logo

Nancy Huston


foto Nancy Huston va néixer a Calgary, Alberta, Canadà, el 16 de setembre del 1953, on va viure fins als 15 anys. La seva família es va traslladar a Wilton, New Hampshire, EUA. Va estudiar Sarah Lawrence College de Nova York. Autora canadenca que tant escriu en francès com en anglès. Resideix a França des del 1973. HI va arribar quan tenia vint anys i va ser alumna de Roland Barthes. Allà, sota la seva supervisió, va obtenir un màster de l'École des Hautes Études en Sciences Sociales. Durant un temps va formar part del Moviment d'Alliberament de les Dones (MLF), època en què es va dedicar a publicar alguns assaigs. Aviat, però, va escriure novel·les com 'Les variacions Goldberg', que va ser premiada amb el Contrepont i va ser nominada al premi Femina. Té també feblesa per la música i interpreta tant la flauta com el clavecí. Viu amb el seu marit, el filòsof, lingüista i semiòleg d'origen búlgar, Tzvetan Todorov. Les obres de l'autora es consideren controvertides, però també ha rebut l'acceptació de molts lectors i de crítics. Les seves obres han estat traduïdes a diverses llengües. Ha estat nomenada doctora honoris causa per la Universitat de Lieja i Oficial de l'Ordre del Canadà. El 2006 va rebre el premi Femina per la novel·la 'Línies de falla'. En aquesta història de quatre generacions –començant per Sol, un nen malcriat, un petit dictador d’una família nord-americana convençuda de la política neoconservadora del president Bush–, l’autora es posa en la ment de les criatures avançant cap al passat fins a resoldre, a poc a poc, totes les intrigues i els silencis que pesen sobre la saga familiar. Va enrere en el temps de la història i en l’edat dels personatges fins arribar a les línies de falla, al trencament identitari succeït en la infantesa de la besàvia, una dels quaranta-cinc mil nens segrestats pels nazis i donats en adopció a famílies addictes al III Reich. L'autora confessa que entén el comportament de la seva mare, que va marxar de casa quan ella tenia sis anys, però el troba inadmissible. Els protagonistes de 'Línies de falla' tenen molt ressò de la seva experiència i els seus sentiments com a infant: uns busquen les seves arrels (Sadie), d’altres no volen parlar-ne (Kristyna), i encara uns tercers (Sol) saben tot el que passa al món gràcies a Internet però no saben d’on vénen ni qui són els seus avantpassats.



  • Línies de falla (Lignes de faille) [fragment]

    És el despertar.
    Com quan un et repenges sobre l'interruptor i l'habitació s'omple de llum.
    Així que surto del son, estic engegat alerta electrificat, cap i cos en perfecte estat de marxa, tinc sis anys i sóc un geni, primer pensament del matí.
    El meu cervell omple el món i el món omple el meu cervell, en controlo i posseeixo cada parcel·la.
    Diumenge de Rams la BAA ben d’hora de visita a casa nostra.
    La mare i el pare encara adormits en un diumenge assolellat sol sol sol el Rei sol
    Sol Solly Solomon
    Sóc una onada de llum instantània invisible i totpoderosa que s’escampa sense esforç pels racons més tenebrosos de l’univers

    capaç a sis anys de veure-ho tot d’il·luminar-ho tot de comprendre-ho tot

    En un tres i no res estic rentat i vestit, el llit fet. Els mitjons i l’eslip d'ahir són a la cistella de la roba bruta, més tard durant la setmana seran rentats, assecats, planxats i plegats per la meva mare, després desats al primer calaix de la meva calaixera a punt per tornar-me’ls a posar. Això s’anomena un cicle. Tots els cicles han de ser controlats i supervisats, com per exemple el dels aliments. Els aliments circulen a través del nostre cos i es converteixen en nosaltres així que cal tenir molta cura de què deixem entrar dins nostre i de què n’ha de quedar fora. Sóc excepcional. No puc permetre a qualsevol cosa que penetri dins del meu cos: la meva caca en sortir ha de tenir un bon color i una bona consistència, això forma part de la circulació.
    De fet no tinc mai gana i la mare és molt comprensiva pel que fa a això, em dóna només els aliments que m'agraden i que circulen fàcilment, iogurt i formatge i pasta, mantega de cacauet i pa i cereals, no insisteix quant a llegums/carn/ peix/ous, diu que en prendré quan en tindré ganes. Em fa entrepans de maionesa amb pa de motlle traient-ne la crosta però, així i tot, me’n menjo la meitat o la quarta part i amb això ja en tinc prou. Rosego minúscules miques de molla de pa mullant-les amb la saliva dins de la boca, després les empenyo amb la llengua entre els llavis i les genives on es dissolen molt lentament perquè de fet no tinc pas ganes d'empassar-me-les. L'important és de mantenir l'esperit agusat. El pare voldria que jo mengés com un noiet americà normal. Es pregunta què passarà al menjador quan comenci l'escola la tardor vinent però la mare diu que vindrà a buscar-me tots els dies i em farà el dinar a casa, si no de què serviria tenir una mare mestressa de casa?

