logo

Joël Dicker


foto Joël Dicker va néixer a Ginebra (Suïssa) l’any 1985. Amb la seva primera novel·la, 'Els últims dies dels nostres pares', va guanyar, amb tan sols 25 anys, el Premi dels Escriptors Ginebrins. Dos anys després, publicava 'La veritat sobre el cas Harry Quebert' (2012), un fenomen editorial que s’ha descrit com una mena de barreja entre Larsson, Nabòkov i Philip Roth. Ha estat guardonada amb el Premi Goncourt dels Instituts, el Gran Premi de Novel·la de l’Acadèmia Francesa i el Premi Lire a la millor novel·la en llengua francesa. S’ha traduït a més de trenta idiomes. En la trama de la novel·la, que transcorre el 2008, en Marcus Goldman, l’estrella més jove de les lletres americanes, no aconsegueix escriure la seva segona novel·la. Però en plena crisi d’inspiració li arriba la notícia: el seu amic i antic professor a la universitat, l’escriptor de culte Harry Quebert, és acusat d’haver assassinat, fa molt de temps, una noia de 15 anys amb qui va mantenir en secret una relació amorosa quan ell en tenia 34. Malgrat els anònims amenaçadors que rep, en Marcus decideix investigar el cas fins al final. ¿Què va passar aquell estiu del 1975 a Nou Hampshire? ¿Qui va matar la Nola Kellergan? Descobrir-ho pot salvar la vida al seu amic Harry Quebert, i per a ell pot representar l’oportunitat d’escriure el llibre d’èxit que li reclamen.





  • La veritat sobre el cas Harry Quebert (La Vérité sur l’Affaire Harry Quebert) [fragment]

    Tothom parlava del llibre. Ja no podia voltar tranquil·lament pels carrers de Nova York, ja no podia sortir a córrer pel Central Park sense que els passejants em reconeguessin i exclamessin: «Ei, és en Goldman! L’escriptor!» Fins i tot n’hi havia que em seguien uns quants metres corrent per fer-me les preguntes que els tenien obsessionats: «¿Tot el que diu al llibre és cert? ¿De debò que ho va fer, tot allò, en Harry Quebert?» A la cafeteria del West Village on solia anar hi havia clients que no dubtaven a asseure’s a la meva taula per parlar amb mi: «Estic llegint el seu llibre, senyor Goldman: no el puc deixar! El primer era bo, però aquest! ¿És veritat que li han pagat un milió de dòlars per escriure’l? ¿Quina edat té? ¿Trenta anys encara no? Trenta anys! I ja ha guanyat tota aquesta pasta!» Fins i tot el porter de casa, que jo havia vist que aprofitava les estones que no havia d’obrir la porta a ningú per avançar en la lectura, va acabar acorralant-me una bona estona davant de l’ascensor quan va haver acabat el llibre per desfogar-se amb mi: «Així, ¿això és el que li va passar a la Nola Kellergan? Quin horror! ¿Però com es pot fer una cosa així? ¿Com pot ser, senyor Goldman?» Tot Nova York estava enamorat del meu llibre. Feia només dues setmanes que s’havia publicat i ja prometia ser l’èxit de vendes de l’any a tot el continent americà. Tothom volia saber què havia passat a Aurora l’any 1975. Se’n parlava a tot arreu: a la televisió, a la ràdio, als diaris. Amb prou feines tenia trenta anys, i amb el segon llibre de la meva carrera ja m’havia convertit en l’escriptor més de moda del país. El cas que havia commocionat tot Amèrica i que m’havia servit de base per escriure la meva història havia esclatat uns quants mesos abans, a principis d’estiu, al trobar-se les despulles d’una noia desapareguda des de feia trenta-tres anys. Això és el que va desencadenar els fets que van tenir lloc a Nou Hampshire i que es relaten aquí, i sense els quals la petita ciutat d’Aurora hauria continuat sent una desconeguda per a la resta d’Amèrica. (...)

