logo

Marguerite Duras


foto Marguerite Duras va néixer a l'Indoxina el 1914, filla de francesos, i va morir a França el 1996. El seu nom literari és el pseudònim de Marguerite Donnadieu El seu pare, professor, mor quan ella té quatre anys, i la família viu en l'estretor. L'any 1932, es trasllada a París on estudia dret, Matemàtiques i Ciències Polítiques. El 1943 publica la primera de les seves vint novel.les. Des d'aleshores ja no abandona cap de les vies d'expressió en què s'interessa: l'escriptura, el cinema i el teatre. De la seva inesgotable producció narrativa, sempre especulativa, es pot esmentar, en els anys cinquanta, 'Un dic contra el Pacífic' i 'Moderato cantabile'; en els seixanta, 'El vicecònsol' i 'L'amant anglesa'; en els setanta, 'El square' i 'Destruir, dice'; i, finalment, després d'una profunda crisi marcada per l'alcoholisme, tres obres mestres en les quals perfila definitivament l'escriptura nascuda tota del desig: 'L'home assegut al passadís', 'El mal de la mort' i 'L'amant'. Quaranta-un anys després de publicar la seva primera novel.la, 'L'amant' la va convertir en una autora sol.licitada per tots els públics. I, a més, va rebre poc després, el 1984, el Prix Gouncourt. Narració biogràfica emocionant en la qual l'autora expressa, amb la intensitat del desig, la història d'amor entre una adolescent de quinze anys i un ric comerciant xinès de vint-i-sis. Aquesta jove bellíssima, però pobra, que viu a Indoxina, no és altra que la pròpia escriptora que recorda les relacions apassionades d'intensos amors i odis que van lacerar la seva família i que van gravar sobtadament en el seu rostre els implacables solcs de la maduresa.



  • L'amant [fragment]

    L'home elegant ha baixat de l'automòbil, fuma una cigarreta anglesa. Mira la noia del feltre d'home i de les sabates daurades. S'hi apropa lentament. És visible, està intimidat. No somriu de seguida. De seguida li ofereix una cigarreta. Li tremola la mà. Hi ha la diferència de raça, no és blanc, cal que la superi, per això tremola. Ella li diu que no fuma, gràcies. Ella no li diu res més, no li diu deixi'm en pau. Aleshores ell té menys por. Aleshores ell li diu que li sembla somiar. Ella no respon. No val pas la pena que respongui, què respondria. Aguarda. Aleshores ell li pregunta: d'on ve? Ella li diu que és la filla de la directora de l'escola de noies de Sadec. Ell rumia i després diu que n'ha sentit parlar d'aquesta senyora, la seva mare, de la mala sort amb aquella concessió que sembla que ha comprat a Cambotja. No és així? Sí, ho és.
    Repeteix que és realment extraordinari de veure-la al transbordador. De tan d'hora del matí, una noia tan bonica com ella, no se n'adona, és molt inesperat, una noia blanca en un autocar indígena.
    Li diu que el barret li està bé, fins i tot molt bé, que és... original... un barret d'home, per què no? és tan bonica, s'ho pot permetre tot.
    El mira. Li pregunta qui és. Ell diu que torna de París on ha estudiat, que també viu a Sadec, exactament al costat del riu, a la casa gran amb les grans terrasses de balustrades de rajola blava. Ella li pregunta què és. Ell diu que és xinès, que la seva família prové de la Xina del Nord, de Fujian. ¿Em permetrà que l'acompanyi a casa, a Saigon? Ella hi està d'acord. Diu al xofer que reculli les maletes de la senyoreta a l'autocar i les fiqui a l'automòbil negre.
    Xinès. Pertany a aquella minoria financera d'origen xinès que detenten tots els pisos populars de la colònia. Ell és el que travessava el Mekong aquell dia, cap a Saigon.
    Ella entra a l'automòbil negre. Es tanca la portella. Una angoixa a penes experimentada sorgeix tot d'una, una fatiga, la llum damunt del riu que empal.lideix una mica. També una sordesa molt lleu, una broma, arreu.
    Ja no tornaré mai més a fer el viatge amb l'autocar per als indígenes. A partir d'ara, tindré un automòbil per anar al liceu i portar-me al pensionat. Soparé als llocs més elegants de la ciutat. I seré sempre allí per lamentar tot el que faig, tot el que deixo, tot el que prenc, el bo i el dolent, l'autocar, el conductor de l'autocar amb qui reia, les velles que masteguen betel als seients de darrera, les criatures al portaequipatges, la família de Sadec, l'horror de la família de Sadec, el seu silenci genial.



    punts



    [Copyright© 1984. Hereus de Marguerite Duras, Les Editions de Minuit i Tusquets Editores. Traducció de Marta Pesarrodona. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]