logo

Sofie Laguna


foto Sofie Laguna va néixer a Sidney el 1968. És autora d’obres per a primers lectors com 'Too Loud Lily'. També ha destacat com a intèrpret de papers de nena a la televisió, al teatre i al cinema. 'Un pas en fals', la seva primera novel·la, s'ha traduït a diverses llengües. En la trama, la petita protagonista no ha parlat mai amb cap altre criatura ni ha vist el món exterior. La seva única possessió és una Bíblia il·lustrada per a infants que constitueix la base de la seva capacitat d'associació poètica. Els seus companys són la gata, la cullera, la porta, el pom, l'escombra i l'arbre, que a vegades li diuen el que ha de fer. La història sovint fosca i terrible té ressonàncies d''Alícia al País de les Meravelles' perquè creua la barrera que la separa del món exterior. El llibre és un conte de fades contemporani, una recreació del món infantil lúcida i transgressora, una metàfora cruel i poètica dels abusos de la infància i una reflexió commovedora sobre el procés de creixement.



  • Un pas en fals (One Foot Wrong) [fragment]

    Dormia als peus d’en Botes i de la Bata. El meu llitet estava posat de través als peus del seu llitàs. Si de nit girava el cap i hi havia lluna, veia el turó dels peus d’en Botes a tocar de la cara. Els peus de la Bata no els veia, però sabia que hi eren: sense sabates, tombats i adormits.
    Cada nit la Bata tibava les mantes amb força al meu voltant i m’empenyia cap avall. «Estigues quieta, Hester, no vull que piulis, ni que et regiris.» Cada nit, m’estirava panxa enlaire i mirava amunt a través de la foscor, al núvol de pintura grisa, a les esquerdes en forma d’ales i a la cortina blanca que a vegades voleiava.
    La gata també hi era, i esperàvem plegades el somni de l’ocell. El seu somni de l’ocell era amagar-se a l’herba alta, una correguda ràpida i un salt. Al meu somni de l’ocell tot era blanc i sense parets. L’ocell cantava i volava, i jo també. L’ocell es convertia en molts ocells. Tota jo em movia amb els molts ocells: els dits del peu i els de la mà, i els cabells, tots regirats i entortolligats en giravolts d’ocell. Quina part era jo i quina l’ocell?
    Un secret no fa soroll; viu al teu racó més fosc, on s’asseu i espera. A vegades fa un salt o es regira però bàsicament s’espera, com l’aranya espera la mosca. Els secrets es fan gruixuts, com la bola de teranyina que l’aranya teixeix al voltant de la mosca quan prepara el parany. Allà dins, la mosca no pot volar ni olorar; el món se li enganxa a la cara, petit com els seus ulls.
    Seia a terra amb la gata. La gata es va posar panxa enlaire i en acabat va saltar sobre la llana groga. Jo la vaig enretirar d’una estrebada i ella va tornar a saltar. Va girar el cos a l’aire i va fer una volta sencera. Va córrer sota la taula i després va tornar cap a mi. La Bata cosia i picava de peus a terra, pum pum pum, i l’agulla es clavava a la roba blanca, tic, tic, tic. Em sentia pujar les pessigolles.
    La llana groga es va entortolligar a les potes negres de la gata; ella es va posar d’esquena, la llana se li va enrotllar a la panxa. Va fer voltes i més voltes fins que va quedar feta un manyoc groguenc. es mogués cap a on es mogués, cada cop s’embolicava més. La gata jugava com els nens als peus de Jesús durant la visita al mercat a La Bíblia abreujada il·lustrada.
    Les pessigolles em van créixer per dins; em van pujar al nas i a la boca i es volien escapar. La gata saltava i feia voltes i em va caure al damunt. Jo tancava la boca molt fort; m’aguantava la rialla perquè sabia que em ficaria en un embolic. La gata em va saltar a la falda i llavors va esclatar la rialla, com si em pugés un esternut des dels peus.
    Vaig riure de les voltes i voltes de la gata negra, del seu cos gris negre atrapat a la xarxa de llana groga. Vaig riure i riure. No podia parar. El que m’entrava pels ulls em feia pessigolles a dintre i em feia riure més fort. Tremolava. La Bata es va aixecar de la cadira de cosir, li van caure les tisores dels genolls, em va agafar la barbeta amb els dits durs de cosir i em va sacsejar la cara d’una banda a l’altra, amb els ulls blaus clavats als meus.
