logo

Sebastià Gasch


Gasch Sebastià Gasch va néixer a Barcelona el 1897, on va morir el 1980. Periodista i crític compromès amb la innovació creadora, va ser un defensor fervent de les avantguardes. Al mateix temps, i gràcies als articles publicats en les revistes més importants del moment, va revalorar gèneres oblidats fins aleshores per la crítica com el music-hall, el circ o la dansa. Autor de més d'una trentena de llibres --entre els quals destaquen 'El circo y sus figuras' (1947), 'Expansió de l'art català al món (1953) i 'París, 1940' (Quaderns Crema, 2001)--, el conjunt de la seva tasca periodística i literària el converteix en testimoni imprescindible de la vida cultural catalana i europea del segle XX.



  • Etapes d'una nova vida (Diari d'un exili)[fragment]

    Res! Hi he viscut aquesta vegada a Montmartre. Hi he viscut literalment. Perquè fins i tot he dormit en un hotelet de la rue Frochot, molt a la vora de la place Pigalle, davant Mascotte i el Shangai, on s'estatja l'Aymamí-Serra. Un hotel que porta l'empremta profunda del barri. Un hotel on els clients --negres, girls, artistes-- hi van a dormir de vuit a nou del matí. La cambra, de meublé barat, és despullada extremadament. Parets nues, llit de ferro amb llençols i mantes dubtosos, un armari mirall sense estil, una tauleta, una cadira, un lavabo amb un got d'aigua, un bidet escrostonat i un balcó protegit per una doble cortina: blanca i semitransparent, l'una, rosa de dentrífic i opaca, l'altra. Des d'aquest balcó, s'albira un paisatge dramàtic de mansardes i xemeneies d'un gris de plom devorat per la humitat --aquells murs lezardés!-- i finestres obertes de cambres sòrdides. Molts Sous les tois de Paris, tot plegat...
    No em puc queixar d'aquest sojorn a París. Hi he alternat Montmartre amb Montparnasse. Aquest darrer, gràcies a Manuel Teixidor, que s'ha revelat un bon coneixedor dels medis artístics. Divendres al matí, després de la meva excursió a dalt de tot de la Butte, vaig trobar aquest amic als Champs-Élysées. L'havia citat a la Maison des Pen Club, d'on havia sortit un moment per a comprar tabac. Tractant-se de Montparnasse, les nostres primeres visites foren naturalment les galeries d'art. [...] En aquest carrer de la Grande Chaumière, tot ple d'acadèmies de pintura, hi ha chez Wadja. Un restaurant minúscul d'un gran caràcter montparnassià.


  • Fragments sobre la desmitificació del grup d'exiliats a Roissy, prop de París

    Durant aquesta setmana, finalment, alguns fets desagradables han contribuït a donar més volum al meu afany de solitud. Francesc Trabal, que darrere els aires importants que adopta oculta un gust pronunciat per la brometa, s'ha introduït a la meva cambra mentre jo dormia, acompanyat d'una tropa faceciosa que, d'un estornut sorollós, m'ha despertat brutalment, De més a més, no puc obrir la boca que alguns companys, l'impertinent Montanyà sobretot, no acullin les meves paraules amb protestes o comentaris burletes. Fins i tot el pobre Guansé, que escriu tan bé, però que, en la vida privada, és una pelleringa sorda que va pel món mig adormit, s'hi ha vist amb cor. I, amb una insistència veïna de l'obsessió, ha intentat ridiculitzar-me davant Vicenç Riera durant la primera visita que aquest ha fet al castell. A Barcelona, tothom m'havia tractat amb gran consideració. A Toulouse, Maseras i Vinyes, Ferrant i Vilà, Francès i Capdevila, tots els companys, m'havien donat repetides proves de camarederia respectuosa. A Roissy, Rejano i Rebolledo, Peña i Peinador, tots els castellans, també. Només aquests xicots de la Institució [es refereix a la Institució de les Lletres Catalanes] em tracten amb una ironia despectiva. No tan sols ací. A Mas Perxés, A Perpinyà. A Toulouse. A tot arreu on hem estat junts. I és que es creuen en possessió de la ironia superior. Són els representants més autèntics d'aquell humor sabadellenc glacial i intel.lectual, insensible. Aquest humor, cultivat per Obiols, es rabeja en l'abstracció més absoluta. Cultivat per Benguerel, esdevé d'un saltataulellisme insubstancial i cridaner. L'actitud de tots ells m'ha fet experimentar la poc airosa sensació de ser l'ase dels cops. El cap d'esquila que hi ha a tots els grups. Aquesta actitud m'ha omplert d'amargor. De tristesa, de mal humor, també.

    [...]

    Finalment, aquesta setmana, el representant més pur del famós humorisme sabadellenc, Armand Obiols, ha efectuat una exhibició tan brillant com deplorable. El matrimoni Jordana ens va invitar per a celebrar l'aniversari del seu casament. La senyora Jordana, amb entendridora bona fe, es va vestir amb el millor que tenia, va adornar la seva cambra amb tot de detalls encisadors: un test amb un ram de flors, unes pastes i uns sandvitxos disposats amb una simetria perfecta, un plat amb unes pomes que semblaven de porcellana... Tot oferia un aspecte endreçat i polit, amable i confortable. Després que els invitats, com ha ocorregut sempre en totes les inauguracions de cambres que han tingut lloc en el castell, s'hagueren lliurat a tota aquella sèrie de fantasies que volen ésser espirituals i no ultrapassen els límits del saltataulellisme més banal, després que Benguerel hagué llançat als quatre vents els seus brams poca-soltes, el silenciós Obiols, pregat de fer alguna cosa, va agafar el test de flors i, d'un gest ràpid, el va llançar a terra tot i provocant la seva ruptura en mil bocins. El fred que aquest exabrupte produí en la concurrència fou indescriptible. I, tots escorreguts, els presents s'absentaren precipitadament sense ni tan sols acomiadar-se, deixant la senyora Jordana aixafada en una cadira, amb unes quantes llàgrimes galta avall... Després ens assabentàrem que dins aquell test hi havia un vas que era un record del seu pare.

    [...]

    En tornar a Roissy he trobat l'ambient carregadíssim. El grup que va a Xile --que ja ha rebut l'avís de Saint-Cyr-- i el que es queda a París s'agiten en una atmosfera d'intriga permanent. Les maniobres estan a l'ordre del dia. La visita que ens han fet Sbert i Pi i Sunyer no ha fet més que accentuar aquest canibalisme. Primer, he pres partit pel segon grup. Però no he trigat a adonar-me que tan fastigós és l'un com l'altre. Continuaré fent ranxo a part isolant-me.

    punts



    [Copyright© 2002. Hereus de Sebastià Gasch i Quaderns Crema. All rights reserved.]

    [Dalt] | [Índex]