logo

Gustave Flaubert


GFlaubert Gustave Flaubert va néixer a Rouen el 1821 i va morir a Croisset el 1880. Va començar estudis de medicina però aviat es va dedicar plenament a la literatura. La publicació de la seva primera novel.la important, 'Madame Bovary', va ser tot un esdeveniment literari i un escàndol social a causa de la crítica a la mentalitat burgesa, crítica que es repetiria a 'L'Éducation sentimentale' (1870), i a les obres publicades pòstumament: 'Bouvard et Péuchet' (1881) i 'Dictionnaire des idées reçues' (1911). En tota la seva producció literària, Gustave Flaubert s'afirma com un romàntic amagat darrere d'un naturalista. L'autor és considerat unàniment un dels fundadors de la modernitat tant en novel.la com en pensament estètic. A 'Madame Bovary', els temes de l'amor i la decepció, la condicions humanes, les relacions entre la literatura i la vida, estan tractats en un estil exemplar i personalíssim, que s'articula en una impecable arquitectura general per formar --en paraules de Nabokov-- un "palau de vidre i bell acer". 'Madame Bovary' va patir un judici per obscenitat, com va passar amb 'Les flors del mal', de Charles Baudelaire. A diferència del de Baudelaire, 'Madame Bovary' va ser absolt. D'altra banda, a L'educació sentimental', recorre la inquieta vida amorosa i social del seu protagonista durant una trentena d’anys. El jove Frédéric Moreau s’estableix a París el 1840 per estudiar Dret, fet que vol aprofitar per seduir la dona de qui està enamorat, Marie Arnoux, casada amb un ric marxant d’art. Davant les seves dificultats per aconseguir-ho, té relacions amb diverses dones, però manté la seva atracció per Marie. Mentre ell alhora tracta d’accedir a l’alta burgesia parisenca, debat de forma animada amb els seus amics i coneguts sobre la presa de consciència política durant la crisi que eclosiona amb la revolució de 1848. En la seva obra de maduresa, el gran novel·lista hi aboca experiències autobiogràfiques com la seva passió per una dona casada més gran que ell, i la seva vida a la capital francesa. Història irònica i pessimista a la vegada, Flaubert hi mostra una visió crítica dels arquetips socials retratats, amb què configura una vasta i incisiva panoràmica de la seva època.



  • Madame Bovary[fragment]

    De mica en mica, aquells temors de Rodolphe també la van anar guanyant a ella. Primer l'amor l'havia embriagad, i no havia pensat en res més enllà. Però ara que li resultava indispensable, tenia por de perdre'n alguna cosa, o fins i tot que fos destorbat. Quan tornava a casa d'ell, feia tot de mirades inquietes al seu voltant, espiava cada forma que passava per l'horitzó i cada lluerna del poble des d'on la poguessin veure. Escoltava els passos, els crits, el soroll dels carros; i s'aturava més pàl.lida i tremolosa que les fulles dels pollancres que es balancejaven sobre el seu cap.
    Un matí que se'n tornava així, li va semblar distingir de sobte el llarg canó d'una carrabina que l'estigués apuntant. Sortia oblíquament del darrere d'un tonell petit mig amagat entre les herbes, al marge d'un fossat. Emma, mig defallint de terror, va seguir avançant i un home va sortir del tonell, com aquells diables amb molla que salten del fons de les capses. Portava polaines fins als genolls, la gorra enfonsada fins als ulls, li tremolaven els llavis i tenia el nas vermell. Era el capità Binet, a l'aguait dels ànecs salvatges.
    --Hauria hagut de parlar des de lluny! --va cridar--. Quan es veu un fusell, sempre s'ha d'avisar.
    El recaptador volia dissimular així la por que acabava de passar; perquè un ban de la prefectura havia prohibit la caça d'ànecs si no es feia en barca, i monsieur Binet, malgrat el seu respecte per les lleis, es trobava en falta. De forma que a cada moment li semblava sentir el guarda campestre. Però aquesta inquietud li feia més excitant el plaer, i tot sol dins el tonell, es felicitava per la sort i la malícia que tenia.
    Quan va veure Emma va ser com si li traguessin un gran pes de sobre, i va iniciar la conversa tot seguit.
    --Fa un fred que pela, no troba?
    Emma no va respondre. Ell va prosseguir:
    --Ha sortit molt d'hora, eh? --Sí --va dir ella balbucejant--; vinc de ca la dida, de veure la meva filla.
    --Ah! Molt bé, molt bé. Doncs jo, aquí on em veu, hi sóc des de l'alba; però amb aquest temps que fa, no veus res fins que no ho tens a la punta del fusell.
    --Passi-ho bé, monsieur Binet --va interrompre ella girant-li l'esquena.
    --Als seus peus, senyora --va dir ell secament.
    I es va tornar a ficar al tonell.


  • Vegeu el manuscrit de 4.500 pàgines escrit per Gustave Flaubert [Cliqueu aquí].



