logo

Loup Durand


loupdurand Loup Durand va néixer el 1933. Ha viscut a diferents llocs de tot el món. Ha treballat de bàrman, guia turístic, publicista i periodista. Va escriure la seva primera novel.la, 'La Porte d'Or', l'any 1967. Entre les seves obres més importants destaquen 'Pirates et Barbaresques en Méditerranée', 'Le Caïd', 'L'amour d'Araignée', 'La Série TNT', 'Jaraï', 'La Porte de Kerkabanac', i l'any 1987, 'Daddy', que va tenir un important ressò mundial. La novel.la, té de protagonista un infant d'onze anys que el dia del seu aniversari, el 18 de setembre de 1942, descobreix que els nazis han localitzat el seu amagatall en una vil.la del sud de França. Té un secret per a la Gestapo que val 724 milions de marcs de l'època. Una crònica de la Segona Guerra Mundial vista pels ulls i les aventures d'un infant assetjat per la història.



  • Daddy [fragment]

    Durant tota l'hora següent, s'hi dedica a fons: el Citroën, al final de la seva cursa, s'ha enfonsat per la banda del darrera a la terra; el paraxocs, tot torçat, està clavat com una piqueta, les rodes han llaurat el pendent; en canvi, tota la part del davant es manté en equilibri, enfilada sobre un munt de fulles i de branques acumulades. El vehicle no està encaminat cap a la baixada. Cavant amb la biela, Quattermain desbrossa i excava, obrint un doble solc; desenterra successivament el paraxocs, una roda del darrera, una altra; i els traça un peralt, un pla inclinat, i prepara el desplaçament. Necessita ben bé una altra hora per arrencat tot un bosquet, a cinc o sis metres més avall. Després, reuneix tota aquella vegetació contra la línia de roques del capdavall de la costa. Coixeja, panteixant de dolor cada vegada que es recolza en el genoll, probablement trencat. Ja s'ha fet fosc, tot i que una llum esmorteïda encara permet veure-s'hi una mica. Puja per darrera vegada, clava el taló de la cama bona al terra i repenja les espatlles contra el parafang dret. Empeny. El desplaçament comença, però s'interromp al cap de deu centímetres: el paraxocs torçat actua com una àncora. «No he cavat prou». Torna a utilitzar la biela i obre un altre solc. I, de nou, s'apuntala, empeny, i aquesta vegada el cotxe es belluga de debò: el darrera llisca, es desenganxa i se situa perpendicular al pendent, amb el capot que continua, però, enfonsat en les branques trossejades. Tanmateix, una última empenta decideix el moviment del cotxe: es belluga i avança, lliscant durant més de seixanta metres, i acaba topant contra els matolls amuntegats davant la línia de roques.
    «Ara, només faltaria que no es volgués engegar.» Però no, a la segona, el motor es posa en marxa, impertorbable, i fins i tot s'encén un dels llums de posició. Trenta metres més enllà, les herbes desapareixen en un camí que s'enrosca pel flanc d'una altra muntanya, travessa un bosc i corre entre murs de pedres planes o talussos blanquinosos. No s'acaba mai, sembla que no hagi d'anar enlloc. Al cap d'uns quaranta minuts, després de passar un petit coll, les rodes davanteres, sense parafang, arriben de sobte a l'asfalt. Quattermain frena i baixa del cotxe. Escolta i no sent res més que el murmuri d'un rierol, molt a prop.
    «Hauran deixat de perseguir-me?»



    punts



    [Copyright© 1992. Editorial Columna. Traducció de Claudi Cervelló. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]