logo

Mia Couto


foto Mia Couto va nèixer a Beira, Moçambic, el 5 de juliol del 1955. El seu nom real és António Emílio Leite Couto. Va treballar com a periodista i actualment combina l’escriptura amb la feina de professor i biòleg. El 1972 es va instal·lar a Maputo i va començar a estudiar Medicina mentre feia els primers passos en periodisme. Va abandonar els estudis per dedicar-se a la literatura. Però va tornar a la Universitat, aquesta vegada, de Biologia, una professió que ha continuat exercint. Ha estat director de l'Agència d'Informació de Moçambic, de la revista Tiempo i del diari Noticias de Maputo. És un dels escriptors moçambiquesos actuals de més reconeixement internacional. Té una llarga llista de títols publicats que, a més, s'han traduït a diverses llengües. Entre altres premis i reconeixements va ser guardonat l’any 1999 pel conjunt de la seva obra amb el Premi Vergílio Ferreira, atorgat per la Universitat d’Évora (Portugal). A la novel·la 'Un riu que es diu temps, una casa que es diu terra', Luar-do-Chão, una població rural moçambiquesa, és el lloc on es desenvolupen els fets. El protagonista, Mariano, un jove estudiant universitari, hi arriba per assistir a l’enterrament del seu avi. Mentre espera que la cerimònia comenci, se li apareixen unes estranyes visites que semblen venir de l’altre món. Són unes misterioses revelacions d’un univers dominat per una espiritualitat lligada a les arrels del seu origen. A mesura que vagi reconeixent aquest univers fràgil i amenaçat, descobrirà alguns secrets familiars que amaguen una nova història tant de la seva pròpia vida com de la seva terra. Amb una narració irònica i poètica, transcriu la situació de conflicte que viu, a Moçambic, una elit ambiciosa i culturalment distanciada de la majoria rural. La narració guia el lector per una zona fronterera entre diferents maneres de pensar, i mostra el mosaic de cultures que és el seu país per fer evidents els canvis profunds que travessa la societat moçambiquesa actual.



  • Un riu que es diu temps, una casa que es diu terra (Um rio chamado tempo, uma casa chamada terra) [fragment]

    La mort és com el melic: el que en ella existeix és la pròpia cicatriu, el record d’una existència anterior. A bord del vaixell que em porta a l’illa de Luar-do-Chão no és sinó la mort que em va dictant les seves ordres. Per motius de defunció, abandono la ciutat i faig el viatge: vaig a l’enterrament del meu avi Dito Mariano.
    Travesso el riu, és gairebé de nit. Veig la posta com si fos l’extinció de l’últim sol. La veu antiga de l’avi sembla que em digui: després d’aquesta posta ja no hi haurà dia. I el gest cansat de Mariano apunta cap a l’horitzó: allà on s’enfonsa l’astre hi ha el melic celeste. La cicatriu tan llunyana d’una ferida de tan endins: l’absent permanència de qui s’ha mort. En l’avi Mariano ho confirmo: un mort estimat no s’acaba de morir mai del tot.
    El meu oncle Abstinêncio està repenjat a la borda, porta pantalons, armilla i americana, un negre vestit de fosca. La corbata grisa li cau sobre el seu pit enfonsat com si fos una corda que penja d’un pou. Les orenetes volen arran de coberta i li lliuren missatges secrets. Abstinêncio és el més gran dels oncles. Per això li toca a ell anunciar la mort del seu pare, Dito Mariano.
    I això és el que ha fet quan ha entrat bruscament a la meva habitació de la residència universitària. La seva aparició m’ha alertat: feia anys que no hi havia res que fes sortir l’oncle Abstinêncio de casa seva. Què l’havia fet venir, després de tants anys de reclusió? Les seves paraules han estat fins i tot més magres que ell, la notícia estricta i innecessària: l’avi s’està morint.
    Que hi anés era la petició expressa del vell Mariano. Abstinêncio m’ha donat instruccions: que fes ràpidament la bossa i embarqués amb ell en el primer vaixell que sortís cap a l’illa.
