logo

Ernst Haffner


ErnstHaffner ErnstHaffner Ernst Haffner va néixer a Berlín l'any 1900 i se'n desconeix la seva trajectòria posterior. Va ser un periodista i treballador social alemany. La seva novel·la ‘Germans de sang’ (Blutsbrüder. Ein Berlinercliquenroman) va ser cremada i prohibida pels nazis quan van arribar al poder, un any després. A finals de la dècada dels anys trenta, Ernest Haffner i els seus editors van ser condemnats per la Reichsschrifttumskammer de Goebbels i posteriorment no se’n va saber res més. Els arxius del seu primer editor, Bruno Cassirer, van ser destruïts en un dels bombardejos d’Hamburg el 1943 i la novel·la va caure en l’oblit fins que una editorial minoritària alemanya (Metrolit) la va recuperar el 2013. Malgrat el ressò de la publicació, no s’han localitzat fins ara ni el seu autor ni els seus hereus.



  • La banda de Berlín (Germans de sang - Blutsbrüder. Ein Berlinercliquenroman) [fragment]

    (...) Entre dos capitostos de banda, una noia, una criatura de quinze o setze anys, es recolza a la taula alta de davant del bufet. Amb un aire desimbolt, s’ha posat l’americana d’un noi que tenia massa calor, s’ha calat la gorra i es beu un aiguardent rere l’altre amb els dos manaies, que duen jaquetes de cuiro. La cara de la noia, d’aspecte malaltís, tan pàl·lida i amb tot de venes blaves a les temples, es contreu en una expressió de fàs- tic, però llavors la mà petita i bruta torna a agafar el got d’ai- guardent per brindar amb un dels de la jaqueta de cuiro. La boca de la noia s’obre: gairebé no té dents, només restes negres i aïllades. I segur que encara no ha fet els setze anys...

    Darrere el taulell hi ha l’amo, atent a tot el que passa. Du un vestit bo de color blau, amb un coll d’un blau immaculat, l’únic de tot el local. La música retruny sense parar. La gent entra i surt del bar. Tot gent jove, joveníssima. Molts entren amb motxilles o amb paquets i es dirigeixen al lavabo infecte del vestíbul. Una breu conversa, desembolicar, empaquetar. Diners que canvien de propietari. Es beuen un aiguardent a la barra i se’n van. Les batudes policials no són cap raresa.

    La noia ara està borratxa com una sopa i va fent esses i ofe- rint-se de taula en taula. La Friedel ja hi torna, diu la gent, sense que els afecti gaire la trista escena d’una criatura borratxa que ensenya els seus magres encants. El Rückerklause, una mena de llar per a qui no en té. La gana eterna dels nois ha escombrat de la taula panets i embotits, i en acabat dos pastis- sos de patata per cap, sense deixar-ne ni rastre. Amb una sen- sació agradable es tiren enrere, fan una pipada al cigarret, beuen un glop de cervesa i cantussegen la melodia dels alta- veus: «...Estimada, el meu cor a la llarga no és bon port...» Estan satisfets, i al local s’hi està calent. La son fa acte de presència. Els caps es recolzen sobre la taula. Només en Jonny continua despert, fumant i fumant. Paga tota la despesa i després comp- ta els diners. Encara queden aproximadament vuit marcs. ¿On dormiran avui a la nit? L’alberg amb dormitoris comunitaris més barat cobra cinquanta cèntims per utilitzar un miserable matalàs ple de xinxes. Això són quatre marcs cinquanta, i ja amb prou feines arriba per a l’endemà. En Jonny rumia on poden trobar un lloc més barat per dormir. Els nanos que con- tinuïn clapant. El cambrer els dirà que en Jonny els espera a les vuit del vespre al bar Schmidt.



    punts



    [Copyright© 2015. Metrolit VerlagGmgH&KG, Berlin, i Editorial La Campana. Traducció de Ramon Farrés. All rights reserved.]

    [Dalt] | [Índex]