logo

John Connolly


foto John Connolly va nèixer a Dublín, Irlanda, el 31 de maig del 1968. Novel·lista conegut principalment per la sèrie negra del detectiu Charlie Parker. Abans de dedicar-se exclusivament a la literatura, va treballar de periodista, cambrer, funcionari del govern local i dependent dels magatzems Harrods. Després de llicenciar-se en Anglès pel Trinity College de Dublín i obtenir un màster en Periodisme per la Universitat de Dublín, va treballar com a periodista freelancer per al The Irish Times. Actualment combina la seva activitat literària amb articles a la premsa. La primera novel·la, 'Tot el que mor', va ser acollida molt favorablement pel públic i la crítica i va ser nominada al premi Bram Stoker a l'opera prima i va obtenir el Premi Shamus destinat a operes primes detectivesques. El seu detectiu, Charlie Parker, és un expolicia que està obsessionat per trobar l'assassí de la seva dona i la seva filla. Alguna de les seves novel·les han estat portades al cinema. En la novel·la 'Els turmentats', un prestigiós psiquiatre infantil desapareix entre rumors insistents d’abusos sexuals als infants que atenia. Cinc anys després dels fets, quan ja l’han donat per mort, la seva filla rep la visita inquietant d’algú que no creu la versió oficial i que vol descobrir la veritat sobre la desaparició de la seva pròpia filla. La filla contracta el detectiu Charlie Parker per protegir-se del personatge que la persegueix. En el curs de la investigació, obstaculitzada per persones interessades a silenciar els fets, Charlie Parker provoca l’aparició de forces misterioses, uns éssers turmentats que ja no podrà aturar. Girs inesperats en la trama, fenòmens paranormals misteriosos i una dura passejada per les àrees més terribles de l’ànima humana caracteritzen la narració.



  • Els turmentats [fragment]

