logo

J.M.G. Le Clézio


foto J.M.G. Le Clézio va néixer a Niça, Provença, França, el 13 d'abril del 1940 en una família bretona emigrada a Illa Maurici al segle XVIII. El seu pare és anglès i la mare bretona. Van viure a l'Àfrica on el pare va treballar fins a la jubilació, mentre que la mare va tornar a França per tenir-hi els seus dos fills. En coincidir el naixement de Jean-Maria Gustave Le Clézio amb la Segona Guerra Mundial, la família es va haver de quedar a Niça. La mare i l'àvia del futur escriptor, que es van haver d'amagar de la persecució de la Gestapo nazi, li van ensenyar a llegir. Als vuit anys es va traslladar un temps amb la seva mare i el seu germà a Nigèria on el seu pare s'havia traslladat per exercir com a cirurgià de l'exèrcit britànic. Va iniciar el seus estudis superiors a la Universitat de Bristol entre el 1958 i 1959 i els va acabar al Collège Universitaire Littéraire de la Universitat de Niça. Després de llicenciar-se en Lletres es va traslladar als Estats Units on va exercir com a professor. El 1967, va ser enviat a Tailàndia per fer el servei militar, però el van expulsar per protestar contra la prostitució infantil i va haver de complir un temps d'arrest a Mèxit. Entre el 1970 i el 1974 va viure amb els indis Embera-Wounaa del Panamà. Va escriure una tesi doctoral sobre Henri Michaux per la qual va obtenir un màster a la Universitat d'Aix-en-Provence, el 1964. El 1983, en va presentar una altra a la Universitat de Perpinyà sobre els inicis de la història de Mèxic i la conquesta de Mochoacán. Es va especialitzat en literatura francesa i als 23 anys va guanyar el premi Renaudot amb la novel·la 'El procès-verbal'. Des d'aleshores la seva producció literària ha reunit més de cinquanta llibres entre contes, novel·les, assajos, dues traduccions sobre mitologia hindú i articles en diverses publicacions. El 1975 es va casar amb Jemia, d'origen del Sàhara occidental amb qui va tenir dos fills. Des del 1990, ha viscut entre Albuquerque (Mèxic), Illa Maurici (on va fer una investigació sobre els seus orígens familiars a més de tenir-ne la nacionalitat) i Niça. Va ser el primer guardonat amb el premi Paul Morand, el 1980, atorgat per l'Acadèmia Francesa amb la novel·la 'Desert'. El màxim reconeixement li va arribar el 2008 amb el Premi Nobel de Literatura. A la novel·la 'L'africà', recrea l’experiència radical i formadora d’un doble encontre: l’encontre amb el pare i l’encontre amb Àfrica, en un relat íntim i sensual. Allà descobreix com és el seu pare, després d'estar-ne tant de temps separat. Tampoc no entén les maneres de tractar els més pobres, la manera de viure dels europeus. En contrast, dóna la visió de la vida en llibertat a l'Àfrica, els atractius del paisatge aconseguint un relat que tant és de memòries com de viatges.



  • L'africà [fragment]

    Àfrica era el cos més que no el rostre. Era la violència de les sensacions, la violència dels apetits, la violència de les estacions. El primer record que tinc d’aquest continent és el meu cos cobert d’una erupció de petites butllofes provocades per la calor extrema, una afecció benigna que pateixen els blancs quan entren a la zona equatorial, que porta el nom còmic de «borradura» —en anglès prickly heat. Sóc dins de la cabina del vaixell que voreja lentament la costa, al mar obert davant de Conakry, Freetown, Monròvia, despullat a sobre de la llitera, amb l’ull de bou obert a l’aire humit, el cos empolvorat de talc, amb la sensació de ser en un sarcòfag invisible o d’haver estat capturat com un peix dins de la nansa, enfarinat abans de ser fregit. L’Àfrica que a més de prendre’m el rostre em tornava un cos, adolorit, enfebrat, aquell cos que França m’havia ocultat dins de la suavitat afeblidora de la llar de la meva àvia, sense instint, sense llibertat.
    Allò que rebia en el vaixell que m’arrossegava cap a aquell altre món era també la memòria. El present africà esborrava tot allò que l’havia precedit. La guerra, el confinament al pis de Niça (on vivíem cinc en dues cambres sota teulada, i fins i tot sis comptant-hi la minyona, Maria, de la qual l’àvia no s’havia decidit a prescindir), el racionament, o bé la fugida a les muntanyes, on la mare havia d’amagar-se per por que la Gestapo la detingués. Tot això s’esborrava, desapareixia, es tornava irreal. D’ara endavant, per a mi, hi hauria un abans i un després d’Àfrica.
    La llibertat a Ogoja era el regne del cos. Il·limitada, la mirada, des de dalt de la plataforma de ciment sobre la qual estava construïda la casa, igual que la cabina d’un rai sobre l’oceà d’herbes. Si faig un esforç de memòria, puc reconstituir les fronteres difuses d’aquell territori. Algú que hagués guardat un record fotogràfic de l’indret s’hauria sorprès del que un nen de vuit anys hi podia veure. Sens dubte un jardí. No un jardí d’esbarjo —¿existia en aquell país alguna cosa que fos d’esbarjo? Més aviat era un espai d’aprofitament, on el meu pare havia plantat fruiters, mangos, guaiabers, papaiers, i per fer de tanca davant de la varenga, tarongers i llimoners dolços on les formigues havien cosit la major part de les fulles per fer els seus nius aeris, curulls d’una mena de plomissol cotonós que protegia els seus ous. En algun lloc de la part de darrere de la casa, al mig de les males herbes, un galliner on cohabitaven gallines i pintades, l’existència de les quals només me l’indicava la presència, en el cel just per sobre, de voltors als quals el meu pare disparava de vegades amb la carrabina. Un jardí, d’acord, ja que a un dels treballadors de la casa li dèiem garden boy.
    A l’altre cap del terreny devia haver-hi les cabanyes dels servents: el boy, l’small boyi sobretot el cuiner, que la mare apreciava molt i amb qui preparava els àpats, no a la francesa, sinó sopa de cacauets, moniatos rostits o el fufú, aquella pasta de nyam que era el nostre plat quotidià. De tant en tant, la mare es llançava amb ell a fer experiments, confitura de guaiaba o pa- paia confitada, o també sorbets que batia a mà. En aquell pati hi havia sobretot nens, en gran nombre, que arribaven cada matí per jugar i parlar i dels quals només ens separàvem quan queia la nit.
    Tot això podria fer la impressió d’una vida colonial, molt organitzada, gairebé urbana —o si més no rural a la manera de l’Anglaterra o de la Normandia d’abans de l’era industrial. Tanmateix hi havia una llibertat total del cos i de la ment. Davant de casa, en sentit contrari a l’hospital on treballava el meu pare, començava una extensió sense horitzó, amb una lleugera ondulació on la mirada es podia perdre. Al sud, el pendent conduïa a la vall boirosa de l’Aiya, un afluent del riu Cross, i als poblats, Ogoja, Ijama, Bawop. Cap al nord i a l’est podia veure la gran planura lleonada sembrada de termiters gegantins, tallada per rierols i aiguamolls, i l’inici de la selva, els bosquets de gegants, irokos i ocumés, tot plegat cobert per un cel immens, una volta de blau cru on cremava el sol, i que envaïen, cada tarda, uns núvols portadors de tempesta.



    punts



    [Copyright© 2008. J.M.G. Le Clézio i Grup 62. Traducció d'Anna Torcal i Salvador Company. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]