logo

Friedrich Glauser


foto Friedrich Glauser va néixer a Viena el 1896 i va morir a Nervi el 1938. De nacionalitat suïssa, és considerat per la seva destresa literària i el geni audaç de les seves històries, el màxim representant de la novel.la policíaca en llengua alemanya. Entre les seves obres destaquen: 'Gourrama' (1930); 'El te de les tres velles dames' (1934); 'L'inspector Studer' i 'La gràfica de temperatura' (1935); 'El xinès i Korck & Co(1937). La seva llegendària biografia —va passar tota la seva vida entre la morfina, els intents de suïcidii els sanatoris psiquiàtrics— queda materialitzada, al descobert, en 'El regne de Matto' (1936). Aquesta obra va ser qualificada pel mateix autor com la més genuïna i inimitable de totes les escrites per ell. Es va editar per primera vegada l'any 1937, a Zuric. A l'edició del 1943 es van suprimir els discursos radials d'Adolf Hitler. Se n'ha fer una pel.lícula i una adaptació televisiva. El seu protagonista és l'inspector Studer i se situa en un hospital psiquiàtric, a la frontera entre la bogeria i la normalitat.



  • El regne de Matto (Matto regiert)[fragment]

    El mateix casquet de llana de colors tapava la cafetera. Era la mateixa taula i també hi seien les mateixes persones. L'Studer seia al cap de taula, d'esquena a la finestra; a la seva esquerra el doctor Laduner. Es pot dir, doncs, que l'Studer presidia la taula, com el matí anterior. L'atmosfera, però, havia canviat notablement... Hi faltava el sol.
    Davant el finestral hi havia un banc de núvols com un gran mur d'acer. Una llum grisa entrava a l'habitació i la bata vermella de la senyora Laduner ja no brillava.



    —¿Quina impressió li ha fet la sala de guàrdia amb la blava il·luminació nocturna, Studer? —va preguntar el doctor Laduner. Llegia el Bund i no va aixecar la vista del diari.
    Un bon servei d'informació! ¿T'hi has de tornar, preguntant al doctor Laduner què se li havia perdut a la cambra de la caldera la nit de la festa? No. Val més deixar-ho córrer i limitar-te a fer una constatació modesta:
    Sí, una sala de guàrdia com aquesta suggeria tota mena de pensaments. —Quan he vist la gent allà tancada, doctor, el psiquiàtric se m'ha aparegut com una aranya gegant enmig de la contrada i els fils de la seva teranyina que arriben fins als pobles més llunyans... A la teranyina es debaten els parents dels malalts... Però ella ha filat veritables vides, l'aranya - em refereixo al psiquiàtric - o en Matto, si ho prefereix...


    El doctor Laduner va alçar els ulls del diari:
    —És un poeta, vostè, Studer. Un poeta secret. I això potser no és gaire convenient per a l'ofici que, ara per ara, està obligat a exercir. Si no hagués estat tan poètic, si s'hagués adaptat a la realitat, no li hauria passat aquella història amb el coronel Caplaun... Però vet aquí que vostè és un inspector poètic...
    Que ell també ho havia pensat alguna vegada, va dir l'Studer secament. Però la poesia estava lligada a la imaginació, a la fantasia, ¿oi? I no hauríem de menysprear mai la fantasia. El doctor ja li havia aconsellat endinsar-se a la ment d'altres persones, ficar-se a la seva pell, en certa manera —ell feia tots els possibles. I de vegades li sortia bé. Per exemple, havia fet confessar l'Schmocker, l'autor de l'atemptat contra el conseller federal, el robatori d'una clau. I això només gràcies a la seva vena poètica. Havia intuït, molt obscurament...
    —Inconscientment! —el va interrompre el doctor Laduner.
    ...doncs inconscientment, si el doctor ho preferia, havia intuït que el famós Schmocker era en realitat un covard; li havia fet algunes festes i l'home ho havia xerrat tot...
    —Psicoteràpia! —va dir el doctor Laduner, i va riure—. L'inspector Studer un psicoterapeuta! A nosaltres, no ens és permès de fer festes. Nosaltres hem d'actuar amb una rigorosa professionalitat. I si de vegades els assistents o els infermers també ens exasperen, nosaltres hem de mantenir la calma. Eduquem antics carnissers, carreters, munyidors, sabaters, sastres, paletes, jardiners i dependents, els fem cursos, els inculquem quina diferència hi ha entre un esquizofrènic i un maníac depressiu i, llavors, si aproven un examen, els pengem una creu blanca sobre fons vermell a la solapa de la bata, com a condecoració... Més ja no podem fer... ¿I amb els pacients? .. Encara és més complicat... Hi parlem, intentem corregir, ens enfrontem amb ments malaltes, els persuadim... Però la ment, és tan difícil d'abastar, la ment!... Hauria de veure com respira alleujat algun dels nostres assistents quan un esquizofrènic decideix agafar una bronquitis o unes simples angines... Per fi poden fer servir medicaments experimentats, per na vegada et pots oblidar una mica de la ment i ocupar-te del cos... El cos és molt més fàcil de curar: aspirines, gàrgares, compreses, mesurar la febre... Però les ments! Sí que de vegades també intentem arribar a la ment indirectament a través del cos, provem noves cures...
    —Amb les quals els pacients de vegades es moren... —el va interrompre l'Studer—. Fins i tot dos i tres per nit...
    Es va quedar mirant la tassa buida i va esperar la reacció.
    El diari va cruixir i va arribar la resposta que, quant a claredat i sarcasme, no deixava res a desitjar:
    —Sobre mesures terapèutiques no he de retre compte a cap profà, sinó únicament a la meva consciència mèdica...
    Una formulació clara i elegant. Consciència mèdica... Caram... Et deixa amb la boca tancada. Però l'obres per dir amb extrema cortesia:
    —Em prendria una altra tassa de cafè, senyora Laduner... Amb l'estómac buit no es tenen sentiments... La senyora Laduner va riure fins a saltar-li les llàgrimes, i el seu marit també va somriure tímidament per sota el nas. Llavors va allargar el diari a l'Studer. Havia de llegir... sí... aquell paràgraf...


    El benemèrit director de l'hospital psiquiàtric de Randlingen, que ocupava el càrrec des de feia molts anys, ha estat víctima d'un trist accident. Els indicis fan suposar que durant la ronda nocturna el director va sentir un soroll en una de les calderes i s'hi va dirigir. Caminat a les fosques, devia fer un pas en fals i s'havia precipitat des d'una altura de tres metres. Es va descobrir el cos del difunt desnucat. El senyor director Ulrich Borstli, amb un rigorós compliment del deure i amb una incansable dedicació a la seva difícil tasca... L'Studer va abaixar el diari i es va quedar mirant al buit fixament.

    punts



    [Copyright© 2001. Hereus de Friedrich Glauser i Quaderns Crema. Traducció de Maria Pous. All rights reserved.]

    [Dalt] | [Índex]