    Déu m'ha donat aquest cos i aquest esperit i n'he de tenir la millor cura possible per treure'n el millor benefici. Sé que Ell té grans propòsits per a mi, si no Ell no m'hauria fet néixer en l'Estat més ric del país més ric del món, dotat del sistema d'armament més eficient, capaç d'aniquilar l'espècie humana en un obrir i tancar d’ulls. Sortosament Déu i el president Bush són bons amics. M’imagino el paradís com un gran Estat de Texas al cel, amb Déu passejant pel seu ranxo amb barret i botes de vaquer, verificant que tot està sota control, disparant a un planeta de tant en tant per divertir-se.
    Quan van treure Saddam Hussein de la seva ratera l'altre dia, tenia els cabells completament llardosos i embullats, els ulls lleganyosos injectats de sang, la barba escabellada i les galtes enfonsades. El pare es va posar a fer crits d’alegria davant el televisor.
    —Heus aquí el que jo en dic una derrota! Els atraparem tots, aquests porcs terroristes àrabs! Fins al darrer!
    —Randall —va dir la mare, mentre li posava al davant una safata amb un got de cervesa gelada i un bol de cacauets—, cal parar atenció al que es diu. No voldràs pas fer que Solly cregui que tots els àrabs són terroristes, oi que no? Estic segura que hi ha àrabs que són molt agradables, aquí mateix a Califòrnia, el que passa és que jo no els conec personalment.
    Va dir aquestes paraules com si estigués fent broma però al mateix temps digués la veritat. El pare va veure un glop de cervesa.
    —Psè, Tessie, perdó, segurament tens raó —va dir fent un rot força fort, que la mare va decidir de prendre’s com una broma, i va riure.
    Tinc uns pares formidables que encara s'estimen, que no és el cas de la majoria dels nens a la meva escola bressol. Puc veure que s'estimen perquè les fotos emmarcades del seu matrimoni i les postals de felicitació encara senyoregen sobre el bufet, malgrat que fa set anys que són casats! De fet la mare té dos anys més que el pare, em costa d’admetre-ho però té trenta anys —certs nens de l'escola bressol tenen mares de més de quaranta anys, la mare del meu amic Brian té cinquanta anys, és més gran que la meva la iaia Sadie. Això vol dir que el va tenir a quaranta-quatre anys la qual cosa és fastigosa, no m’arribo a creure que la gent continuï besant-se quan són vells. Sí, sé d'on vénen els nadons, ho sé tot.

