit de llana vell, refregats de pols, de bosc, de femer, de palla, de vi i de cervesa, sobretot de vi. No és que tots plegats estiguessin borratxos, no, l’excusa de l’embriaguesa seria massa fàcil. S’esborraria de cop qualsevol atrocitat. Massa simple. Massa, massa sim- ple. Intentaré no reduir el que és molt difícil i complex. Ho intentaré. No prometo aconseguir-ho.
    Vull que se m’entengui bé, ho torno a dir, jo hauria pogut callar, però ells em van demanar que ho expliqués, i quan m’ho van demanar, la major part tenien els punys tancats o les mans a les butxaques, que jo imaginava prement el mànec dels seus ganivets, els mateixos que acabaven precisament de...
    No cal que vagi gaire de pressa, però és difícil, perquè ara noto a la meva esquena coses, moviments, sorolls, mirades. Des de fa uns quants dies, em pregunto si no m’estic convertint de mica en mica en un animal de presa, amb tota una batuda als meus talons i gossos que ensumen. Em sento espiat, perseguit, vigilat, com si ara sempre tingués algú rere l’espatlla per captar el més petit dels meus gestos i llegir en el meu cervell.
    Més endavant tornaré a parlar de per què van fer servir els ganivets. A la força en tornaré a parlar. El que volia dir és que negar-se a fer el que et demanen en aquest ambient tan particular en què tothom encara té el cap ple de salvatgeries i d’idees de sang, no és possible, i fins i tot és molt perillós. Per tant, vaig acceptar, molt a pesar meu. Simplement em vaig trobar a la fonda en el pitjor moment, uns minuts després de l’Ereigniës, en aquell moment d’estupor que és un moment de balanceig i d’indecisió, en què tothom s’aferrarà al primer que obrirà la porta, sia per convertir-lo en un salvador sia per tallar-lo a trossos.
    La fonda Schloss és el cafè més gran del nostre poble, que en té cinc més, i també té una oficina de correus, una merce- ria, una ferreteria, una carnisseria, un adroguer, una triperia, una escola, una sucursal d’un despatx notarial de S., brut com una cort de porcs, i en la qual regnen els impertinents de Siegfried Knopf, que la gent anomena advocat encara que només sigui un passant, i la petita oficina de Jenkins, que interpretava el paper de policia però que va morir a la guerra.
    Recordo que quan Jenkins se’n va anar, el primer de tots, ell que normalment no reia mai, aquell dia estrenyia la mà de tothom rient com si anés al seu casament. Ningú no el reconeixia. Quan va girar la cantonada de la serradora Möberschwein, va fer uns grans gestos amb la mà i va llançar la gorra enlaire, com si fos un adéu alegre. No el vam tornar a veure mai més. I mai no l’ha substituït ningú. Els finestrons del seu petit despatx estan tancats. Una mica de molsa en segella el llindar. La porta està tancada amb clau, i no sé qui té aquesta clau. Mai no ho he preguntat. He après a no fer gaires preguntes. També he après a adoptar el color de les parets i el de la pols dels carrers. No és gaire difícil. No m’assemblo a res.
    La fonda Schloss fa una mica d’adrogueria quan la que regenta la viuda Bernhardt tanca la persiana de ferro un cop el sol es pon. També és el més freqüentat de tots els cafès. Té dues sales: la gran, la del davant, amb les parets de fusta ennegrida, el terra recobert de serradures, i en la qual gairebé caus quan entres perquè cal baixar dos esglaons abruptes tallats directament a la pedra i enfonsats en corba pel mig per les soles de milers de bevedors que hi han passat. I després la petita, que és al darrere, que no he vist mai. Està separada de la primera per una elegant porta de làrix damunt la qual hi ha gravada una data, 1812. La sala petita està reservada a uns quants que s’hi reuneixen una vegada per setmana, dimarts a la nit, i beuen, i fumen tabac dels seus camps en unes pipes de porcellana de broquet contornejat, i uns cigars dolents fabri- cats no se sap on. Fins i tot es van posar un nom, De Erweckens’Bruderschaf, que significa, més o menys, ‘la germandat del despertar’. És un nom curiós per a una germandat curiosa. No se sap exactament quan es va crear, ni quina finalitat té, ni com s’hi ingressa, ni qui en forma part, els pagesos rics, sens dubte, potser l’advocat Knopf, el mateix Schloss, i l’Alcalde, és clar, Hans Orschwir, l’home que té més propietats de per aquí. Tampoc no se sap què ordeixen ni què diuen quan es troben. N’hi ha que expliquen que allà es prenen decisions essencials, que s’hi segellen pactes estranys, promeses. D’altres simplement sospiten que es remullen la gola amb aiguardent i juguen a dames o a cartes mentre fumen i fan broma. I encara d’altres pretenen haver sentit una música que sortia per sota la porta. Potser Diodème, el mestre, sabia la veritat, ell que furgava pertot arreu, als papers i al cap de la gent, i que tenia tanta ànsia de saber les coses i el seu revés. Però per desgràcia, el pobre ara ja no hi és per parlar-ne.
    A la fonda Schloss no hi vaig gairebé mai, perquè, ho he de confessar, Dieter Schloss em fa sentir incòmode amb la seva mirada de talp maliciós, el front sempre suat sota el crani sense cabells i tot rosa, les dents marronoses que fan olor d’apòsit brut. I a més, l’altra raó, és que d’ençà que vaig tornar de la guerra, no busco la companyia dels homes. M’he acostumat a la meva solitud.
    La nit de l’Ereigniës, la vella Fédorine em va enviar a la fonda a buscar la mantega que li feia falta. Volia fer galetes. Normalment, era ella la que anava a buscar les provisions. Però aquell vespre sinistre, la meva Poupchette estava al llit amb una febre molt lletja, i Fédorine era al seu capçal explicant-li la història de Bilissi, el sastre pobre, mentre que Emélia, la meva dona, cantussejava prop d’elles en veu baixa la tonada d’una cançó.
    Des de llavors he pensat molt en aquella mantega, aquell petit tros de mantega que mancava al rebost. Mai no som prou conscients de fins a quin punt el curs d’una vida pot dependre de coses insignificants, un tros de mantega, una sendera que abandonem per agafar-ne una altra, una ombra que seguim o de la qual fugim, una merla que triem matar amb una mica de plom o bé a qui salvem la vida.
    Poupchette escoltava amb els seus ulls bonics i massa brillants la veu de l’anciana que jo havia sentit en un altre temps, procedent de la mateixa boca, la mateixa boca més jove, però a la qual ja li faltaven algunes dents. Poupchette em va mirar amb les seves boletes negres escalfades per la fe- bre. Les seves galtes tenien el color dels nabius. Em va som- riure, va allargar cap a mi les mans, que agitava a l’aire men- tre xerrotejava com un pollet d’ànec:
    —Papa, torna, papa, torna!
    Vaig sortir amb la música de la meva filla i les paraules murmurades per Fédorine a les orelles:
    —Bilissi va veure davant el llindar de la seva cabana tres cavallers amb les armadures descolorides pel temps. Tots tres portaven una llança rogenca i un escut de plata. No se’ls veia el rostre, ni tan sols les mirades. Això passa sovint quan és massa tard.



    punts



    [Copyright© 2008. Philippe Claudel i La Magrana - RBA. Traducció de Lourdes Bigorra. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]