De sobte allò es va acabar. En Robert esperava i esperava el visitant del regne dels nombres, però va ser en va. Al vespre se n'anava a dormir, com sempre, i la majoria de vegades somniava, però no calculadores grosses igual que sofàs i xifres saltadores, sinó profunds forats negres pels quals relliscava, o unes golfes plenes de baguls vells, d'on sortien formigues gegants. La porta era tancada, no podia sortir, i les formigues se li enfilaven cames amunt. Un altre dia volia travessar un riu molt cabalós, però no veia cap pont enlloc, i havia de saltar per les pedres. Quan ja estava a punt d'arribar a l'altra banda, es trobava de sobte damunt d'una pedra i no podia anar ni endavant ni endarrere. Aquells dies era un malson darrere l'altre, i ni rastre del dimoni dels nombres.
«Normalment, sempre puc triar les coses que penso», es deia Robert. «Només quan somio he de suportar el que sigui. Per què deu ser això?»
--Saps una cosa, mare? He pres una decisió molt seriosa --li digué un vespre a la seva mare--. D'ara endavant no somiaré més.
--Bona pensada, fill --respongué la mare--. Sempre que passes mala nit, l'endemà no estàs atent a classe i després portes males notes.
Evidentment, no era això el que li molestava dels somnis a Robert, però es va limitar a dir bona nir i anarse'n al llit, perquè en Robert sabia que ni a la mare se li podien explicar totes les coses.
Però amb prou feines s'acabava de dormir, va començar a somiar un altre cop. Aquell dia caminava per un desert immens, sense ombra ni aigua. Només portava uns calçotets i anava caminant, caminant. Tenia set, suava i ja li havien sortit butllofes als peus quan a la fi, allà lluny, va veure uns arbres.
«Això ha de ser un miratge o un oasi», va pensar en Robert.
A peu coix va arribar fins a la primera palmera. Llavors va sentir una veu coneguda.
--Hola, Robert!
En Robert va alçar els ulls i... sí senyor! El dimoni dels nombres seia al bell mig de la palmera i es ventava amb una fulla.
--Tinc una set horrorosa --exclamà en Robert.
--Puja.
Amb les poques forces que li quedaven va grimpar fins on es trobava el seu amic. L'homenet l'esperava amb un coco a la mà. Es va treure un petit ganivet de vés a saber on i va fer un forat a la closca del coco. El suc d'aquell coco tenia un sabor deliciós.
--Feia molts dies que no et veia. On t'havies ficat?
--Ja ho veus. Estic de vacances.
--I què farem avui?
--Deus estar esgotat, després d'aquesta caminada pel desert, no?
--Déu n'hi do, però vaja --contestà en Robert--, ara ja em trobo més bé. Què et passa? Se t'han acabat les idees?
--A mi no se m'acaben mai --respongué l'homenet.
--Nombres, sempre nombres tu.
--És clar que sí. No hi ha res al món que sigui tan emocionant. Guaita! Agafa'l.
Va posar el coco buit a la mà d'en Robert.
--Tira'l.
--On?
--Daltabaix.
En Robert va tirar al coco a la sorra. Des de la palmera es veia petit com un puntet.
--Tira'n un altre, després un altre, i un altre --li va manar el dimoni dels nombres.
--I per què vols que tiri tants cocos a la sorra?
--Ara ho veuràs.
En Robert va agafar tres cocos frescos i els va tirar daltabaix. A la sorra hi va veure això:
--Segueix tirant cocos! --va cridar l'homenet.
En Robert va seguir tirant cocos a la sorra.
--Què veus ara?
--Veig triangles --contestà en Robert.