logo

Wilkie Collins


foto Wilkie Collins va nèixer a Londres el 1824 i va morir l'any 1886. Va ser fill del paisatgista anglès, William Collins sobre qui va escriure una biografia a l'any 1848. Va ser també amic íntim i col.laborador de Charles Dickens, que el va animar a escriure les seves dues grans novel.les, 'La dama de blanc' (1860) i 'La Pedra Lunar' (1868), considerades fonamentals per entendre l'evolució posterior de la novel.la policíaca. Va tenir una salut precària i es va veure obligat a medicar-se amb làudanum (extret d'opi compost). Si a 'La dama de blanc' era la desaparició d'una dona el que desencadenava l'acció, a 'La Pedra Lunar' --nom que rep un diamant groc d'una bellesa indescriptible que temps enrera havia estat robat d'un santuari de l'Índia-- el misteri comença quan la pedra desapareix el dia que l'havien de regalar a Rachel Verinder pel seu divuitè aniversari. Quan Wilkie Collins va escriure 'La Pedra Lunar', l'any 1868, poc es podia pensar que la seva obra seria font d'inspiració de moltíssimes novel.les policíaques posteriors, i que un dels seus personatges, el sergent Cuff, serviria a Arthur Conan Doyle com a base per crear Sherlock Holmes. No en va, T.S.Eliot va qualificar 'La Pedra Lunar' i l'altra gran obra de Wilkie Collins, 'La dama de blanc', com les primeres, les més llargues i les millors novel.les modernes de detectius. El misteri creixent de la història, l'increïble ritme narratiu que imprimeix l'autor i la profunditat psicològica dels personatges confirmen aquesta opinió, avalada per l'interès que ha desvetllat en milions de lectors arreu del món durant més de cent anys.



  • La Pedra Lunar (The Moonstone) [fragment]

    L'atractiva minyona del metge m'esperava dreta amb la porta oberta a la mà. La claror del matí, que entrava amb tot el seu esclat dins el vestíbul, va caure de ple damunt de la cara de l'auxiliar del senyor Candy quan vaig fer mitja volta i me'l vaig mirar.
    Era impossible d'intentar rebatre l'afirmació d'en Betteredge que l'aparença de l'Ezra Jennings, pel comú de la gent, jugava en contra seva. El color agitanat del rostre, les galtes descarnades, els eixuts ossos facials, els ulls ensopits, els cabells extraordinàriament bigarrats, l'esbalaïdora contradicció entre la cara i el cos, que el feia semblar vell i jove a la vegada, tot estava més o menys calculat per produir una impressió desfavorable en la ment de qualsevol desconegut i, a desgrat d'això --per molt que fos conscient de totes aquestes traves--, no puc negar que, incomprensiblement, l'Ezra Jennings captivava d'una manera tan forta les meves simpaties que m'era impossible de resistir. Mentre que el coneixement que tenia del món m'aconsellava que respongués la pregunta que m'acabava de fer, bo i admetent que talment havia trobat el senyor Candy dramàticament canviat i que després prosseguís el meu camí i eixís de la casa, l'interès que sentia per l'Ezra Jennings em mantenia clavat en aquell lloc i li va donar l'oportunitat de parlar-ne en privat del seu patró, la qual cosa era evident que havia estat esperant.
    --Aneu en la meva direcció, senyor Jennings? --vaig inquirir en veure que tenia el barret a la mà--. Jo vaig a casa de la meva tia. La senyora Ablewhite.
    L'Ezra Jennings em va respondre que havia de visitar un pacient i que seguíem la meva direcció.
    Vam eixir de la casa plegats. Vaig observar que la minyona atractiva --que havia estat tot un desfici de somriures i amabilitats, quan li havia desitjat un bon dia en travessar la porta del carrer-- va rebre un modest missatge de l'Ezra Jennings, que feia referència a l'hora que probablement seria de retorn, amb cara de morros i amb uns ulls que preferien mirar ostentosament qualsevol lloc, abans que la seva cara. Queia pel seu pes que aquell pobre infeliç no era una persona molt estimada a la casa. Fora de la casa, tenia la paraula d'en Betteredge que era impopular onsevulla que anava. «Quina vida!», vaig pensar per a mi, mentre baixàvem els graons de la casa del metge.



    punts



    [Copyright© 1993. Hereus de Wilkie Collins i Columna Edicions. Traducció de Lluís Comes Arderiu. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]