logo

Theodor Fontane


foto Theodor Fontane va néixer a Neuruppin el 30 de desembre del 1819 i va morir a Berlín el 20 de setembre del 1898. Novel·lista i poeta alemany, considerat el principal exponent del realisme literari a Alemanya. Va ser el fill d'un farmacèutic d'origen hugonot. Va viure fins als set anys a la seva ciutat natal fins que la família es va canviar a Swinemünde ja que el seu pare va haver de vendre la seva farmàcia per pagar deutes de joc. El 1836 va interrompre els seus estudis a l'escola vocacional per esdevenir aprenent de Farmàcia. El 1839 va acabar la seva carrera com a farmacèutic. El 1840 va obtenir un lloc com a ajudant de farmàcia a Burg prop de Magdeburg i va començar a escriure els seus primers poemes. El 1841 va emmalaltir de febre tifoide. Després de recuperar-se en la casa dels seus pares en Letschin, va treballar com ajudant de farmàcia a Leipzig i Dresden, per entrar a treballar a la farmàcia del seu pare a Letschin. El 1843 va ser introduït al club literari berlinès, Tunnel über der Spree. En aquest club va tenir contacte amb els més importants intel·lectuals berlinesos del seu temps. El 1848 va lluitar com a revolucionari a les barricades de Berlín. Va publicar quatre textos radicals al Berliner Zeitungs-Halle, l'òrgan oficial d'un partit demòcrata. El 1849 va abandonar definitivament la professió de farmacèutic i va treballar com a escriptor independent. En un principi va escriure textos polítics per al diari demòcrata-radical Dresdner Zeitung. El 1850 es va casar amb Emilie Rouanet-Kummer. La parella va tenir problemes financers per la qual cosa l'autor va haver de treballar per a la Centralstelle für Preßangelegenheiten (Oficina per a Afers de Premsa), part dels serveis d'intel·ligència prussians, que es dedicava a promoure una agenda de nacionalisme pangermànic a la premsa dels diferents regnes i territoris alemanys. Per a aquest organisme va fer un viatge a Londres el 1852 on després va viure com a corresponsal entre 1855 i 1859. Esperant un augment de llibertats amb el canvi en el tron de Prússia, va renunciar al seu lloc de corresponsal i va tornar a Berlín. Es va dedicar a la literatura de viatges, que aleshores tenia gran popularitat, ja que pocs es podien permetre el luxe de viatjar. El 1860 es va unir a la redacció del diari conservador-reaccionari d'orientació pietista Neue Preußischer Zeitung en què Bismarck va formar part del comitè fundador. Va treballar en aquest diari fins a 1870. El 1864 va viatjar a Copenhaguen on va escriure sobre la Guerra dels Ducats entre Dinamarca i Prússia. A partir de 1870 es va dedicar a la crítica teatral. Aquest mateix any va fer uns dies de vacances a París durant la guerra francoprussiana. A França va ser arrestat sota la sospita de ser espia, però després d'una intervenció de Bismarck va ser posat en llibertat. Entre 1874 i 1876 Fontane i la seva dona van fer diversos viatges a Itàlia, Àustria i Suïssa. Des de llavors va escriure nombrosos textos fins que el 1892 va emmalaltir d'isquèmia cerebral. El doctor li va recomanar com a teràpia escriure els records de la seva infantesa. Va seguir aquest consell i va escriure 'Effi Briest' i dues novel.les, a més de l'escrit autobiogràfic, 'De vint a trenta' ('Von Zwanzig bis Dreissig'). És considerat representant més important del realisme literari a Alemanya. Sovint la crítica dels personatges revela també una crítica implícita de la societat. En el seu estil també està present l'humor irònic.