    —Rius com el dimoni. Tens un dimoni a dins, t’ho juro! —La rialla em va sortir de dins i es va cargolar fins als seus dits, que m’aguantaven la barbeta. I en acabat ja no la sentia; s’havia amagat en algun lloc a l’interior de la Bata. Riure era igual que plorar, et deixava buida com l’aire.
    Un dimoni a dins... on té la casa, a l’os de sota de tot de l’esquena? Viu al mateix lloc d’on ve la rialla? Molt endins, en un lloc que no es pot tocar amb els dits? La Bata va dir:
    —Quan siguis gran podràs passar a l’habitació buida i estar sola.
    —Quan serà, això? —vaig preguntar-li.
    —Quan jo ho digui —va dir. Vaig anar a l’habitació buida que seria meva quan la Bata ho digués i vaig seure a terra. La gata també hi era. L’habitació ja no era buida; hi havia la Hester a dins, i la gata. Em vaig preguntar quantes voltes haurien de fer les mans per la cara del rellotge que hi ha sobre el forn abans que la Bata ho digués. En Botes em va trobar allà asseguda. «Ja saps que no t’hi pots estar, aquí!»
    La Bata el va sentir i va pujar corrents les escales, bufant com la gata contra la paret. «No em pressionis, joveneta, no em pressionis!» Em va clavar una bufetada a l’orella. Això em va fer sentir un campana al cap, com més escoltava més forta es feia, fins que es va convertir en una cançó sencera, amb una lletra i la campana que l’acompanyaven. No era una cançó de la ràdio de la Bata, ni tan sols una que ella sabés. Em va fer somriure; era una cançó secreta, només per a mi.
    Vaig seure i seure i em vaig menjar el que em van posar davant. Cuixes de pollastre, llet i cereals, porc i blat de moro, pa i oli. Abans, les cuixes de pollastre eren un pollastre que caminava. «Per què va deixar de caminar?», vaig preguntar a en Botes mentre el tallava. La Bata no havia tornat de plegar llençols al safareig.
    En Botes em va donar un copet al cap. «Mala sort», va dir. L’oli feia que el pa pesés. Jo l’empenyia amb la forquilla punxeguda. La Bata va tornar. «No juguis amb el menjar, Hester, menja-te’l. John, necessitem llenya per al foc.» En Botes va sortir de la cuina. Em vaig posar el pa a la boca, però no el vaig poder mastegar. Les dents i la llengua van dir que no. El pa pesava i ho omplia tot. No me’l podia empassar. La Bata em mirava, esperant que el pa baixés al fons de la Hester, però no ho va fer. Es va encallar.
    —Menja-t’ho —no hi havia enlloc per mirar, només la cara de la Bata. El pa ocupava la resta de l’espai—. Què fas, Hester? T’he dit que et mengessis el sopar.
    La Bata tenia dos ulls blaus amb una taqueta rosa a sota: n’hi havia una que tenia forma d’aranyeta de tres potes. L’aranya rosa es feia més rosa a mesura que la Bata em mirava amb el pa rabiós encallat. De sobte, la seva mà era a la meva boca i removia i empenyia el pa. «golafre, golafre, has agafat tanta part de mi!» Els seus dits m’esgarrapaven a dins de les galtes com quan la gata esgarrapava l’estora.
    La Bata va empènyer el pa rabiós cap avall amb els dits. Entre el pa i els dits, no m’arribava l’aire. Els crits del pa rabiós omplien l’habitació no no no! En Botes va tornar corrents a la cuina. Va apartar la Bata i la va agafar per les espatlles. L’aranyeta es movia en cercles sota l’ull. La Bata tremolava. En Botes li va dir que anés a estirar-se al pis de dalt. Em va donar aigua. Em vaig beure l’aigua. «Em penso que t’hauràs de quedar aquí fins que t’ho hagis acabat tot», va dir en Botes. Jo notava gust de sang. em vaig estirar al terra de l’entrada i vaig passar els dits per les escletxes negres que hi havia entre els taulons. La Bata era al safareig i li deia a en Botes que havia fet mal fet. No vaig sentir les paraules de resposta d’en Botes, només el so suau que feien. Volia que la Bata callés. La veu de la Bata era un fil; la d’en Botes era humida com una galleda de recollir aigua.
    —Hester, vine aquí —algú em cridava. Em vaig aixecar i vaig anar cap a la cuina. El fil de veu de la Bata es va fer més prim i més fosc. «Quantes vegades t’ho he de demanar? Cada vegada igual!» El pom rodó de la porta de darrere va dir: «Gira’m.» Era el pom qui m’havia cridat. «Gira’m, Hester», va dir altra vegada.



    punts



    [Copyright© 2009. Sofie Laguna i Ara Llibres - Amsterdam. Traducció de Ferran Ràfols. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]