    —I el meu pare? —li he preguntat mentre recollia la roba.
    —És a l’illa, ens espera.
    Després l’oncle no ha dit res més, tancat en si mateix. Ni ha fet el gest d’ajudar-me a empaquetar les meves poques pertinences. Hem creuat la ciutat, ell una mica més endavant que jo, amb la seva manera recta de caminar però ensopegada de salutacions. Sempre havia estat així: Abstinêncio aprofitava el mínim pretext per doblegar-se i fer reverències a tort i a dret. No és per respecte, no, explicava ell. El que passa és que a tot arreu, fins i tot en el que és invisible, hi ha una porta. Lluny o a prop. I no en som amos, sinó simples convidats. La vida, per respecte, requereix permís constantment.
    Els altres germans eren molt diferents. El meu pare, per exemple, tenia l’ànima a flor de pell. Va ser guerriller, revolucionari, contrari a la injustícia colonial. Tot i viure internat a l’illa, en els meandres del riu Madzimi, el meu vell Fulano Malta traspuava amor en cada gest. I pel que fa al meu oncle Ultímio, el més jove dels tres, sempre li havia agradat fer-se veure, altiu i sonor, pels carrers de la capital. No va tornar mai més a viure a la seva illa natal, ocupat entre poders i passadissos. Els tres germans no es van avenir mai, cadascun vivia de conformitat amb ell mateix.
    L’oncle Abstinêncio, aquest que ara creua el riu amb mi, s’ha mostrat sempre així: prim i emmidonat, dedicat a entreteixir records. Un bon dia es va exiliar a dins de casa seva. Primer van pensar que es tractava d’un rampell de l’humor, una cosa passatemporània. Però era definitiu. Al cap d’un temps els va estranyar la seva absència. El van anar a veure. El van sacsejar, però ell, res de res.
    —No vull sortir d’aquí mai més.
    —De què tens por?
    —En aquest món ja no hi ha bellesa.
    Com els amants que, després d’una enrabiada, no es volen tornar a veure. El nostre oncle era així de murri. Deia que havia tingut una història amb el món. I que ara li feia massa mal veure la decadència del rostre de qui ha- via estimat. Els parents se’n reien. L’home patia de poe- sia tardana?
    —Abstinêncio, ets una persona molt impersonal. Tens por de la vida o tens por de viure?
    —Deixeu-me, germans: sóc així, és la meva natura.
    —O és més aviat que el nostre germà Abstinêncio no ha rebut suficient natura?
    I el van deixar, sol i únic. Al cap i a la fi, ell ho havia decidit. Abstinêncio Mariano havia gastat la vida a l’ombra de l’administració pública. La penombra se li havia anat ficant a dins com una floridura i al final va començar a sentir nostàlgia d’un temps que no havia existit, fins i tot vidu sense haver-se casat mai. Deien que de nòvia n’havia tingut, però que s’havia mort a la vigília. En aquesta previduïtat, Abstinêncio es va posar un tros de roba negra a la solapa, com a guarnició de dol. Però expliquen que va passar el següent: el petit tros de roba creixia durant les nits. L’endemà al matí, el trosset de roba havia crescut tant que arribava a la mida d’una tovallola. I encara l’endemà, el que penjava del lúgubre abric era un llençol. Semblava que la tristesa adobés l’afligida roba. Dins la família hi va haver algú que de seguida va veure la conveniència de tot allò: tenien de cop una fàbrica tèxtil, motiu no de trista pèrdua, sinó d’alegres guanys. Es va dir, però no va passar al fet. No som només l’oncle Abstinêncio i jo que creuem el riu per anar a Luar-do-Chão: tota la família es dirigeix cap al funeral. L’illa és el nostre origen, el primer lloc del nostre clan, els Malilanes. O, en l’aportuguesament: els Marianos.
    No hi ha cap país tan petit com el nostre. Només té dos indrets: la ciutat i l’illa. I separats tan sols per un riu. Aquestes aigües, però, allunyen més que la distància que separen. Entre una banda i l’altra hi ha un infinit. Són dues nacions, més llunyanes que dos planetes. Som un mateix poble, sí, però de dues gents, dues ànimes.
