logo

Stieg Larsson


stieglarsson Stieg Larsson, nom literari de l'autor Karl Stig-Erland Larsson, va néixer a la població de Skelleftehamn, Suècia, el 1954 i va morir a la ciutat d'Estocolm el 2004. Va exercir de periodista i, com a escriptor, la popularitat internacional li va arribar després de la seva mort, a causa d'un atac de cor, amb la publicació pòstuma de la sèrie de novel·les 'Millennium', integrada per 'Els homes que no estimaven les dones', 'La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina' i 'La reina al palau dels corrents d'aire'. Els títols originals en suec: 'Män som hatar kvinnor', 'Flickan som lekte med elden' i 'Luftslottet som sprängdes', en una traducció literal serien: 'Els homes que odiaven les dones', 'La noia que jugava amb foc' i 'El castell a l'aire que esclatà', però es van canviar per injustificables estratègies de màrqueting. Els seus pares eren de classe tan humil que van considerar que no tenien prous mitjans per criar-lo i el van enviar a viure amb els seu avis al camp (al petit poble de Norsjö, a uns 100 km al nord de Umeå), fins a l'edat dels nou anys. L'any 1983, va entrar a treballar com a grafista a la important agència de premsa sueca, Tidningarnas telegrambyrå (TT). A poc a poc, es va anar incorporant en l'ofici de periodista, crític de literatura policíaca i de còmics. L'any 1995, va deixar aquesta agència i va fundar la revista Expo, dedicada a l'estudi i la denúncia de les tendències antidemocràtiques, d'extrema dreta i racistes de la societat sueca. El seu compromís contra el racisme, el feixisme i l'extrema dreta va ser molt accentuat: l'any 1991, coescriu el llibre, 'Extremhögern' ('Extremisme de dreta'), i publica també 'Sverigedemokraterna: den nationella rörelsen' ('Els demòcrates suecs: el moviment nacional'). Participa en diverses conferències arreu del món, incloent-hi Londres, convidat per la Scotland Yard. Com a conseqüència d'aquest compromís va ser amenaçat de mort, diverses vegades. En el pla polític, Stieg Larsson va ser militant a Kommunistiska Arbetareförbundet (Lliga Comunista de Treballadors), però en va sortir el 1987, desenganyat per la manca de democràcia que hi havia en els règims socialistes de l'estranger. En el pla literari, les seves influències s'han de buscar en la cultura popular. Seguidor de la sèrie de Pippi Långstrump (Pippi Calcesllargues), el personatge infantil creat al 1945 per l'escriptora sueca, Astrid Lindgren. També era aficionat a la novel·la policíaca i un gran coneixedor de la ciència-ficció. Va formar part i va ser president de la major associació nòrdica de ciència-ficció, la Skandinavisk förening för science fiction (SFSF). Als 47 anys es va decidir per complir el seu somni d'escriptor de novel·la negra. I, cada nit, en acabar la feina a la revista Expo, quan arribava a casa, es posava a escriure Millennium, la trilogia protagonitzada per dos investigadors, el periodista Mikael Blomkvist i la hacker Lisbeth Salander (que representa la versió a la societat actual de la Pippi Långstrump). Va escriure veloçment els tres llibres —nou mesos cada un, més de 1.500 pàgines en total— i els va lliurar a una editorial d'un amic seu. Després de pocs dies, va morir d'un atac al cor, precisament després de pujar sense ascensor a una redacció per fer una entrevista. No va poder veure com les seves novel·les es convertien en un fenòmen literari internacional, amb milions d'exemplars venuts, gràcies a la seva electritzant trama. Un detall curiós: a la tercera obra, un dels personatges mor exactament de la mateixa forma com ho va fer Larsson. A causa de l'èxit, va sorgir també una polèmica sobre els seus drets d'autor. Segons la televisió sueca, Stieg Larsson hauria redactat un testament l'any 1977 i hauria cedit tots els seus drets a la «secció d'Umeå de la federació dels treballadors comunistes». Però la majoria de les fonts d'informació diuen que va morir sense fer testament. Qui realment està cobrant els drets d'autor són el seu pare i el seu germà. Contràriament, la seva dona, amb qui va conviure durant 30 anys, no té cap dret ni benefici econòmic perquè no s'havien casat mai (per motius de seguretat, en estar ell amenaçat de mort, volien evitar que figurés en cap registre) i la llei sueca, contràriament a altres lleis com la catalana, no reconeix cap dret a les parelles que no s'han casat ni s'han inscrit en el registre.