    A dir veritat és la iaia Sadie que va escollir el meu nom. Sempre s’havia lamentat de no haver posat un nom jueu al meu pare, així doncs, a la generació següent no va voler pas perdre el tren una segona vegada i ma mare li va dir que no hi veia cap inconvenient. La meva mare és una persona molt complaent, vol que tothom s’entengui i sens dubte Sol també podia ser un nom cristià.
    La influència de la meva la iaia en la meva vida s’atura en aquell moment perquè per sort viu lluny de casa nostra, a Israel, i no la veig gairebé mai. Dic per sort perquè el meu pare no se l'estima gaire però al mateix temps li té por i no gosa en veritat plantar-li cara, per això hi ha força tensió cada vegada que ve a casa nostra de visita, cosa que trasbalsa la meva mare. Tan bon punt la iaia Sadie gira l'esquena, el meu pare agafa coratge de sobte i es posa a criticar-la perquè li agrada donar ordres i ficar-se on no la demanen. Una vegada va dir fins i tot que era culpa de la seva mare si Aron el seu pare estimat, que era un dramaturg fracassat, havia mort a l'edat de quaranta-nou anys; la mama va dir que era absurd, que Aron havia estat mort per les cigarretes i no per la seva esposa, però el pare va dir que hi havia una relació ben coneguda entre el càncer i la còlera inhibida, no estic gaire segur de què vol dir, inhibida.
    El meu pare va viure a Israel també quan tenia la meva edat i li agradava tant la ciutat de Haifa que de tots els indrets possibles on viure als Estats Units va escollir Califòrnia perquè amb els eucaliptus, les palmeres, els tarongerars i els matolls de flors li recordava els bons vells temps. Va ser també a Israel que van començar a no agradar-li els àrabs a causa d'una noia àrab amb què es va encapritxar, però no sé exactament què va passar perquè cada vegada que aborda aquest assumpte es crispa d’allò més i es torna taciturn, fins i tot per a la mare aquesta història d'amor de joventut és un misteri.
    La iaia Sadie és minusvàlida i jueva ortodoxa, a diferència de tots els altres membres de la família. Porta perruca perquè a les dones jueves ortodoxes només el seu marit té el dret de veure‘ls els cabells, sinó els altres homes les podrien cobejar i voler cardar-les fora dels llaços sagrats del matrimoni. Atès que és vídua i que va en cadira de rodes, dubto que ningú pugui cobejar-la i vulgui cardar-la però de tota manera es nega a treure’s la perruca. Sembla que un rabí de Florida havia ordenat a les dones jueves ortodoxes que no portessin perruques fetes amb cabells indis perquè a l'Índia la gent es prostra davant de déus que tenen sis braços o un cap d'elefant i a força de pregar a aquests déus les índies estan completament maculades i les jueves que porten els seus cabells s’empelten d’aquesta màcula, aleshores el rabí els va ordenar que es compressin de seguida perruques de cabells sintètics però la iaia va dir que exagerava.
    La cadira de rodes és a causa d'un accident de cotxe d’ara fa molts anys però això no li impedeix pas de moure’s. Ha vist més països que tots els altres membres de la nostra família plegats. És una conferenciant cèlebre i la seva mare, l’Erra, la BAA, la meva besàvia, era una cèlebre cantant i el meu pare serà aviat un guerrer cèlebre a l'Iraq i a mi em correspon decidir en què vull jo ser cèlebre però això no serà cap problema, ja que la celebritat és hereditària a casa nostra.
    A diferència del meu pare, que va tenir una mare que sempre anava amunt i avall fent estralls per les universitats, jo tinc una mare formidable que ha escollit quedar-se a casa per pròpia voluntat i no perquè fos el destí de les dones com passava en els vells temps. Es diu Tess però jo li dic mama. Tots els nens diuen a la seva mare, mama, és clar, però de vegades quan som al parc un nen exclama «Mama!» i la meva mare es tomba pensant-se que sóc jo, i això ho trobo increïble.
    —Però no —diu ella—, és com el senyal del mòbil. Si algú té el mateix senyal que tu, et sobresaltes, per força, i aleshores te n’adones, «ah no, si no és a mi a qui truquen».
    No és pas com un mòbil. La meva veu, és LA MEVA VEU. Sóc únic.
    A l'escola bressol i a d’altres bandes, deixo tothom amb un pam de nas amb el meu talent per la lectura, perquè la mare em va ensenyar de llegir quan encara era un nadó. L’he sentida contar mil vegades com venia al meu costat quan jo era al meu llit de barrots i m'ensenyava targetes de cartolina i em llegia les paraules que tenien escrites, tres sessions per dia i vint minuts per sessió pràcticament des del meu naixement, així vaig aprendre a llegir i a parlar al mateix temps i ni tan sols no puc recordar una època en la qual no sabés llegir. El meu vocabulari és esbalaïdor.
    Els dies de cada dia, el pare és fora del matí al vespre perquè necessita més de dues hores per anar i venir fins a Santa Clara on té un càrrec que li exigeix molt programant ordinadors. Guanya un sou excel·lent, gràcies al qual som una família amb dos cotxes.
