
John Maxwell Coetzee va néixer a Ciutat del Cap, Sud-àfrica, el 1940. Va estudiar ciències informàtiques i filologia en centres anglesos de Sud-àfrica i als Estats Units. La seva primera novel.la va ser 'Dusklands', seguida de 'In the Heart of the Country', que va guanyar el principal premi literari de Sud-àfrica, el CNA. És autor també d''Esperant els bàrbars' --guardonada, també, amb el CNA, el Geoffrey Faber Memorial Prize i el James Tait Black Memorial Prize, 'Life & Times of Michael K' --Booker Prize i Prix Étranger Femina--, 'Foe', 'The Master of Petersburg' i 'La vida dels animals'. Va obtenir el premi Jerusalem Prize l'any 1987 i el Lannan de Ficció el 1998. Ha publicat també el llibre de memòries 'Scenes from Provincial Life'.
Enguany les pluges han començat aviat. És el quart mes de pluja. Si toques la paret, es forma una línia d'humitat. En alguns llocs el guix s'ha bufat i s'ha esquerdat. La meva roba fa una olor agra i de florit. Com enyoro, encara que només sigui una vegada, posar-me roba interior neta amb olor de sol! Que se'm permeti una vegada més baixar per l'avinguda una tarda d'estiu entre els cossos color de nou dels nens que van a l'escola, rient, cridant, amb olor de suor jove i neta; les nenes cada any més boniques, més belles. I si això no pot ser, que em quedi encara, fins al final, la gratitud, il.limitada, la gratitud que sento per haver-me estat concedida una temporada en aquest món de meravelles.
Escric aquestes paraules asseguda al llit, amb els genolls premuts contra el fred d'agost. Gratitud: escric la paraula i la torno a llegir. ¿Què vol dir? Davant dels meus ulls es va fent densa, fosca, misteriosa. Llavors s'esdevé alguna cosa. A poc a poc, com una magrana, el meu cor esclata de gratitud; com la fruita que s'obre per revelar les llavors de l'amor. Gratitud, magrana: paraules germanes.
Aquest matí a les cinc m'ha despertat la pluja. Plovia a bots i barrals, queia aigua a raig per les canonades embussades i per les esquerdes dels sostres. He baixat, m'he fet un te i, embolicada en una manta, m'he posat a fer els comptes del mes.
He sentit la balda de la porta i passes l'entrada. Una figura tapada amb un sac de plàstic negre ha passat per davant la finestra.
He sortit a la veranda.
--Senyor Vercueil! --he cridat cap a la pluja abundant.
No hi ha hagut resposta. Encorbant les espatlles, tancant-me la bata amb els braços, he sortit a fora. Immediatament m'han quedat xopes les ridícules sabatilles amb la vora de llana d'ovella. Entre rius d'aigua he travessat el pati. A l'entrada fosca del cobert he xocat amb algú: en Vercueil, dret d'esquena a mi. Ha renegat.
--entri! --li he cridat per sobre el soroll de la pluja--. Entri a casa! No pot dormir aquí!
Encara amb la bossa com una caputxa sobre el cap, m'ha seguit fins a la cuina i la llum.
--Deixi aquesta cosa molla a fora --he dit. Llavors, sorpresa, he vist que hi havia algú darrere seu. Era una dona, petita, no m'arribava ni a l'espatlla, però era vella, o com a mínim no era jove, amb la cara tacada, maliciosa i la pell lívida.
--¿Qui és? --he dit.
En Vercueil s'ha quedat mirant-me fixament, amb els ulls grocs, desafiadors. «Home gos!», he pensat.
--Poden esperar aquí que pari de ploure, després vull que marxin --he dit fredament, i els he girat l'esquena als dos.
M'he canviat de roba, m'he tancat a l'habitació i he mirat de llegir. Però les paraules volaven davant meu com fulles. Amb relativa sorpresa, he notat que se'm tancaven les aprpelles i he sentit que el llibre em relliscava de les mans.