  • Irreversible[fragment]

    El viatge prosseguí entre alts knicks, amb el mar molt a prop, a mà esquerra; però només se sentia; una cadena de dunes baixes impedia de veure’l. Tant Arne com Schwarzkoppen tenien els peus embolicats en mantes escoceses, perquè el temps, després d’aquell dia esplèndid de moderada calor, havia refrescat tardoralment, més del que pertocava al setembre. Però la sensació de fred no feia sinó intensificar la vivor de la conversa, que, és clar, girava a l’entorn del vespre que acabaven de passar a casa dels Holk.
    —La noia Petersen té una veu preciosa —digué Arne—. Tanmateix voldria que hagués escollit «La corona virginal», en comptes d’aquell lied tan melancòlic.
    —Una cançó molt maca.
    —Certament, i nosaltres dos podem sentir-la sense prendre mal. Però la meva germana! ¿Ha vist com agafava la partitura i se n’anava de la sala? Segur que de seguida se l’ha apresa de memòria o n’ha fet una còpia i l’ha enganxada en algun àlbum. I és que, tot i els seus trenta-set anys, en molts aspectes encara és de cap a peus la senyoreta del pensionat de Gnadenfrei, i això es veu sobretot en la manera com conviu amb la Dobschütz. La Dobschütz és una persona excel·lent, i jo tinc el màxim de respecte pel seu saber i pel seu caràcter. Tanmateix, per al meu pobre cunyat, és una desgràcia. Les meves paraules el deuen sorprendre, però és així. La Dobschütz és massa intel·ligent i té massa bon cor per a posar-se entre marit i muller per voluntat pròpia, i encara menys per mera vanitat, però el lloc que ella no es prendria mai li és imposat per ma germana. La Christine sempre necessita tenir algú prop seu per a queixar-se, és tota ànima, un personatge jeanpaulesc rediviu que s’agafa d’allò més greument la vida i, valgui l’expressió, s’hi trenca el cap. De bo de bo, només es diverteix quan li conten historietes amoroses del món dels heretges. I d’herètic ho és pràcticament tot el que no sigui luterà vell o pietista o herrnhutià. Quin miracle que almenys aquestes coses les toleri totes tres juntes, sense que s’excloguin l’una a l’altra! A vegades jo procuro d’exercir els meus bons oficis donant-li entenent que ha d’adaptar-se i saber escoltar el seu marit quan explica alguna cosa mundana, com ara un acudit, un joc de paraules, una anècdota…
    Schwarzkoppen va fer que sí amb el cap i després comentà:
    —Avui li he dit una cosa semblant, i he remarcat les facetes amables del comte.
    —Una remarca que ella deu haver desestimat amb prou altivesa. La conec. Sempre qüestions educatives per aquí, reports de missions a Grenlàndia o Ceilan per allà, a tota hora harmònium, canelobres per a ciris, tovalles d’altar amb creu… No es pot aguantar. En parlo amb tanta franquesa i tan llarg perquè vostè és l’única persona que pot ajudar-hi una mica. Em penso que del tot tampoc la convencerà, ja pel sol fet que, gràcies a Déu, vostè manca del colorit pietista de «floretes i angelets», però si més no el seu punt de vista és el correcte. La temperatura de la seva doctrina no li sembla prou elevada, però amb tot la doctrina en si mateixa la hi reconeix, i en conseqüencia no tan sols escolta els seus consells, sinó que fins s’hi sotmet. I això ja és alguna cosa.
    Mentre Arne anava esplaiant-se, havien arribat a un indret on la cadena de dunes s’obria al mar. El rompent de les onades es féu ara visible, i més enllà es veien barques de pesca que amb les veles plegades s’estaven quietes al clar de lluna. A l’horitzó s’hi va enlairar un coet, i en caigué una pluja de bales lluminoses.
    Arne va fer parar el cotxe.