  • La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina [fragment]

    La Lisbeth Salander es va deixar caure les ulleres de sol fins al nas i va mirar per sota de la vora del barret. Va veure la dona de l’habitació 32que venia de l’entrada de l’hotel i es dirigia cap a unes gandules de ratlles blaves i verdes de la vora de la piscina. Tenia la mirada fermament clavada en el terra del davant i el seu rostre estava concentrat. Semblava que les cames no l’aguantessin prou bé.

    La Salander només l’havia vista de lluny, fins ara. Li feia uns trenta-cinc anys, però aquell aire neutre i sense edat la situava en algun punt de la forquilla entre els vint-i-cinc i els cinquanta. Duia una mitja cabellera de color castany, i tenia un rostre oval i un cos madur que hauria pogut sortir directament d’un catàleg de venda per correspondència, de les pàgines de roba interior. La dona portava xancletes, un biquini negre i unes ulleres de sol de carei de vidres de color violeta. Era americana i parlava amb un accent del sud. El seu barret per protegir-se del sol era de color groc i el va deixar caure al costat de la gandula abans de fer un senyal al cambrer del bar de l’Ella Carmichael.

    La Lisbeth Salander va deixar el seu llibre sobre la falda, va agafar el vas i va xarrupar un glop de cafè abans d’estirar-se per poder agafar el paquet de tabac. Sense girar el cap, va desplaçar els ulls cap a l’horitzó. Des del seu lloc de la terrassa de la piscina, podia veure un racó del mar Carib entre un grup de palmeres i de rododendres davant la paret de l’hotel. Un veler navegava mar endins cap al nord, cap a Santa Lucía o la Dominica. Més enllà distingia la silueta d’un vaixell mercant gris en ruta cap a la Guaiana o algun dels països veïns.

    Una feble brisa lluitava contra la calor de la tarda, però ella va sentir com una gota de suor se li escolava capa la cella. La Lisbeth Salander no era de la mena a qui els agrada deixar-se rostir al sol. Es passava el dia a l’ombra tant com li era possible i, per tant, estava decididament instal.lada a recer del tendal. Així i tot, estava bronzejada com una avellana, si més no en les parts del cos que deixava al descobert. Portava uns pantalons curts de color caqui i una samarreta negra de tirants. Escoltava els sons estranys dels steel drums que se sentien pels altaveus del bar. La música no era precisament el seu fort i era incapaç de distingir Nick Cave d’una orquestra de ball popular, però els steel drums la fascinaven. Trobava inversemblant que algú pogués afinar un barril de petroli i encara més inversemblant que el bidó produís uns sons controlables que no s’assemblaven a cap altre i que ella trobava francament màgics.

    Tot d’una, es va sentir irritada i va desplaçar la mirada cap a la dona a qui, just en aquell moment, acabaven de servir un vas amb una beguda ataronjada. La Lisbeth Salander no podia fer res per aquella dona morena. Però simplement no aconseguia comprendre per què encara continuava quedant-se. Durant quatre nits, d’ençà de l’arribada de la parella, la Lisbeth Salander havia pogut escoltar, procedent de l’habitació del costat, una veu masculina potent i violenta que utilitzava el registre de la intimidació. Havia sentit plors, xiuxiueigs durs i, diverses vegades, l’espetec d’algunes bufetades. L’home responsable d’aquells cops —la Lisbeth suposava que era el seu marit— tenia una quarantena d’anys. Cabells castanys llisos i clenxa al mig, es pentinava més aviat a l’antiga, i semblava trobar.se a la Grenada per motius professionals. La Lisbeth Salander no tenia ni la més remota idea de quina podia ser la professió d’aquell home, però cada matí havia fet la seva aparició correctament vestit, amb americana i corbata, per prendre un cafè al bar de l’hotel abans d’apoderar-se de la cartera i pujar al taxi que l’estava esperant.



    punts



    [Copyright© 2008. Hereus Stieg Larsson i Columna Edicions. Traducció d'Albert Vilardell. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]