logo

Jean de la Fontaine


foto Jean de La Fontaine va néixer a Château-Thierry, a la Champagne, el 1621 i va morir el 1695. La seva família provenia d'una nissaga de l'alta burgesia. Va fer estudis de teologia i de dret, però sense gaire interès per part seva. El seu pare el casa per força, amb Marie Héricart, el 1647, quan ella només tenia 14 anys, però tot i tenir un fill amb ella, el matrimoni no va tenir bona fi. Durant un temps es va dedicar a treballar en projectes d'Aigües i Boscos que signa fins al 1671. Va freqüentar la societat culta a Reims, Château-Thierry i París, on va entrar en contacte amb la literatura que el va formar com a poeta. Del 1658 al 1672 coneix, a través del seu oncle, el superintendent de finances, Nicolas Fouquet, que li concedeix una pensió perquè escrigui, privilegi que dura fins al 1961, quan Fouquet és arrestat pel rei a causa de la gelosia per la residència que Fouquet va fer construir a Vaux-le-Vicomte. Després passa al servei de la duquessa d'Orleans, des del 1664 al 1772. És l'època que escriu els seus contes dedicats a la duquessa de Bouillon, el primer recull de les Faules on apareixen alguns dels seus personatges més populars: La Cigale et la Fourmi, Le Corbeau et le Renard, le Loup et le Chien... Morta la duquessa d'Orleans, La Fontaine no se'n surt amb la gestió de les finances de l'herència familiar i troba sopluig, des del 1672 al 1684, a casa de Madame de la Sablière, una dama amant de la poesia i les ciències, que fa experiments al microscopi, i que practica disseccions animals. Mme de La Sablière rep al seu saló del Faubourg Saint-Antoine, escriptors com Perrault, Huet o Conrart, a més de matemàtics, filòsofs i orientalistes. És aleshores que La Fontaine reprèn els seus contes, un projecte d'òpera i algunes provatures en altres gèneres. El 1678 escriu el seu segon llibre de Faules. En els últims anys de la seva vida, quan el 1684, Mme. de la Sablière es retira de les activitats socials i es tanca en la solitud, Jean de La Fontaine entra a l'Académie Française, malgrat que no cau gaire bé a Lluís XIV. Continua vivint en un apartament de la residència de Mme de la Sablière. El 1693, quan tenia 72 anys, malalt, angoixat també per la mort de Mme la Sablière, fa una profunda transformació interior i es consagra a la religió i renega dels seus primers Contes. En els seus dos últims anys de vida, retirat a la casa de Madame Hervart, mostra els seus sentiments cristians. El Llibre Dotzè de les Faules apareix el 1694, un any abans de la seva mort, on deixa una mena de síntesi del seu renovat pensament cristià amb la faula 'Le Juge arbitre, l'Hospitalier, et le Solitaire' i que tanca així: «Que amb aquesta lliçó la meva Obra s'acabi: / tant de bo que fos útil als temps que han de venir! / Vull presentar-la al Rei, i proposar-la al Savi: / com sabria triar una millor fi?»



  • Faules / Fables[fragment]

      El Gat i el Renard

      Gat i Renard, petits sants bonminyons,
      anaven en pelegrinatge:
      dos autèntics Tartufs, dos grans busca-raons,
      dos francs espatotxins que, del cost del viatge,
      assaltant els corrals, arrambant mant formatge,
      s'indemnitzaven emulant-se ambdós.
      Era llarg el camí i, per tant, enutjós;
      per escurçar-lo van entrar en disputa.
      La disputa és esplèndid element
      per no abaltir-se en cap moment.
      Els nostres pelegrins van enronquir fent ruta.
      Es parlà del proïsme, havent ben disputat.
      Al capdavall el Renard diu al Gat:
      «Presums de molta traça.
      És que en saps més que jo? --No. --No? Doncs jo al bessac
      porto cent trucs. --Jo un de sol dins el sac,
      un, i sostinc que els de molts ultrapassa.»
      Rivalitzant de nou reprenen l'altercat
      sobre que sí, que no; tot d'un plegat
      una gossada estronca la querella.
      «Amic, furga al teu sac, diu el Renard al Gat:
      busca en la teva astúcia de trapella
      un bon estratagema. El meu ve-te'l aquí.»
      Ho diu mentre s'enfila dalt d'un pi.
      L'altre va fer Déu sap quantes girades,
      entrà en cent llorigueres per esquivar l'estol
      dels seguidors del vell Menjol.
      Buscà sopluig debades,
      li van fallar tots els recers:
      de l'últim me l'expulsen fumera i guineuers.
      Quan surt, extenuat, dos gossos a mossades
      van retorçar-li el coll al primer assalt.
      L'excés d'expedients podria frustrar una obra;
      vols donar cap a tot: això, sí; això, sobra,
      perds temps. Amb un ens basta, que sigui bo, això cal.




    punts



    [Copyright© 1984. Versió catalana de Xavier Benguerel amb il.lustracions de Josep M. Subirachs. Notes de Marta Benguerel. Introducció de Ramon Pinyol-Balasch. Edició bilingüe Tots Dotze Llibres. Edicions del Mall. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]