logo

Vincenzo Consolo




Vincenzo Consolo va nèixer a a Sant'Agata di Militello (Messina), el 18 de febrer de 1933. Una vegada acabats els seus estudis universitaris a Milà va tornar a Sicília, on va treballar com a professor fins al seu trasllat a Milà, on es va convertir en lector de l'editorial Einaudi i es va dedicar completament a l'ofici d'escriptor. La seva primera novel·la va ser publicada el 1963, 'La ferita dell'aprile', a la col·lecció de Mondadori 'Il Tornasole', dirigida per Vittorio Sereni i Niccolò Gallo amb la idea de trobar nous autors. Els seus referents literaris i humans eren aleshores, Leonardo Sciascia i el poeta Lucio Piccolo, nebot de Lampedusa. Mentre treballa per a Einaudi, ho combina també per a un gabinet de comunicació i col·labora en diversos diaris milanesos. El 1976 publica 'El somrís del mariner inconegut'. Com a conseller d'Einaudi per a la narrativa italiana té com a companys, entre d'altres, a Italo Calvino o Natalia Ginzburg. Al llarg de la seva carrera literària ha rebut destacats premis com el Pirandello, el Strega, el Flaiano o el Brancati. Vincenzo Consolo s'inscriu en la nòmina dels autors sicilians més reconeguts. Aferrat a Sicília, malgrat que viu a Milà, defineix la seva terra natal com el rebuig de la marginalitat. Amic de Sciascia, en els seus llibres no dissimula la recerca d'un lèxic propi que trobi el seu espai entre l'italià normatiu i les aromes mediterrànies i àrabs de la llengua siciliana.



  • El somrís del mariner inconegut [fragment]

    Viatge en mar d’Enrico Piraino baró de Mandralisca de Lipari a Cefalú amb la tauleta del retrat d’inconegut d’Antonello, recobrada d’un plafó de l’arquimesa de la botiga de l’especier Carnevale. El retrat resulta una mica ratllat per les dues esgarrinxades en forma de creu justament sobre la punta dels llavis somrients del personatge figurat. Diu la gent de Lipari que la filla de l’especier, Catena, encara núbil a la ja bella edat de vint-i-cinc anys, irritada (era un dia de xaloc intens) pel somriure insuportable d’aquell home li inferí dos colps amb el punxó d’atzavara que tenia per als traus en el lli tes del tambor de brodar. I es creu que aquesta hauria estat la raó que hauria induït l’especier Carnevale a vendre aquell retrat al baró Mandralisca: per al bé de la filla, per veure-la serena rere el taulell brodant, desxifrant les receptes per a la qual cosa tenia una especial disposició (completava inicials en un batre d’ulls, desembullava arabescos, requincadures rúbriques, interpretava línies punts suspensius...) en un tres i no res entre el taulell i les prestatgeries atapeïdes de garrafes pots ungüentaris albarells capses xaroperes, en un canó de llum que cau dins l’estança des d’un ull de bou lateral, per un ràpid disparar de mirades de reüll (la bella inassequible Catena era un misteri: covava un seu amor inconfessable o tal vegada es desencapritxava arrossegant-les fins a l’espasme les passions subterrànies d’altri?) dels joves que passen i tornen a passar pel carrer de San Bartolomeo.

    12 de setembre del 1852. Festa del Santíssim Nom de Maria

    I ara s’avistava la gran illa. Les fogueres damunt les torres de la costa eren vermelles i verdes, vacil·laven i s’esmorteïen, tornaven a aparèixer vivaces. El bastiment havia deixat de brandar a mesura que s’endinsava en el golf. Al canal, entre Tíndari i Vulcano, les onades alçades pel vent de xaloc l’havien sacsejat per totes bandes. Durant tota la nit el Mandralisca, dempeus vora la mura de prora, no havia sentit més que fragor d’aigües, escarritxs, veles fustigades i una ranera que s’acostava i s’allunyava a voler del vent. I ara que el bastiment avançava, dret i silenciós endins del golf, sobre una mar aplacada i com ensopida, sentia clara la ranera, perllongada i igual, que sorgia de la foscor, darrere les seves espatlles. Un respir penós que es desenganxava dels pulmons rígids, contrets, amb rasperes i estirades tornava a pujar el canó del coll i junt amb un lleu lament sortia d’una boca que s’endevinava del tot esbatanada. En la tènue llum de la llanterna, el Mandralisca va entreveure una lluïssor blanquinosa que potser podia ser d’uns ulls. Va tornar a mirar la volta del cel amb les estrelles, la gran illa al davant, les fogueres damunt les torres. Torrasses de marès i morter que enlairen els seus merlets de cinc canes sobre els esculls, damunt dels quals rompen els vents i els tràngols de tramuntana. Eren del Calavà i Calanovella, del Lauro i Gioiosa, del Brolo... Al castell dels Lancia, al balcó, madona Blanca està marejada. Sospira i escup, guaita l’horitzó. El vent de Soave la recargola. Frederic confia al seu falcó:

    Oh Déu, com vaig ésser foll
    quan me n’anava
    d’allí on havia estat tan dignament
    I sí, cara la captada
    i desfer-se com les neus...

    Rere les fogueres, enmig de la costa, sota les oliveres jeien ciutats. Eren Abacena i Agatirno, Alunzio i Calacte, Alesa... Ciutats en les quals el Mandralisca hauria raspat amb les mans, de genollons, si hagués tingut per cert de trobar-hi un vas, una llumenera o només una moneda. Però aquelles, en realitat, ara no són sinó noms, summament vagues, sons, somnis. I es va estrènyer al pit la tauleta embolicada amb la tela encerada que s’havia emportat de Lipari, amb els dits en va palpar la realitat i la consistència, en va aspirar les olors subtils de càmfora i de mostassa de les quals s’havia impregnat després de tants anys a la botiga de l’especier. Però aquestes olors immediatament varen quedar ofegades per altres que galopants damunt del xaloc arribaven de terra, intenses i fortes, d’ullastre fonoll orenga llorer calamenta. Amb aquestes, crits i aleteig de gavines. Una claror immensa, en forma de ventall, pujava de les profunditats de la mar: s’esvaïren els estels, empal·lidiren els focs damunt les torres. La ranera s’havia convertit en una tos, seca, obstinada. El Mandralisca va veure aleshores, en la claror lívida de l’alba, un home nu, fosc i eixut com una olivera, els braços oberts aferrats a un pendó, que s’estirava arquejat, deixant caure el cap enrere i mirava d’eixamplar el tòrax escardalenc per alliberar-se com d’un grumoll que li rosegava el pit. Una dona li eixugava el front, el coll. S’adonà de la presència del gentilhome, es va treure el xal i el va cenyir als flancs del malalt. L’home va tenir el darrer terrible sacseig de tos i a l’acte va córrer vers la mura. Va tornar blanc, els ulls dilatats i fixos, i s’estrenyia un parrac damunt la boca. La muller el va ajudar a ajeure’s per terra entre el cordam.



    punts



    [Copyright© 2006. Vincenzo Consolo i Edicions Proa. Traducció d'Alexis Edudald Solà. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]