    —Es tenen més cotxes que nens! —diuen de vegades fent broma, perquè la mare ve d'una família amb sis fills i un sol cotxe! La seva família era catòlica, la qual cosa volia dir que la meva la iaia no tenia dret a la planificació familiar així que va continuar tenint fills fins que es van trobar veritablement en la misèria, aleshores es va aturar. El meu pare, ell, va tenir més aviat una educació jueva, així doncs, quan ell i la mare es van enamorar, van decidir anar a mitges i es van posar d'acord a triar l'Església protestant, cosa que els dóna dret a la programació familiar. A grans trets això vol dir que l'esposa es pren una píndola i el marit la pot cardar tant com vulgui sense posar-li un infant al ventre, és per això que sóc fill únic. La mare voldria tenir un altre fill un dia i el pare diu que s'ho haurien de poder permetre d'aquí a un any o dos però, sigui quin sigui el nombre d’infants a la nostra família, no em fa cap por la competència. Jesús també tenia un fotimer de germans i d’ells mai no se sent parlar, simplement no hi ha cap mena de comparació.
    Una vegada al mes el meu pare es reuneix amb un grup d'homes i es demanen què fer per ser un home en una època en què les dones treballen. No sé per què necessita aquest grup atès que la meva mare no treballa, en qualsevol cas el cert és que cadascun es va asseient al banc dels acusats i explica els seus problemes. Després han de seguir els consells del grup i si desobeeixen són castigats amb un munt de flexions.
    De vegades tot el grup surt a fer coses virils, com ara excursions tot dient paraulotes i dormir al ras i suportar les picades de mosquit perquè els homes són més resistents que les dones.
    Sóc vertaderament feliç d'haver nascut noi en lloc de noia perquè és més rar que els violin, els nois, excepte si són catòlics, cosa que nosaltres no som.
    Sobre el portal sanglotweb que vaig descobrir per casualitat un dia demanant a Google imatges de la guerra de l'Iraq, es poden veure centenars de noies i de dones que es fan violar brutalment gratis i hi diu escrit que se'ls ha fet realment mal davant de les càmeres. En qualsevol cas no tenen l’aspecte de divertir-se, sobretot quan són emmordassades i lligades. De vegades, a més a més de cardar-les per la boca o la vagina o l'anus, els homes les amenacen de tallar-los la punta dels pits amb un cúter però no se'ls veu fer-ho clarament, així que potser és una bola. Mohamed Atta i els altres terroristes de l'11 de setembre van utilitzar cúters per estavellar els avions contra les torres quan jo tenia tres anys, me’n recordo molt bé quan el pare em va cridar perquè anés a veure les torres desplomar-se una i altra vegada a la televisió mentre deia «Malparits d'àrabs» i bevia cervesa.
    Tinc el meu petit ordinador sobre l’escriptori de la meva cambra, envoltat de tots els meus peluixos i els meus llibres d'estampes i els regals de la BAA i dels altres membres de la família, els meus dibuixos de l'escola bressol enganxats a les parets amb cinta Magic Scotch® que no estripa el paper de la paret quan s'arrenca, i també el meu nom en lletres de fusta muntades sobre rodes - S - O - L - que la meva mare ha recobert acuradament amb pa d'or per fer-les brillar i centellejar. El meu ordinador em permet jugar a diversos jocs tot sol perquè no tinc germans ni germanes, és sobretot per això que els meus pares me l'han comprat, perquè no pateixi de solitud. Puc jugar a l’Scrabble, a les dames, al marro, i a un munt de petits jocs electrònics estúpids per a infants, en els quals es veu per exemple gent grimpar pels murs i se’ls dispara i si s'aconsegueix matar-los s’obté un punt. Però com que la meva habitació és just al costat de la dels meus pares i controlo perfectament tots els meus moviments i sé caminar de puntetes sense fer cap mena de soroll, m’és ben fàcil d’engegar l'ordinador de la mare mentre ella fa la neteja de la casa a la planta baixa i d'entrar al Google i d'assabentar-me del que passa al món real.
    El meu intel·lecte és gegantí. Des del moment que el meu cos és net i que els aliments hi circulen com cal, puc tractar totes les informacions. M'afarto de Google i esdevinc el president Bush i Déu al mateix temps. Segons el pare, la paraula googol era abans el nombre més gran que es pugui imaginar —la xifra 1 seguida de cent zeros — però actualment és més o menys l'infinit. N'hi ha prou de fer-se transferir les dades i pots veure noies com són violades per la vagina o l'anus per cavalls o gossos o tot el que vulguis, clic clic clic amb l'esperma de l'animal als seus llavis somrients. La mare no utilitza gaire sovint el seu ordinador i com que canta tot passant l'aspiradora allà baix, no té cap possibilitat de sentir-me fer clic amb el ratolí a la mà dreta mentre esmunyo la mà esquerra entre les cames i començo a fregar. La meva imaginació corre a tota velocitat el meu estómac és gairebé buit sóc una màquina en plena ebullició. Fins i tot encara que no em sigui permès, és fàcil ser dues persones o mil persones a la vegada, per no dir res dels animals, i mentre tot estigui curosament controlat i cronometrat i estructurat tot anirà bé.

    [Copyright© 2008. Nancy Huston i RBA - Edicions de La Magrana. Traducció de Lluís Solanes. All rights reserved.]



    punts




    [Dalt] | [Índex]