Hi ha pecats o (deixeu-m'ho dir com diu el món) records lletjos que l'home amaga als llocs més foscos del cor però hi romanen i esperen. Pot ser que ell deixi que la memòria s'enterboleixi, fer com si no haguessin existit i quasi pot arribar a convèncer-se ell mateix que no foren o almenys que foren d'altra manera. Però un mot casual els evocarà de sobte i se li plantaran al davant en les més diverses circumstàncies, una visió o un somni, o mentre el tamborí i l'arpa li asserenin els sentits o enmig de la tranquil.litat argentada i fresca del capvespre o en una festa de mitjanit quan ja estigui ple de vi. No pas per insultar-lo se li apareixerà la visió com un sotmès a la seva fúria, ni per venjança per separar-lo dels vius sinó embolcallada amb la desolada vestidura del passant, silent, remota, acusadora.
El foraster encara veia en el rostre de davant seu com s'esvaïa lentament aquella falsa calma, imposada, segons semblava, per l'hàbit o per algun truc estudiat, amb paraules tan agres com per a trair en el qui les deia una morbositat, un flair per les coses més crues de la vida. Una escena es presenta a la memòria de l'observador, evocada, hom diria, per una paraula tan naturalment familiar com si aquells dies es fessin en realitat presents (com alguns pensaven) amb els seus plaers immediats. Un camp de gespa ben tallada una tarda suau de maig, el ben recordat massís de lilàs a Roundtown, porpra i blanc, fragants i esveltes espectadores del joc però amb força interès real per les pilotetes que rodolen per l'herbei o retruquen i es paren l'una al costat de l'altra amb un xoc breu i viu.