Charles Dickens va néixer a Landport, Hampshire, el 1812, coincidint amb la nova era industrial. Va morir el 1872. El pare de Dickens era un venedor de l'oficina de pagaments de la marina. Tot i que comptava amb bons ingressos, molt sovint va patir problemes financers. El 1814 es van traslladar a Londres on va rebre la primera educació. En 1824, als dotze anys, Dickens es va haver de posar a treballar uns mesos en una fàbrica de Hungerford, Londres, mientre el seu pare era la presó pels deutes que havia contret. Després de diversos estudis fets amb dificultat, es va casar amb Catherine Hogart, filla d'un amic seu, amb qui va tenir 10 fills, però es van separar el 1858. Alguns biògrafs han especulat amb la possibilitat que Charles Dickens estava enamorat de la germana de Catherine, Mary, que havia anat a viure a casa seva, on va morir el 1837, als 17 anys, als seus braços. Mary seria el model del personatge de Dora Copperfield. Una altra especulació barreja en la vida de Dickens una altra germana de la família, Georgiana. A banda d'això, Charle Dickens va tenir també una relació amb l'actriu Ellen Ternan. Dickens, en morir, va deixar escrit que volia ser enterrat al seu costat i va fer servir tota la vida un anell de Mary. Charles Dickens és el novel.lista anglès considerat el més important del període Victorià. Els relats de Dickens es caracteritzen per atacs contra els mals, la injustícia i la hipocresia social. Oprimit de jove, obligat a abandonar l'escola i conèixer el treball a l'adolèscència, els caràcters bons, dolents i còmics de Dickens, com el cruel Scrooge, el novel.lista David Copperfield o l'innocent senyor Pickwick han fascinat generacions de lectors.
Hi ha a Londres més de quatre hostals de l'antigor, que havien estat quarters generals dels faetonsen el temps en què els faetons feien llurs viatges d'una manera més greu i més solemne que no pas ara; però que avui han degenerat en poc més que en llocs d'estada i lloguer de carros camperols. El lector cercaria endebades cap d'aquests hostals venerables entre les Creus d'Or, les Boques d'Or i els Braus d'Or que drecen llurs façanes majestuoses als millorats carrers de Londres. Si volgués davallar a un d'aquests vells indrets, hauria d'adreçar les seves passes als barris més obscurs de la ciutat, i allí, en apartats racons, en trobaria encara alguns que planten cara, amb una mena de bròfega tenacitat, entre les modernes innovacions que els volten.
A migjorn del riu, sobretot, romanen encara cosa de mitja dotzena de vells hostals que han conservat, sense transmudança l'externa fesomia i que s'han alliberat igualment del furor de les públiques millores i de les usurpacions de l'especulació privada. Són vells indrets esbarjosos, crescuts a la bona de Déu, estranys, amb galeries i passadissos i escaletes, prou vastos i antiquats per a donar matèria a cent històries d'espectres, això suposant que mai ens veiéssim reduïts a la deplorable necessitat d'inventar-ne cap, i que el món durés prou de temps per a esgotar les innombrables llegendes veritables relacionades amb el Pont vell de Londres i el seu adjacent veïnatge de la banda de Surrey.
En el pati d'un d'aquests hostals --el no poc ni gaire celebrat del Cérvol Blanc-- un home s'esmerçava activament a raspallar la brutícia d'un parell de botes, dejorn del matí següent als fets historiats en el capítol darrer. Portava una armilla de gruixudes ratlles, amb mànegues d'indiana negra i botons de vidre blau, calces de burell i polaines. Un mocador d'un roig ardent era nuat d'una manera baldera i desaplicada al voltant del seu coll, i un vell capell blanc es decantava indolentment a una banda del seu cap. tenia al davant seu dos rengles de botes, un de les netes i l'altre de les brutes, i a cada addició que feia al rengle de les netes, s'aturava en son treball i en contemplava els resultats amb evident satisfacció.