    —Encisador. És el vapor que ve de Korsør. Potser el rei és a bord i vol passar encara un parell de setmanes a Glücksburg. He sentit a dir que ha tornat a trobar alguna cosa antiga en un aiguamoll, pels voltants de Süderbrarup o on sigui, potser una nau dels víkings o un iot de plaer de Canut el Gran. Esperem que aquest calze passi lluny de nosaltres. Jo, personalment, m’estimo més de llegir David Copperfield o Els tres mosqueters. Aquestes troballes llotoses, pintes i agulles, o fins i tot una massa filamentosa sobre la qual en Thomsen i en Worsaae es barallen i no poden determinar ben bé si és un feix d’arrels o la pelussera d’algun rei de la mar, a mi difícilment poden interessar-me, i els esmorzars reials en què hi té el paper principal la caixa de licor, o qui sap si la mateixa comtessa Danner de barretesca memòria, em resulten francament repugnants. Si no, discrepo en tot de ma germana, fins quan té raó…, la llàstima és llavors que ho recalqui massa…, però en aquest cas hi estic d’acord i no entenc en Holk, no m’explico que no es decideixi d’una vegada a fer net d’aquests romanços de dellà i com pot trobar gust a continuar fent el tifa pel palau de la princesa amb el seu uniforme de camarlenc. Que no l’en privi el seu cor slesvigo-holsteinès, passi, perquè el rei, mentre visqui, no deixa de ser el nostre rei i duc. Però no ho trobo gens assenyat. La vida amb la Danner no conserva, em refereixo al rei, i de la nit al dia pot acabar-se-li la corda. És un apoplèctic, a més. ¿I llavors què?
    —No crec pas que Holk reflexioni mai sobre aquesta qüestió. És un home del moment i s’até al conegut consol: després de nosaltres el diluvi.
    —Justa la fusta. Home del moment. I vet aquí un altre punt d’aquells que ma germana no pot perdonar-li i on jo altra vegada m’haig de posar de la seva part. Però deixem-ho córrer; avui precisament no tinc gaires ganes d’enumerar les virtuts de ma germana, avui m’interessen més aviat les défauts de ses vertus, que nosaltres, benvolgut Schwarzkoppen, hem de combatre fent causa comuna; si no, en passarà una de grossa. N’estic segur, i l’únic que no sé del cert és qui farà el primer pas, el primer pas cap al desastre. En Holk gairebé va massa lluny en la seva adoració i cavallerositat, és la submissió i la modèstia personificades; s’ha acostumat a quedar sempre en un segon pla respecte a la seva muller. És natural. Primer va trobar imponent la seva bellesa…, realment era molt bella, i de fet encara ho és…, després la seva intel·ligència, o el que ell tenia per intel·ligència, i finalment, i això potser és el que més va impressionar-lo, la seva religiositat. Però d’un temps ençà, i per desgràcia a un pas cada dia més accelerat, va preparant-se un tomb radical en la seva actitud; es torna impacient, mordaç, irònic, i encara aquesta mateixa tarda m’ha cridat l’atenció el to tan diferent amb què li parla. ¿Recorda quan ha sortit el tema de les menjadores de marbre? Doncs bé, aquesta qüestió, plantejada més o menys a tall de broma, ma germana com de costum se l’ha presa del tot seriosament i ha respost d’una manera mig irritada mig sentimental. Encara fa dos o tres anys, en Holk l’hauria deixat dir; avui, en canvi, s’hi ha tornat de valent i ha ironitzat que ella només era feliç quan podia parlar de tombes i capelles i fer pintar un àngel ben incorpori.
    Schwarzkoppen havia anat seguint el parlament amb algun «és veritat» ocasional, i no es podia pas dubtar de la seva aquiescència. Però a l’últim Arne va callar, perquè amb la mera aquiescència no en tenia prou i hauria volgut sentir de part de l’altre consideracions raonades. Schwarzkoppen, però, no es mostrava gaire disposat a enfundar-se en el tema: per a ell era un ferro massa roent, i, assenyalant Arnewiek, que just en aquell moment es féu visible a l’altra banda d’un llarg fiord, va dir:
    —Que encisadora que apareix la vila a la claror de la lluna! I que netament retalla el dic les teulades, i com es destaquen els coronaments dels frontons entre els àlbers i els salzes! I allà Santa Caterina! ¿Sent les campanades? Beneeixo l’hora en què vaig recalar en el seu bell país.