  • L'educació sentimental[fragment]

    El 15 de setembre del 1840, cap a les sis del matí, el Ville-de-Montereau, a punt de salpar, fumejava amb grans remolins davant del quai Saint-Bernard. La gent arribava sense alè; barrils, cables, cistells de roba dificultaven la circulació; els mariners no contestaven a ningú; tothom xocava; els paquets pujaven entre els dos tambors, i l’enrenou s’absorbia en el murmuri del vapor que s’escapava per les plaques de xapa, i ho embolcallava tot amb un núvol blanquinós, mentre la campana, al davant, drin- gava sense interrupció.

    Per fi el vaixell va partir; i les dues ribes, poblades de botigues, de tallers i de fàbriques, desfilaren com dos àmplies cintes que es desenrotllen. Un jove de divuit anys, amb cabells llargs i un àlbum sota el braç, s’estava a prop del timó, immòbil. A través de la boira, contemplava els campanars, edificis dels quals ignorava els noms; després, va abraçar, en un últim cop d’ull, l’illa de Saint-Louis, la Cité, Notre-Dame; i molt aviat, en desaparèixer París, va fer un gran sospir.

    Monsieur Frédéric Moreau, batxiller recent, se’n tornava a Nogent-sur-Seine, on havia d’esllanguir-se durant dos mesos, abans d’anar a fer Dret. La seva mare, amb la suma indispensable, l’havia enviat a l’Havre a veure un oncle, de qui esperava l’herència per al seu fill; n’havia tornat el dia abans; i es rescabalava de no poder fer nit a la capital tornant a la seva província per la ruta més llarga.

    L’enrenou s’apaivagava; tothom havia ocupat el seu lloc; alguns, a peu dret, s’escalfaven al voltant de la màquina, i la xemeneia escopia amb una ranera lenta i rítmica el seu plomall de fum negre; gotetes de rosada lliscaven pel coure; el pont tremolava per una petita vibració interior, i les dues rodes, girant ràpidament, batien l’aigua.

    El riu estava vorejat per platges de sorra. S’hi trobaven combois de fusta que es posaven a ondular sota el remolí de les ones, o bé, en una barca sense veles, un home assegut pescava; després les boires errants es van fondre, va sortir el sol, el turó que seguia a la dreta el curs del Sena s’anà abaixant a poc a poc, i en va sorgir un altre, més a prop, a la riba oposada.

    El coronaven uns arbres entre cases baixes cobertes de teulades a la italiana. Tenien jardins en pendent dividits per tàpies noves, reixes de ferro, prats, hivernacles, i testos de geranis, espaiats regularment en terrasses on et podies recolzar. Més d’un, en veure aquelles boniques residències, tan tranquil·les, envejava ser-ne el propietari, per viure-hi fins a la fi dels seus dies, amb un bon billar, una barca, una dona o qualsevol altre somni. El plaer tot nou d’una excursió marítima afavoria les efusions. Els bromistes ja començaven les seves facècies. Molts cantaven. La gent estava alegre. S’omplien els vasets.

    Frédéric pensava en la cambra que ocuparia allà, en el pla d’un drama, en temes per a quadres, en passions futures. Trobava que la felicitat que es mereixia l’excel·lència de la seva ànima trigava a arribar. Es va declamar versos melancòlics; caminava pel pont amb passos ràpids; va avançar fins a l’extrem, pel costat de la campana; —i, en una rotllana de passatgers i mariners, va veure un senyor que contava galanteries a una pagesa, mentre toquejava la creu d’or que la noia portava sobre el pit.

    Era un home d’uns quaranta anys, amb els cabells crespos. La seva robusta estatura omplia una jaqueta de vellut negre, dues maragdes brillaven en la seva camisa de batista, i els seus amplis pantalons blancs queien sobre unes estranyes botes vermelles, de cuir de Rússia, adornades amb dibuixos blaus. La presència de Frédéric no el va destorbar. Es va girar cap a ell diverses vegades, interpel·lant-lo amb aclucades d’ull; després, va oferir cigars a tothom que l’envoltava. Però, avorrit d’aquella companyia, se’n va anar més lluny. Frédéric el va seguir. La conversa primer va girar sobre les diferents espècies de tabac, després, molt naturalment, sobre les dones. El senyor de les botes vermelles va donar consells al jove; exposava teories, narrava anècdotes, se citava a si mateix com a exemple, xerrava sobre tot allò amb un to paternal, amb una ingenuïtat de corrupció simpàtica.

    Era republicà; havia viatjat, coneixia l’interior dels teatres, dels restaurants, dels diaris, i tots els artistes famosos, que ell anomenava familiarment pels seus noms de pila; ben aviat, Frédéric li va confiar els seus projectes; ell els va encoratjar. Però es va interrompre per observar el tub de la xemeneia, després va mormolar ràpidament un llarg càlcul, per tal de saber «quant necessitava, cada pistonada, a tantes vegades per minut, etc.». I, trobada la suma, va admirar molt el paisatge. Es deia feliç per haver escapat dels negocis. Frédéric sentia cert respecte per ell, i no va resistir les ganes de saber el seu nom. El desconegut va respondre d’una sola alenada: —Jacques Arnoux, propietari de L’Art industriel, al bulevard Montmartre.



    punts



    [Copyright© 1992 i 2009. Gustave Flaubert (1856), Columna Edicions i Editorial Destino - Grup 62. Traducció de Lluís M. Todó. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]