    Era un matí de novembre ennuvolat, els brins de l’herba gebrats eren com estelles i l’hivern somreia per entre els núvols com un mal pallasso que treu el nas des de darrere el teló abans que comenci l’espectacle de veritat. La ciutat anava alentint el ritme. Aviat faria fred de valent i aquell gran animal que era Portland havia acumulat greix per als llargs mesos que vindrien. Al banc hi havia els dòlars que havien deixat els turistes; s’havia d’esperar que n’hi hagués prou perquè tothom anés tirant fins al Dia del Memorial, al final de maig. Els carrers eren més tranquils que abans. Els habitants de Portland, que coexistien de vegades amb incomoditat amb els badocs i la gent que anava de compres, ara tornaven a tenir la ciutat pràcticament per a ells sols. Reclamaven les seves taules habituals en restaurants, bars i cafeteries. Hi havia temps de sobres per xerrar amb les cambreres i els cuiners, els professionals ja no havien de córrer per satisfer les exigències d’uns clients que no sabien com es deien. En aquella època de l’any es podia sentir l’autèntic ritme d’aquella ciutat petita, el batec lent del seu cor no pertorbat pel fals estímul dels que hi arribaven de lluny.
    Jo seia en una taula en un angle del Porthole, menjava cansalada i patates fregides i no feia gens de cas de la tele, on la Kathleen Kennedy i l’Stephen Frazier parlaven de la visita sorpresa que el secretari d’estat havia fet a l’Iraq. L’aparell tenia el volum apagat, cosa que feia molt més fàcil ignorar-lo. Hi havia una estufa de llenya encesa a tocar de la finestra que donava al mar, els pals de les barques de pesca capficaven i es balancejaven amb el ventet del matí, i en les altres taules hi havia uns quants clients, els justos per crear l’ambient acollidor que ha de tenir un local d’esmorzars, perquè aquestes coses depenen d’un delicat equilibri.
    El Porthole tenia el mateix aspecte que quan jo encara creixia; potser l’havia tingut des que el van obrir, l’any 1929. El terra era de rajoles de linòleum verd que imitava el marbre, amb una esquerda aquí una allà, però impecablement netes. Un taulell de fusta amb la superfície superior de coure s’estenia al llarg de gairebé tota la sala; al davant, la renglera de tamborets metàl·lics fixats al terra, encoixinats de negre; el taulell estava clapejat de copes, pots de condiments i dues plates de vidre plenes de magdalenes acabades de treure del forn. Les parets estaven pintades de color verd clar i, si et posaves dret, podies veure l’interior de la cuina quan les dues fulles de la finestra per on passaven els plats se separaven en el punt que hi havia pintada una vieira.
    Una pissarra anunciava les especialitats del dia, i hi havia cinc aixetes de cervesa que servien Guiness i diverses cerveses Allagash i Shipyard, i per als que no coneixien res millor, o que tant se’ls en donava, Coors Light. Hi havia boies penjades a les parets, que en un altre local d’Old Port potser haurien semblat un detall kitsch, però que allà eren una simple manifestació del fet que aquell era un lloc on solien anar-hi pescadors. Com que una paret era gairebé tota de vidre, fins i tots en els matins més grisos el Porthole era ple de llum.
    En el Porthole sempre et feia companyia la remor de les converses, però mai no podies acabar d’entendre res del que deia ningú, no pas amb claredat. Aquell matí hi havia unes vint persones que menjaven, bevien i començaven calmosament el dia de la manera que ho fa la gent de Maine. Cinc treballadors del mercat del peix del port seien en fila al bar, tots vestits amb texans idèntics, jaquetes amb caputxa i gorres de beisbol; reien i s’estiraven en aquell lloc càlid, les cares vermelles perquè havien rebut la mossegada dels elements. Al costat meu, quatre homes de negocis tenien telèfons mòbils i blocs de notes entre les tasses de cafè, feien veure que treballaven, però pels bocins de conversa que m’arribaven semblaven més interessats a cantar les excel·lències d’en Kevin Dineen, l’entrenador dels Pirates. Davant d’ells, dues dones, mare i filla, mantenien una d’aquelles converses que requereixen bellugar molt les mans i fer cares d’escàndol. Es veia que s’ho passaven de conya.
    M’agrada el Porthole. Els turistes no hi vénen gaire, i a l’hivern, encara menys; fins i tot a l’estiu no havien arribat a pertorbar gaire l’equilibri fins que algú va penjar una pancarta sobre el carrer Wharf que anunciava que hi havia molt més del que podia semblar en aquests molls aparentment poc prometedors: la marisqueria de Boone, el mercat del peix, l’Associació de la Comèdia i el Porthole mateix. Però ni tan sols allò havia provocat una allau de gent. Amb pancarta anunciadora o sense, el Porthole no proclamava la seva existència, i un rètol de refrescos abonyegat i una bandera que onejava eren les úniques indicacions de la seva presència visibles des del tros principal del carrer Commercial. Havies de saber que era allà per poder-lo veure, sobretot els matins foscos d’hivern, i els turistes que quedaven i que passaven per Commercial a primera hora d’un d’aquells dies glacials d’hivern havien de tenir molt clar el lloc on anaven si no s’hi volien deixar la salut. Amb l’estimulant vent del nord-est que els venia de cara, pocs tenien el temps o les ganes d’explorar els racons amagats de la ciutat.
    Així i tot, de vegades els viatgers de fora de temporada s’obrien pas a través del mercat del peix i del club de la comèdia, els seus passos feien ressonar les planxes de fusta de l’embarcador de l’esquerra i de cop es trobaven a la porta del Porthole, i ben segur que quan tornessin a Portland anirien al Porthole de dret; però potser no en parlarien a gaires amics, perquè era d’aquells llocs que t’estimes més guardar-te per a tu. Al davant hi havia una terrassa que donava al mar, on a l’estiu es podia seure a menjar; a l’hivern retiraven les taules i deixaven la terrassa buida. Diria que m’agradava més a l’hivern. Podia agafar una tassa de cafè i sortir, sabent segur que la majoria de gent s’estimava més prendre’s el cafè a dins, que s’hi estava calent. Podia sentir l’olor de sal i notar la brisa marina a la pell, i si el vent i el temps eren com havien de ser aquella flaire m’acompanyava durant tot el matí. El que més m’agradava era l’olor. De vegades, si no em trobava bé, m’era bastant igual, perquè llavors el gust de la sal als llavis em recordava el de les llàgrimes, com si fes poc que hagués provat d’esborrar el dolor d’algú fent-li petons. Quan passava això, pensava en la Rachel i en la Sam, la meva filla. Sovint pensava també en la dona i la filla que havien desaparegut abans d’elles. Els dies així eren dies silenciosos.
