Àfrica era el cos més que no el rostre. Era la violència de les sensacions, la violència dels apetits, la violència de les estacions. El primer record que tinc d’aquest continent és el meu cos cobert d’una erupció de petites butllofes provocades per la calor extrema, una afecció benigna que pateixen els blancs quan entren a la zona equatorial, que porta el nom còmic de «borradura» —en anglès prickly heat. Sóc dins de la cabina del vaixell que voreja lentament la costa, al mar obert davant de Conakry, Freetown, Monròvia, despullat a sobre de la llitera, amb l’ull de bou obert a l’aire humit, el cos empolvorat de talc, amb la sensació de ser en un sarcòfag invisible o d’haver estat capturat com un peix dins de la nansa, enfarinat abans de ser fregit. L’Àfrica que a més de prendre’m el rostre em tornava un cos, adolorit, enfebrat, aquell cos que França m’havia ocultat dins de la suavitat afeblidora de la llar de la meva àvia, sense instint, sense llibertat.
Allò que rebia en el vaixell que m’arrossegava cap a aquell altre món era també la memòria. El present africà esborrava tot allò que l’havia precedit. La guerra, el confinament al pis de Niça (on vivíem cinc en dues cambres sota teulada, i fins i tot sis comptant-hi la minyona, Maria, de la qual l’àvia no s’havia decidit a prescindir), el racionament, o bé la fugida a les muntanyes, on la mare havia d’amagar-se per por que la Gestapo la detingués. Tot això s’esborrava, desapareixia, es tornava irreal. D’ara endavant, per a mi, hi hauria un abans i un després d’Àfrica.
La llibertat a Ogoja era el regne del cos. Il·limitada, la mirada, des de dalt de la plataforma de ciment sobre la qual estava construïda la casa, igual que la cabina d’un rai sobre l’oceà d’herbes. Si faig un esforç de memòria, puc reconstituir les fronteres difuses d’aquell territori. Algú que hagués guardat un record fotogràfic de l’indret s’hauria sorprès del que un nen de vuit anys hi podia veure. Sens dubte un jardí. No un jardí d’esbarjo —¿existia en aquell país alguna cosa que fos d’esbarjo? Més aviat era un espai d’aprofitament, on el meu pare havia plantat fruiters, mangos, guaiabers, papaiers, i per fer de tanca davant de la varenga, tarongers i llimoners dolços on les formigues havien cosit la major part de les fulles per fer els seus nius aeris, curulls d’una mena de plomissol cotonós que protegia els seus ous. En algun lloc de la part de darrere de la casa, al mig de les males herbes, un galliner on cohabitaven gallines i pintades, l’existència de les quals només me l’indicava la presència, en el cel just per sobre, de voltors als quals el meu pare disparava de vegades amb la carrabina. Un jardí, d’acord, ja que a un dels treballadors de la casa li dèiem garden boy.
A l’altre cap del terreny devia haver-hi les cabanyes dels servents: el boy, l’small boyi sobretot el cuiner, que la mare apreciava molt i amb qui preparava els àpats, no a la francesa, sinó sopa de cacauets, moniatos rostits o el fufú, aquella pasta de nyam que era el nostre plat quotidià. De tant en tant, la mare es llançava amb ell a fer experiments, confitura de guaiaba o pa- paia confitada, o també sorbets que batia a mà. En aquell pati hi havia sobretot nens, en gran nombre, que arribaven cada matí per jugar i parlar i dels quals només ens separàvem quan queia la nit.
Tot això podria fer la impressió d’una vida colonial, molt organitzada, gairebé urbana —o si més no rural a la manera de l’Anglaterra o de la Normandia d’abans de l’era industrial. Tanmateix hi havia una llibertat total del cos i de la ment. Davant de casa, en sentit contrari a l’hospital on treballava el meu pare, començava una extensió sense horitzó, amb una lleugera ondulació on la mirada es podia perdre. Al sud, el pendent conduïa a la vall boirosa de l’Aiya, un afluent del riu Cross, i als poblats, Ogoja, Ijama, Bawop. Cap al nord i a l’est podia veure la gran planura lleonada sembrada de termiters gegantins, tallada per rierols i aiguamolls, i l’inici de la selva, els bosquets de gegants, irokos i ocumés, tot plegat cobert per un cel immens, una volta de blau cru on cremava el sol, i que envaïen, cada tarda, uns núvols portadors de tempesta.