logo

Khaled Hosseini


hosseinik Khaled Hosseini va néixer a Kabul (Afganistan) el 4 de març del 1965. Metge de professió, és fill d'una professora i d'un diplomàtic. Quan tenia cinc anys es va traslladar amb la seva família a viure a l'Iran, on el seu pare tenia la plaça de funcionari a l'ambaixada afganesa. El 1973, tota la família va tornar a l'Afganistan, abans d'establir-se durant un temps a França. Després que el país caigués en mans del PDPA i fos envaït per Rússia, van emigrar a Califòrnia, als Estats Units. Allà va ser on va estudiar biologia a la Universitat de Santa Clara (1988) i, més tard, medicina a la de San Diego (1993). Va treballar en pràctiques a l'Hospital Cedars-SINAB de Los Angeles, feina que va començar a combinar amb l'escriptura. Resideix a Califòrnia. Influït pels seus records d'infància, Khaled Hosseini va debutar amb un gran ressò internacional com a novel·lista amb 'Cometas al cel' (2003), la història de dos nois afganesos de diferent classe social que comparteixen amistat fins que s'han de saparar per un fet tràgic. Quatre anys després va publicar 'Mil sols esplèndids' (2007), un llibre amb protagonista femenina que reincideix a recrear ambients històrics i sociopolítics del seu país des d'una òptica poètica i íntima. És considerat un dels autors més importants de la narrativa contemporània oriental gràcies, sobretot, a aquestes dues novel·les.



  • Mil sols esplèndids (A Thousand Splendid Suns) [fragment]

    La Mariam tenia cinc anys quan va sentir per primera vegada la paraula harami. Va ser un dijous. Ho havia de ser, perquè la Mariam recordava que aquell dia havia estat agitada i preocupada de la manera en què només ho estava els dijous, els dies que en Jalil la visitava a la kolba. Per passar el temps fins al moment en què per fi el veuria, creuant la clariana i fent onejar l’herba que li arribava fins als genolls, la Mariam havia baixat el joc de te xinès de la seva mare. El joc de te era l’única relíquia que la mare de la Mariam, la Nana, conservava de la seva pròpia mare, que va morir quan ella tenia dos anys. La Nana acariciava cada peça de porcellana blava i blanca, la gràcil corba del broc de la tetera, els pinsans i els crisantems pintats a mà, el drac de la sucrera, que semblava voler espantar el dimoni.

    Va ser aquesta peça la que va relliscar dels dits de la Mariam, la que va caure al terra de fusta de la kolba i es va fer miques.

    Quan la Nana va veure la sucrera, va enrogir, el llavi superior li va començar a tremolar i els ulls, tant el gandul com el bo, es van fixar en la Mariam, a terra, sense veure-la.

    La Nana semblava tan embogida que la Mariam va témer que el jinn tornés a entrar en el cos de la seva mare. Però aquesta vegada el jinn no va arribar. En canvi, la Nana va agafar la Mariam pels canells, se la va acostar i, serrant les dents, li va dir:

    —Ets una petita harami maldestra. Aquesta és la meva recompensa per tot el que he suportat, una herència trencada, petita harami maldestra.

    En aquell moment la Mariam no ho va entendre. No sabia què volia dir la paraula harami (bastard/a). Tampoc no era prou gran per entendre la injustícia, per veure que són els creadors dels harami els que són culpables i no els mateixos harami, que només són culpables d’haver nascut.

    La Mariam va suposar, per la manera com la Nana va dir la paraula, que ser una harami era una cosa lletja, ofensiva, com un insecte, com les cuques escorredisses que la Nana apartava sempre i escombrava fora de la kolba.

    Més endavant, quan va ser més gran, ho va entendre. Era la manera com la Nana va etzibar la paraula, no dient-la, sinó escopint-la, que va fer que la Mariam se sentís ferida. Aleshores va entendre el que la Nana volia dir: que ningú no volia una harami; que ella, la Mariam, era una persona il·legítima que mai no tindria dret legítim sobre les coses com tenia altra gent. Coses com l’amor, la família, la llar, el reconeixement.

    En Jalil mai no cridava la Mariam pel seu nom. En Jalil deia que ella era la seva floreta. Li agradava asseure-se-la sobre els genolls i contar-li històries, com quan li va explicar que Herat, la ciutat on va néixer la Mariam l’any 1959, havia estat el bressol de la cultura persa, terra d’escriptors, pintors i sufís.

    —No podies fer un pas sense ensopegar amb un poeta —deia rient.

    En Jalil li va explicar la història de la reina Gauhar Shad, que va aixecar els famosos minarets com a oda al seu amor per Herat. Li va descriure els camps verds de blat de Herat, els horts, les vinyes amb el raïm madur, la ciutat i els basars ambulants, plens de gent.

    —Hi ha un festuc —va dir un dia en Jalil—, i a sota, Mariam jo, hi ha enterrat ni més ni menys que el gran poeta Jami.

    Es va tirar endavant i va mormolar:

    —En Jami va viure fa cinc-cents anys. Jo t’hi vaig dur una vegada, a l’arbre. Eres petita, no te’n deus recordar.

    Era cert. La Mariam no ho recordava. I encara que hagués viscut els primers quinze anys de la seva vida a poca distància de Herat, mai no hauria vist aquell famós arbre. Mai no hauria vist els famosos minarets propers i mai no hauria agafat fruita dels horts de Herat, ni corregut pels camps de blat. Però sempre que en Jalil li parlava així, ella se l’escoltava encantada. Admirava en Jalil pels seus grans coneixements i pel món que tenia. S’estremia d’orgull de tenir un pare que sabia tantes coses.

    —Quantes mentides! —va dir la Nana quan en Jalil va marxar—. Un home ric que diu grans mentides. Mai no et va dur a cap arbre: i no deixis que t’enlluerni. Ens va trair, el teu estimat pare, ens va fer fora. Ens va fer fora de la seva luxosa casa, com si no fóssim res per ell, i es va quedar tan tranquil.

    La Mariam escoltava obedient. Mai no s’atrevia a dir-li a la Nana com la disgustava que parlés d’en Jalil d’aquella manera. La veritat era que, amb en Jalil, no se sentia gens com una harami. Durant una o dues hores, els dijous, quan en Jalil la venia a veure, tot somriures, regals i paraules tendres, la Mariam sentia que es mereixia tota la bellesa i la bondat que li podia donar la vida. I per això estimava en Jalil.



    punts



    [Copyright© 2007. Khaled Hosseini i Editorial Ara Llibres. Col·lecció Amsterdam. Traducció de Beatriu Cajal. All rights reserved.]

    [Dalt] | [Índex]