logo

Günter Grass


Grass Günter Grass va néixer a Danzig el 1927 i va morir a Lübeck (Alemanya) el 13 d'abril del 2015. És un dels autors més crítics i polèmics de l'Alemanya contemporània. Va estudiar escultura i pintura a Düsseldorf. Es va fer famós amb la novel.la El timbal de llauna (1959), portada al cinema el 1979 per Volker Schölondorff, on fa una crítica i denúncia dels nazis, cosa que li ha creat encara més enemics i partidaris des que, el 2006, ha confessat públicament que de jove fa formar part del cos nazi de les Wafen-SS. Entre les seves obres destaquen també El gat i la rata (1961), Anestèsia local (1969), Diari d'un cargol (1975), Mals averanys (1972), Una llarga història (1995) i El meu segle (1999), un recull de cent narracions —cadascuna dedicada a un any del segle XX, del 1900 al 1999— que ha estat traduït a una desena de llengües i Pelant la ceba (2006), un bestseller només posat a la venda arran, sobretot —com explica en aquesta entrevista—, de la seva polèmica confessió.



  • El timbal de llauna (Die Blechtrommel)[fragment]

    Dia de visita: la Maria em va portar un timbal nou. Quan va voler allargar-me'l per damunt dels barrots del llit i juntament amb la factura de la botiga de joguines, vaig fer que no amb la mà i vaig pitjar el timbre de la capçalera fins que comparegué en Bruno, el meu infermer, cosa que sol fer cada vegada que la Maria em porta un timbal de llauna nou embolicat amb paper blau. Va deslligar el cordill del paquet, va desembolicar el paper i, després de treure'l i aixecar-lo gairebé solemnement, el tornà a embolicar amb tota cura. En acabat, es dirigí a grans gambades a la pica del lavabo (i quan dic a grans gambades vull dir a grans gambades), engegà l'aigua calenta i amb molta precaució, procurant no escatar el vernís blanc i vermell del timbal, en tragué l'etiqueta del preu.
    Quan la Maria, després d'una visita curta i no gaire fatigant, s'aixecà per marxar, prengué el timbal vell que jo havia aixafat durant la descripció de l'esquena d'en Truczinski, del mascaró de proa i de la interpretació, potser un pèl arbitrària, de l'epístola als Corints, per endur-se'l i desar-lo al celler amb els altres timbals fets malbé, que m'havien servit per als meus fins en part professionals i en part personals. Abans d'anar-se'n, la Maria digué:
    —La veritat és que ja no hi queda gaire lloc, al celler. M'agradaria saber on posaré les patates de l'hivern.
    Vaig somriure fent-me el desentès del retret llançat per la mestressa de casa que parlava per boca de la Maria, i li vaig demanar que numerés amb tinta negra, seguint l'ordre, el timbal fora de servei i que passés les dades i els breus apunts que jo havia fet en un tros de paper sobre la vida i miracles del timbal al diari que des de fa anys penja darrere la porta del celler i que guarda la informació sobre els meus timbals des de l'any quaranta-nou.
    La Maria assentí resignada i se m'acomiadà amb un petó. No ha entès mai el meu sentit de l'ordre, per a ella és una cosa fins i tot anguniosa. L'Oskar es fa càrrec dels escrúpols de la Maria, perquè ni ell mateix s'explica una pedanteria com aquesta de col.leccionar timbals de llauna esbotzats. Sobretot tenint en compte que no vol tornar a veure mai més aquella pila de ferralla del celler de les patates de la casa de Bilk. Sap per experiència que els fills no aprecien les col.leccions dels pares i que, per tant, un dia el seu fill Kurt en el millor dels casos se'n riurà, de tots els malaurats timbals que rebrà en herència.

    [Copyright© 1993.Günter Grass i Edicions 62. Traducció de Joan Fontcuberta. All rights reserved.]

    punts







  • El meu segle (Mein Jahrhundert)[fragment]

    1927

    Fins a mitjans del daurat octubre em va portar la meva mama, però per ser exactes només l'any del meu naixement va ser daurat, mentre que els altres vint anys abans i de després com a molt portaven lluentons o intentaven dissimular la quotidianitat amb coloraines. ¿I què va fer que el meu any fos resplendent? ¿Potser el Reichsmark, perquè s'havia estabilitzat? ¿O bé Ésser i temps, un llibre que sortí al mercat amb ornamentació de paraules exelces, fent que des d'aleshores tots els pixatinters dels suplements culturals comencessin a heideggeritzar?
    Sí és cert: després de guerra, fam i inflació, que a cada cantonada feien venir a la memòria els mutilats i en general la classe mitjana empobrida, es podia celebrar la vida com a «jecteïtat» o bé parlar-ne com a «ésser per a la mort» tot prenent una copa de xampany o potser encara un gotet de Martini. Però de daurades no n'eren pas, les paraules exelces que s'enlairaven cap a un Finale existencial.



    punts



    [Copyright© 1999.Günter Grass i Edicions 62 Traducció de Pilar Estelrich. All rights reserved.]

    [Dalt] | [Índex]