    —Oncle.
    —Sí?
    —L’avi s’està morint o ja s’ha mort?
    —És el mateix.
    M’agafen ganes de plorar. Però no tinc ni edat per vessar tristeses ni una espatlla on plorar-les. Entro a la cabina del vaixell i m’isolo en un racó. Indiferent al xivarri i als sorolls acolorits de les venedores de peix. La meva ànima es gronxa, més emmusteïda que la corbata de l’oncle. Si ara vingués una tempesta i el riu es revoltavoltés en onades tan altes que el vaixell no pogués atracar, em lliuraria de la cerimònia. I la mort de l’avi no s’esdevindria tant. Qui sap si fins i tot l’avi no arribaria mai a ser enterrat? Restaria ric en pols, com un núvol, sense aparença. Quedaria la terra excavada amb un buit sempre incert, en l’espera inútil del cadàver ajornat. Però no, la mort, aquest viatge sense viatger, és allà per donar-nos una destinació. I jo sóc aquí, seguint el riu, jo i la meva llàgrima intransferible.
    La calor em fa sortir de la cabina. Vaig a coberta, on es barregen la gent, els colors i les olors. M’assec a popa, en una escala fora de servei. El riu és brut, tamisat pels sediments. És l’època de pluges, de les aigües vermelles. Com si fos sang, un cicle menstrual va tacant l’estuari.
    —Està lliure aquest trosset de terra?
    Una vella grassa em demana permís per seure. Triga una estona a acomodar-se. Roman en silenci i s’allisa les cames. La roba que vesteix és vella, d’ús antic i embrutit. Em crida l’atenció el mocador que porta, nou i de tots els colors del món. De tants colors que fins i tot li disminueix l’edat de la cara.
    —Em mires el mocador? Aquest mocador me’l van donar a la ciutat. Ara és meu.
    Es mostra vanitosa amb el cap i remena les espatlles. Després es posa a observar l’oncle Abstinêncio.
    —Aquell és parent teu?
    —És el meu oncle.
    Aleshores, la vella em mira a mi atentament. Els seus ulls es tanquen com els d’una xinesa. Torna a mirar Abstinêncio. Ens compara, sens dubte. Després m’allarga la mà i m’obre un somriure.
    —Em dic Miserinha. El nom me’l van posar, però no de naixement. El vaig rebre després, com aquest mocador.
    Novament para atenció en l’oncle. La seva mirada sembla més aviat una manera d’escoltar. Què deu veure en el meu familiar? Potser la seva figura abatuda. És sabut que el dolor demana pudor. A la nostra terra, el patiment és com la nuesa —no es mostra en públic.
    Abstinêncio es comporta dins la seva melancolia. La vella es posa la mà al front per protegir-se els ulls i està atenta a cada un dels gestos d’Abstinêncio.
    —Aquest home va carregat de patiment.
    —Com ho sap?
    —No veus que l’únic peu que trepitja el terra amb fermesa és l’esquerre? Significa el pes del cor. M’explica que sap llegir la vida d’un home per la manera com trepitja. Que tot està escrit en els seus passos, en els camins per on ha passat.
    —La terra té les seves pàgines: els camins. M’entens?
    —Més o menys.
    —Tu llegeixes llibres, jo llegeixo el terra. Ara, acosta’t i digue’m: el vestit que porta és de color negre?
    —Sí, no ho veu?
    —Jo no veig colors. No veig cap color.
    Una malaltia que havia agafat amb l’edat. Primer va deixar de veure el blau. Contemplava el cel, mirava el riu. Tot era pàl.lid. Després va ser el verd, els boscos, les herbes —tot tardorenc, esgrogueït. A poc a poc li van anar fugint la resta dels colors.
    —Ja no veig ni blancs ni negres, per mi tots són mulats.
