logo

Gaziel (Agustí Calvet)


foto Gaziel (pseudònim d'Agustí Calvet) va néixer a Sant Feliu de Guíxols el 1887, i va morir a Barcelona el 1964. Va ser director de La Vanguardia entre 1920 i 1936. Es va convertir en el periodista polític més admirat i en líder d'opinió d'una burgesia liberal i democràtica. Ha estat considerat un dels grans mestres del periodisme modern a Catalunya. Exiliat durant la guerra, va retornar el 1940, però ja no va poder exercir la seva professió. Es va instal.lar a Madrid i va escriure llibres de memòries i de viatges en català, que van obtenir un remarcable èxit de crítica i de públic, entre els quals destaca 'Tots els camins duen a Roma. Història d'un destí' (1958) unes memòries on l'autor recrea amb amenitat un temps perdut. El 1959 es va establir definitivament a Barcelona. Pòstumament, es va aplegar l'obra inèdita a 'Obra catalana completa' (1970) i el 1971, es va publicar a París Història de "La Vanguardia" (1884-1936). La seva obra es considera també mereixedora d'un pòdium d'honor juntament amb noms com Carles Soldevila, Josep Maria de Sagarra i Josep Pla, personatges que, com ell, van alternar la literatura i el periodisme.



  • L'exprés de França (Tres històries de París)[fragment]

    El tren era un qualsevol d'aquells que llavors en deien expressos de França, però que duien primeres, segones i terceres, servien una mica de tot i trigaven vuit o nou hores a atansar-se a la frontera. Els viatgers, en gran majoria del país, anirien baixant gairebé tots per les estacions del camí. A França, serien ben pocs els que hi arribessin. El bagatge de la gent era, doncs, casolà, i el nostre tan pobre que anàvem gairebé amb les mans a les butxaques. Per no desvetllar sospites, jo havia pres tan sols un vell maletí de lona, que em servia per anar a cacera, amb una muda, les eines d'afaitar i el raspall de les dents. Un dels meus companys duia un paquet, amb cordill i paper de diari, i l'altre em penso que no portava res. Ni camisa de dormir no teníem. Per això ningú no hauria pogut dir de qui eren ni què feien aquells tres jovenets asseguts damunt la dura banqueta, que anaven guaitant àvidament el paisatge, els ulls plens d'espurnes, i de tant en tant es miraven entre ells, amb un aire de misteri, com volent dir: "Sembla un miracle!"
    [...]
    En sortir a l'esplanada de l'estació de Lió, i veure-la enfront tancada per grans cases cobertes de mansardes, ens quedàrem parats un bon moment. I la primera cosa (no l'he oblidada mai) que vaig copsar de París fou la remor estranya i sorda que l'envolta, com el batec del seu pols enorme. No eren pas els carruatges, ni els òmnibus arrossegats per cavalls pesants, ni el formiguer de la gentada, el que feia aquella fressa imponent, gairebé paorosa. Era quelcom de més ample i profund, com el bleix de la ciutat, la respiració d'un monstre. Els tres estudiantets ens esguardàrem contents, però una mica encongits: aquella era la gran encisera, que nosaltres, en un rampell de gosadia, ens havíem proposat de conquerir.

    punts



    [Copyright© 2002. Hereus d'Agustí Calvet "Gaziel" i Editorial Empúries. All rights reserved.]

    [Dalt] | [Índex]