    Però avui era a dins i portava jaqueta i corbata. La corbata, d’un vermell intens, era d’Hugo Boss i la jaqueta, d’Armani; però a Maine ningú no feia gaire cas de les marques. Tothom s’imaginava que si portaves roba de marca era perquè l’havies comprada rebaixada, i que si n’havies pagat el que deia l’etiqueta és que eres imbècil.
    Jo no havia pagat el que deia l’etiqueta.
    La porta principal es va obrir i va entrar una dona. Duia un vestit jaqueta amb pantalons de color negre i un abric que li devia haver costat car quan el va comprar, però al qual ja se li notaven els anys. Tenia els cabells negres, però els havia tenyit amb alguna cosa que els deixava un toc de vermell. Semblava una mica sorpresa pel que veia al voltant seu, com si passant per davant de les façanes atrotinades dels edificis del moll hagués tingut por que l’assaltessin uns pirates. Em va mirar i va decantar el cap interrogativament. Vaig aixecar un dit i ella es va obrir pas entre les taules fins al lloc on jo seia. Em vaig aixecar per saludar-la i ens vam donar la mà.
    —El senyor Parker? —va dir.
    —La senyora Clay.
    —Em sap greu d’haver-lo fet esperar. Hi ha hagut un accident en el pont i s’ha format un embús.
    La Rebecca Clay m’havia trucat el dia abans i m’havia demanat si la podria ajudar amb un problema que tenia. La perseguia un home i la cosa, com és natural, li feia ben poca gràcia. La policia no havia sabut fer-hi res. Va explicar que l’home semblava que pressentís que venien els policies, perquè sempre que ells arribaven desapareixia, per més sigil·losament que s’acostessin a casa seva quan els informava de la presència d’aquell home. Jo havia estat fent tantes feines com trobava, en part per evitar pensar en l’absència de la Rachel i la Sam. Amb intervals, feia nou mesos que no vivíem junts. No sé ben bé com va anar perquè s’espatllessin tant les coses, i tan de pressa. Sembla que fes poquíssim que vivien en aquella casa, que omplien de les seves olors i els seus sons, i que, passat un minut, ja l’abandonaven per anar-se’n a la casa dels pares de la Rachel; però no havia anat així, i tant que no. Pensant-hi podia veure cada alteració del camí, cada baixada i cada revolt que ens havia portat fins al lloc on érem. Se suposava que era una separació temporal, una oportunitat perquè tant l’un com l’altre tinguéssim temps per rumiar i per provar de recordar què tenia l’altra persona amb qui compartíem la vida que era tan important per a nosaltres i que no volíem perdre. Però aquestes separacions no són mai temporals. Hi ha hagut una ruptura, havia aparegut una escletxa, i encara que s’arribés a una reconciliació i es decidís tornar-ho a provar, el fet que un dels dos hagués deixat a l’altre no s’oblidaria, ni es perdonaria, mai. Potser sembla que estic donant la culpa a ella, però no va ser culpa d’ella. Tampoc no estic segur que fos culpa meva, almenys no del tot. Ella va haver de prendre una decisió, i jo també, només que la seva decisió depenia de la que havia pres jo. Al final, les vaig deixar marxar, però amb l’esperança que tornarien. Ens continuàvem parlant, i podia veure la Sam sempre que volgués, però el fet que elles se n’haguessin anat a Vermont ho feia una mica difícil. Al marge de la distància, m’hi mirava molt amb les visites, perquè no volia complicar més una situació que ja n’era prou, de complicada, però també perquè jo continuava creient que hi havia aquells que estarien disposats a fer-los mal per fer-me’n a mi. Em sembla que és per això que les vaig deixar marxar. Costava tant de recordar-ho. L’últim any havia sigut... difícil. Les trobava moltíssim a faltar, però no sabia com aconseguir que tornessin a formar part de la meva vida ni com fer-m’ho per viure sense elles. Havien deixat un forat en la meva existència i ara unes altres intentaven ocupar el seu lloc, les que esperaven en la foscor.
    La primera dona i la primera filla.
    Vaig demanar un cafè per a la Rebecca Clay. Un raig del sol matinal li va caure despietadament a sobre, li va exposar les arrugues de la cara, els cabells grisos que reapareixien malgrat els tints que s’hi posava i les taques negres de sota els ulls. Una part d’allò segurament era per culpa de l’home que, segons ella, la perseguia, però no pas tot, bona part d’aquell envelliment prematur tenia uns orígens més profunds. Per la manera com s’havia maquillat, de pressa i en excés, es podia endevinar que no li agradava mirar-se gaire al mirall i que no li agradava gens el que hi veia.
    —Em sembla que no hi havia estat mai aquí —va dir—. Portland ha canviat molt en pocs anys, és un miracle que aquest local s’hagi salvat.
    Segurament tenia raó. La ciutat canviava, però les restes més velles i més estranyes del seu passat d’una manera o altra resistien: llibreries de vell, barberies i bars on no canviaven mai el menú perquè de sempre que servien bon menjar. Per això mateix havia sobreviscut el Porthole. Els que el coneixien el valoraven i s’asseguraven que el negoci rutllés.
    Va arribar el cafè de la Rebecca Clay. S’hi va posar sucre i el va remenar més estona del compte.
    —Què puc fer per vostè, senyoreta Clay?
    Va parar de remenar, disposada a començar ara que jo havia trencat el gel:
    —És el que li vaig explicar per telèfon. Hi ha un home que em molesta.
    —Com la molesta?
    —Ronda pels voltants de casa meva. Visc a prop de Willard Beach. També he vist aquest home a Freeport o quan he anat a comprar al centre comercial.
    —L’home que diu, anava amb cotxe o a peu?
    —A peu.
    —Ha entrat en la seva propietat.
    —No.
    —L’ha amenaçada o l’ha assaltada físicament d’alguna manera?
    —No.
    —Quant fa que dura això?
    —Més d’una setmana.
    —Ha parlat amb vostè?
    —Només una vegada, fa dos dies.
    —Què li va dir?
    —Em va dir que buscava el meu pare. La meva filla i jo vivim a la que va ser la casa del meu pare. Aquest home va dir que tenia uns coses per parlar amb el meu pare.
    —Què li va respondre?
    —Li vaig dir que no havia vist el meu pare des de feia anys, que, que jo sabés, el meu pare era mort. La veritat és que des del principi de l’any el meu pare és considerat legalment mort. Vaig fer tota la paperassa. No ho volia fer, però m’imagino que, per a mi i per a la meva filla, era important tancar la qüestió en la mesura del possible.



    punts



    [Copyright© 2009. John Connolly i Edicions Bromera. Traducció de Carles Miró. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]