    —I la floreta se li agraeix, Schwarzkoppen. ¿A qui no li agrada sentir lloar la seva pàtria? Però vostè vol fugir d’estudi. Li demano que em faci costat en aquesta qüestió espinosa, molt més complicada del que s’imagina, i vostè m’assenyala el dic de l’altra banda i em diu que retalla els teulats. És ben bé així. Perfecte. Però tan fàcilment no se m’esmunyirà. Ha d’escometre la meva germana, aprofitant la influència que té sobre ella, pel flanc de la Bíblia, i amb mitja dotzena de passatges mirar de demostrar-li que no es comporta com cal, que tot plegat és un empatx farisaic de suficiència, que el veritable amor no vol saber res d’aquest orgull amagat sota l’aparença d’uns aires humils; en altres paraules, que ha de canviar i emmotllar-se a son marit, en comptes de fer-li avorrir la llar. En aquest respecte pot vostè afegir, i mig respon a la veritat, que l’home hauria abandonat fa ja temps totalment la seva posició copenhaguenesa si no li fes gràcia de poder escapar-se de tant en tant de la pressió que exerceixen sobre ell les virtuts de sa muller, la meva estimada senyora germana.
    —Ai, benvolgut baró —prengué la paraula finalment Schwarzkoppen—, jo no vull pas fugir d’estudi, no és això, de bona voluntat per a cooperar en la mesura de les meves forces no me’n falta, perquè veig el perill tant com vostè. Però amb la bona voluntat no n’hi ha prou. Si la seva distingida germana en comptes d’una comtessa protestant fos una comtessa catòlica, i si jo mateix en comptes de rector del seminari d’Arnewiek fos un pare redemptorista o, millor encara, un pare jesuïta, la cosa seria molt senzilla. Però no és així. D’autoritat, ni parlar-ne. Tot ha de quedar purament en el pla del tracte social, i si jo pretengués de fer el paper de metge d’ànimes, de confessor, em convertiria automàticament en un intrús i assumiria una tasca que no em pertoca.
    —Un intrús —retopà rient Arne—. No em puc imaginar, Schwarzkoppen, que el preocupi l’avi Petersen, una persona que amb els seus gairebé vuitanta anys està ja en un punt en què el rivalitzar i el picar-se han caducat.
    —No és per en Petersen —digué Schwarzkoppen—. Ell fa ja temps que ha deixat enrere aquestes petites vanitats que enlloc són tan grans com entre els meus col·legues pastorals, generalment, i em concediria de bon grat el paper de salvador d’ànimes i de taumaturg. Però allò que l’atzar ens depara, no sempre és bo d’aprofitar-ho. Aquí hi ha tantes raons que ho desaconsellen, tants problemes; s’imposa la prudència.
    —És a dir, que declina la responsabilitat.
    —No, no la declino pas. Estic disposat a fer el que calgui en la mesura de les meves forces, però tot el que jo pugui fer serà ben poca cosa. Ja només per raons extrínseques. Jo exerceixo un càrrec, i el camí fins a Holkenäs no és curt, de manera que les «ocasions» de què parlava vostè no es presentaran gaire sovint. Però la dificultat principal està en la comtessa mateixa. Possiblement no he conegut mai cap altra dama a qui professés una veneració tan gran. A les qualitats d’una dama de l’aristocràcia hi ajunta totes les virtuts d’una dona cristiana. En tot moment vol obrar bé, fer el que és degut, i donar una altra orientació a aquestes concepcions seves del deure és extraordinàriament difícil. La nostra Església, com vostè sap, i ja m’hi referit abans d’una forma inequívoca, no permet sinó el consell, el conhort, el prec. Més o menys es basa tot en la interpretació dels versicles bíblics, la qual cosa obre les portes de bat a bat a les diferències d’opinió. I, per si això fos poc, la comtessa no tan sols és molt forta en les Sagrades Escriptures, sinó que té tota la fermesa d’aquells qui no miren ni a esquerra ni a dreta, no fan fan concessions i amb la seva tenacitat i inexorabilitat es revesteixen d’una cuirassa que tanca millor que no la cuirassa d’una fe temperada i amable. Portant-li la contra no hi ha res a fer, i encara menys si un hom l’escomet amb aires de superioritat.
