logo

Umberto Eco


Eco Umberto Eco Va néixer a Alessandria el 1932. Semiòleg i crític literari italià. Professor de semiologia a la universitat de Bolonya des del 1971. Ha dut a terme una gran obra de divulgació en portar, segons el mètode estructuralista, els elements de la teoria de la informació a l'estètica, i ha estès el camp d'investigació tradicional d'aquesta als mitjans de comunicació (televisió, diaris, còmics). Ha escrit, entre altres obres, 'Sviluppo dell'estetica medievale' (1959), 'Opera aperta' (1962), 'Diario minimo' (1963), 'Apocalittici e Integrati' (1964), 'La struttura assente' (1968), 'La definizione dell'arte' (1968), 'Le forme del contenuto' (1971), 'Il costume di casa' (1973), recull d'articles, 'Trattato di semiotica generale' (1975), 'Arte e bellezza nell'estetica medievale' (1987), 'Semiotica e filosofia de llinguaggio' (1988), 'I limiti dell'interpretazioni' (1990), 'Il secondo diario minimo' (1992), 'La ricerca della lingua perfetta nella cultura europea' (1993), 'Kant e l'ornitorinco' (1997), i el recull d'articles 'La bustina di minerva' (1999). Ha publicat les novel.les 'Il nome della rosa' (1980), amb les 'Postille a il nome della rosa' (1983), 'Il pendolo di Foucault' (1989), 'L'isola del giorno prima' (1994) i 'Baudolino' (2000).



  • El nom de la rosa (Il nome della rosa) [fragment]

    Durant el període que vam passar a l'abadia sempre li vaig veure les mans cobertes de la pols dels llibres, de l'or de les miniatures encara fresques i de substàncies groguenques que havia tocat a l'hospital de Severino. Diríeu que no podia pensar sinó amb les mans, cosa que llavors em semblava més aviat pròpia d'un mecànic (i m'havien ensenyat que el mecànic és moechus i cornet adulteri en perjudici de la vida intel.lectual a la qual hauria d'estar unit en castissimes noces); però tot i que les seves mans toquessin coses molt frèvoles, com certs còdexs amb miniatures fresques, o pàgines atrotinades pel temps i fràgils com pa àzim, tenia, em sembla, una gran delicadesa de tacte, la mateixa que demostrava quan manipulava els seus ginys. Val a dir que aquest home curiós duia al damunt, en el seu sarró de viatge, uns instruments que mai no havia vist fins llavors, que ell definia com les seves màquines meravelloses. Les màquines, deia, són fruit de l'art, que és imitació de la natura, de la qual reprodueixen, no pas les formes, sinó la mateixa manera d'actuar. Així, em va explicar els prodigis del rellotge, l'astrolabi i l'imant. Però d'entrada em vaig maliciar que allò no fos art d'encantament i vaig fer veure que dormia durant certes nits serenes en què ell, amb l'ajut d'un triangle estrany, es posava a observar les estrelles. Els franciscans que havia conegut a Itàlia i al meu país eren homes senzills, sovint illetrats, i vaig quedar esbalaït de la seva saviesa.



    punts



    [Copyright© 1985. Umberto Eco i Edicions Destino / Edicions 62. Traducció de Josep Daurella. All rights reserved.]

    [Dalt] | [Índex]