    S’hi havia conformat. Al cap i a la fi, no són els cecs els qui miren més per la finestra? Però el blau sí que el trobava a faltar. Perquè havia estat el seu primer color. Al poble on havia nascut, el riu havia estat el cel de la seva infància. Tot i que, en el fons, el blau no és mai un color exacte. És tan sols un record, dins nostre, de l’aigua que un dia vam ser.
    —Saps què faig, ara? Vinc a la vora del riu i escolto les onades: i els blaus tornen a néixer. Com per exemple ara, que estic escoltant el blau.
    Miserinha s’aixeca. El balanceig del vaixell li torba el cor. I se’n va, caminant d’esma. La vella grassa posa els peus en els espais buits. Entre la multitud va perdent relleu.
    Ja s’entreveu el contorn fosc de l’illa. El vaixell afluixa els motors. M’abandono, la brisa a la cara, i deixo mandrejar la mirada per sobre l’ondulació de l’aigua. De sobte veig que el mocador sura entre les onades. Sí, sens dubte és el mocador de Miserinha. Em sobresalto: la vella ha relliscat i ha caigut a l’aigua? He de donar l’alarma, fer parar el vaixell, salvar la dona.
    —Oncle, la dona ha caigut al riu!
    Abstinêncio es trasbalsa. Ell que no s’immuta mai per res, ara aixeca els braços, agitat. Mira atentament les onades, les mans crispades contra la barana del vaixell. És urgent donar l’avís d’alarma. Empenyo la gent per poder arribar a la sala de comandaments. Però algú em tranquil.litza:
    —No ha caigut ningú, és el vent que s’ha emportat un mocador.
    Aleshores sento que algú m’agafa per l’espatlla. És Miserinha. Ella en persona, amb el cap descobert, els cabells visiblement blancs. Se m’acosta, les cares frec a frec, en secret:
    —No pateixis, el mocador no ha volat. L’he llançat jo, a l’aigua.
    —Ha tirat el mocador? Per què?
    —Ho he fet per tu, fill meu. Per donar-te sort.
    —Per mi? Però aquest mocador era tan bonic! Deixar-lo perdre així, a dins del riu, malaguanyat...
    —I doncs? Hi ha cap lloc millor per escampar bellesa?
    Miserinha em diu que el riu està trist com no l’havia vist mai. Per això li ha enviat aquesta alegria. Perquè les aigües recordin divines gràcies i les faci fluir.
    —I tu, fill meu, necessitaràs molta protecció.
    Una gavina confon el tros de roba, les potes li passen fregant el peix aparent. I de seguida vénen més gavines, envejoses, fent esvalot. Quan me n’adono, Miserinha ja no hi és, s’ha esvaït entre la gent.
    L’illa de Luar-do-Chão deu ser a tocar, l’agitació a bord és considerable. L’oncle Abstinêncio se m’apropa, es posa solemnement dret contra el vent.
    —Parlaves amb aquella vella?
    —Sí, oncle. Parlava amb la vella.
    —Doncs no hi tornis a parlar. No deixis que se t’acosti.
    —Però, oncle...
    —No hi valen peròs. Aquesta dona, que no se t’acosti. Mai més!
    Les canoes i les barques s’apropen per carregar els passatgers i portar-los a la platja. Alguns homes pugen a coberta per ajudar en el transbordament. Em quedo amb l’oncle Abstinêncio veient com baixa la gent. Ell es reserva per ser l’últim. S’ha de morir després de tots, deia l’avi.
    La nit s’ha fet més densa, la llanxa que ens ve a buscar sembla que fluctuï enmig de la foscor. Abans de pujar-hi, Abstinêncio em posa la mà al pit perquè m’aturi:
    —Ara que estem a punt d’arribar, m’has de prometre que aniràs amb compte.
    —Amb compte? Per què, oncle?
    —No oblidis que vas rebre el nom del vell Mariano. No ho oblidis.
    L’oncle minva en l’aclariment. Ja no és ell qui parla. Una veu infinita es dissipa a la meva orella: no tan sols em toca continuar la vida del difunt. Jo sóc la seva vida.



    punts



    [Copyright© 2009. Mia Couto i Grup 62. Traducció de Núria Prats. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]