Enguany les pluges han començat aviat. És el quart mes de pluja. Si toques la paret, es forma una línia d'humitat. En alguns llocs el guix s'ha bufat i s'ha esquerdat. La meva roba fa una olor agra i de florit. Com enyoro, encara que només sigui una vegada, posar-me roba interior neta amb olor de sol! Que se'm permeti una vegada més baixar per l'avinguda una tarda d'estiu entre els cossos color de nou dels nens que van a l'escola, rient, cridant, amb olor de suor jove i neta; les nenes cada any més boniques, més belles. I si això no pot ser, que em quedi encara, fins al final, la gratitud, il.limitada, la gratitud que sento per haver-me estat concedida una temporada en aquest món de meravelles.
Escric aquestes paraules asseguda al llit, amb els genolls premuts contra el fred d'agost. Gratitud: escric la paraula i la torno a llegir. ¿Què vol dir? Davant dels meus ulls es va fent densa, fosca, misteriosa. Llavors s'esdevé alguna cosa. A poc a poc, com una magrana, el meu cor esclata de gratitud; com la fruita que s'obre per revelar les llavors de l'amor. Gratitud, magrana: paraules germanes. Aquest matí a les cinc m'ha despertat la pluja. Plovia a bots i barrals, queia aigua a raig per les canonades embussades i per les esquerdes dels sostres. He baixat, m'he fet un te i, embolicada en una manta, m'he posat a fer els comptes del mes.
He sentit la balda de la porta i passes l'entrada. Una figura tapada amb un sac de plàstic negre ha passat per davant la finestra.
He sortit a la veranda.
--Senyor Vercueil! --he cridat cap a la pluja abundant.
No hi ha hagut resposta. Encorbant les espatlles, tancant-me la bata amb els braços, he sortit a fora. Immediatament m'han quedat xopes les ridícules sabatilles amb la vora de llana d'ovella. Entre rius d'aigua he travessat el pati. A l'entrada fosca del cobert he xocat amb algú: en Vercueil, dret d'esquena a mi. Ha renegat.
--entri! --li he cridat per sobre el soroll de la pluja--. Entri a casa! No pot dormir aquí!
Encara amb la bossa com una caputxa sobre el cap, m'ha seguit fins a la cuina i la llum.
--Deixi aquesta cosa molla a fora --he dit. Llavors, sorpresa, he vist que hi havia algú darrere seu. Era una dona, petita, no m'arribava ni a l'espatlla, però era vella, o com a mínim no era jove, amb la cara tacada, maliciosa i la pell lívida.
--¿Qui és? --he dit.
En Vercueil s'ha quedat mirant-me fixament, amb els ulls grocs, desafiadors. «Home gos!», he pensat.
--Poden esperar aquí que pari de ploure, després vull que marxin --he dit fredament, i els he girat l'esquena als dos.
M'he canviat de roba, m'he tancat a l'habitació i he mirat de llegir. Però les paraules volaven davant meu com fulles. Amb relativa sorpresa, he notat que se'm tancaven les aprpelles i he sentit que el llibre em relliscava de les mans.