    A principis de l’any 2008, és a dir, un any i mig després d’haver-me convertit, gràcies a la meva primera novel·la, en el nou ídol de les lletres americanes, vaig patir una terrible crisi de la pàgina en blanc, síndrome que, pel que es veu, no és estranya entre els escriptors que han conegut un èxit immediat i sonadíssim. La malaltia no s’havia manifestat de cop: s’havia anat instal·lant en mi lentament. Era com si m’hagués afectat el cervell i de mica en mica me l’hagués anat paralitzant. Quan van començar a aparèixer els primers símptomes no hi vaig donar importància: vaig pensar que la inspiració ja tornaria l’endemà, o l’altre, o potser l’altre. Però havien anat passant els dies, les setmanes i els mesos i la inspiració no havia tornat mai més.
    La meva baixada als inferns s’havia dividit en tres fases: la primera, indispensable en qualsevol caiguda vertiginosa com Déu mana, havia consistit en una ascensió fulgurant: de la meva primera novel·la se n’havien venut dos milions d’exemplars, cosa que m’havia propulsat, amb vint-i-vuit anys, a la categoria d’escriptor d’èxit. Va ser a la tardor del 2006, i en poques setmanes em vaig fer un nom: sortia a tot arreu, a la televisió, als diaris, a les portades de les revistes. Hi havia enormes panells publicitaris amb la meva cara a les estacions de metro. Els crítics més exigents dels principals diaris de la costa est eren unànimes: el jove Marcus Goldman seria un grandíssim escriptor. Un llibre, un de sol, i ja s’obrien davant meu les portes d’una nova vida: una vida de jove estrella milionària. Vaig marxar de casa dels meus pares, a Montclair, Nova Jersey, i em vaig instal·lar en un pis de luxe del Village; vaig canviar el Ford de tercera mà per un Range Rover negre nou de trinca amb els vidres tintats, em vaig fer client habitual dels restaurants més selectes i vaig contractar els serveis d’un agent literari que em gestionava l’agenda i venia a mirar els partits de beisbol a la pantalla gegant de la meva casa nova. Vaig llogar un despatx a quatre passes del Central Park on una secretària mig enamorada de mi que es deia Denise em triava el correu, em feia el cafè i m’arxivava els documents importants. Durant els sis mesos posteriors a la sortida del llibre em vaig limitar a assaborir la dolçor de la meva nova existència. Al matí passava pel despatx per fer un cop d’ull als articles que havien sortit sobre mi i llegir les desenes de cartes d’admiradors que rebia diàriament, i que la Denise desava després en uns arxivadors molt grans. En acabat, content de mi mateix i considerant que ja havia treballat prou, me n’anava a voltar pels carrers de Manhattan mentre els vianants murmuraven al meu pas. La resta del dia em dedicava a aprofitar-me dels nous drets que m’atorgava la fama: el dret de comprar-me tot el que em vingués de gust, el dret d’anar a la llotja VIP del Madison Square Garden a veure jugar els Rangers, el dret de caminar per catifes vermelles amb estrelles de la música de qui de jove m’havia comprat tots els discos i el dret de sortir amb la Lydia Gloor, l’actriu principal de la sèrie de televisió del moment i que tothom es disputava. Era un escriptor famós; tenia la sensació que feia l’ofici més bonic del món. I, segur que l’èxit em duraria per sempre, no vaig fer cas dels primers advertiments del meu agent i del meu editor perquè m’afanyés a tornar a la feina i comencés a escriure la meva segona novel·la. Va ser durant els sis mesos següents que em vaig adonar que s’havia girat la truita: cada cop arribaven menys cartes d’admiradors i ja no m’abordaven tan sovint pel carrer. Al cap de poc els escassos vianants que encara em reconeixien van començar a preguntar-me: «Senyor Goldman, ¿de què tractarà el seu pròxim llibre? ¿I quan sortirà?» Aleshores vaig veure que havia arribat el moment de posar-s’hi i m’hi vaig posar: havia anat apuntant idees en fulls de paper i tenia un parell de sinopsis esbossades a l’ordinador. Però res de bo. Aleshores se’m van acudir noves idees i vaig esbossar més sinopsis. Però també sense èxit. Finalment em vaig comprar un ordinador nou amb l’esperança que vindria amb bones idees i grans sinopsis incloses. Però res. Ales- hores vaig intentar canviar de mètode. Li demanava a la Denise que es quedés fins a les tantes de la nit perquè anotés al dictat el que a mi em semblava que eren grans frases, paraules precioses i principis de novel·la excepcionals. Però l’endemà em semblava que les paraules eren insulses, que les frases no tenien cap gràcia i que més que un principi de llibre allò era el meu final. Estava entrant en el segon estadi de la malaltia.



    punts



    [Copyright© 2013. Joël Dicker i Edicions La Campana. Traducció d'Imma Falcó. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]