    —Certament. Per la meva part, només veig un camí, repeteixo: les coses han de venir rodades, com per casualitat.
    —Tot el que jo puc fer és seguir, si com a mig mestre d’escola que ara sóc tinc llicència per a aquesta expressió un xic pedantesca, un procediment profilàctic. Prevenció, mitjans preservatius. Em prepararé unes quantes històries, històries de la meva passada vida pastoral…, en quines embrolles i quins esgarriaments no t’hi instrueixes!…, i miraré de deixar obrar aquestes històries dintre seu per si mateixes. La seva germana és en igual mesura imaginativa i reflexiva; la imaginació li vivificarà l’exemple escoltat, i el seu caràcter reflexiu l’empenyerà a ocupar-se del nucli de la història, i potser la durà així d’antuvi a veure les coses d’una altra manera i ulteriorment a un canvi d’actitud sorgit del seu propi interior, a una mena d’autoconversió. Això és tot el que puc prometre. Un procés molt llarg, i potser una despesa d’energia desproporcionada en relació amb el que en resultarà. Però, sigui com sigui, no vull sostreure’m a la meva comesa, perquè entenc que, dins d’uns límits que s’han de traçar amb prudència, cal actuar.
    —Fet, Schwarzkoppen; tinc la seva paraula. Va bé. A més, el moment és favorable per als nostres plans. En Holk espera rebre d’aquí aproximadament quatre setmanes la citació per a anar a servir la princesa a Copenhaguen, i després serà fora de casa fins per Nadal. En l’endemig jo aniré sovint a Holkenäs, per vigilar que l’administració de la hisenda i els comptes vagin a l’hora; cada vegada que viatgi allí, em posaré abans en contacte amb vostè i li preguntaré si no em pot acompanyar. Una cosa haig de dir-li encara: sempre que en Holk és fora, ella s’estova, es posa quasi tendra, i el gran amor que abans sentia per ell, i que actualment més vol tenir-li que no realment li té, aquest amor sempre es revifa, aleshores. En resum, en absència de son marit l’estat d’ànim de la Christine és un camp en què tota bona llavor germina. Es tracta potser només de fer-li veure la vida conjugal des d’un altre angle, en certa manera compartit. En cas d’aconseguir-ho, ja tenim la batalla guanyada. Amb la seriositat i la perseverança amb què procedeix en tot, només que se li indiqui la bona direcció d’una manera que li entri a l’esperit, arribarà per si mateixa a bon port. Eren ja al dic que vorejava l’altra riba del fiord, damunt del qual continuava encara breument la carretera. A baix s’hi estenia la vila, dominada al centre per l’església de Santa Caterina, amb l’annex del seminari, i a la part forana per un vell casalici aturonat, el castell d’Arne. Quan el cotxe davallava per la rampa del dic cap a la vila, Schwarzkoppen va dir:
    —Una funció lluïda, la nostra! Som com dos conspiradors que ordeixen plans nocturnament, uns plans en què a mi se m’ha assignat el paper que a dreta llei li tocaria de fer a en Petersen. Amb més motiu tenint en compte que la comtessa sent per ell una autèntica veneració; li costa tan sols de passar per alt la seva faceta racionalista. Racionalista, racionalista… Paraules, i ben mirat tampoc és tan greu, i menys ara. L’avi Petersen viu ja al límit del temps que ens és concedit aquí baix i té uns ulls més clarividents que nosaltres, potser en tot i per tot, però en les coses d’aquest món ben segur.



    punts



    [Copyright© 2006. Hereus de Theodor Fontane i Edicions de 1984. Traducció de Costa/Woith. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]