logo

Donna Leon


Mort a Venecia Donna Leon va néixer a Montclair, Nova Jersey, el 1942. Amb la inquietud de conèixer altres cultures, va deixar els Estats Units als vint-i-tres anys per veure món, fins que es va instal.lar a la ciutat que serà escenari de les seves novel.les: Venècia. Edicions 62 li ha publicat, també en català, Mort en un país estrany, Acqua alta i Son profund. Les seves històries arriben també al cinema. En aquesta novel.la de Donna Leon, el director d'orquestra Helmut Wellauer, conegut arreu del món, és brutalment assassinat durant l'entreacte de La Traviata. La laberíntica Venècia ha estat sempre envoltada de misteri; fins i tot el famosíssim teatre de l'òpera venecià, La Fenice, ha vist la mort de molt a prop, però mai una mort tan terrible com la del maestro Helmut Wellauer. El seu cadàver, al camerino, està envoltat d'una pudor de cianur molt forta: li han enverinat el cafè. És el moment de fer aparèixer el conegudíssim commissario venecià, Guido Brunetti, que iniciarà les seves investigacions policials per treure l'entrellat de tot aquest misteri de darrere l'escenari operístic. En fer-se una idea de quina mena de persona era el reputat director més enllà de l'òpera, descobrirà que havia fet prou enemics al seu voltant com per sospitar de mig Venècia. Mort a La Fenice és el debut de Donna Leon com a novel.lista i és en aquesta història tan veneciana que neix Guido Brunetti, l'elegant i obstinat commissario que lluita per acabar amb la corrupció de la ciutat dels canals.



  • Mort a La Fenice (Death at La Fenice) [fragment]

    L'illa de Giudecca era una part de Venècia a la qual Brunetti anava molt poques vegades. Es veia des de la Piazza San Marco; de fet, es veia des de tota la banda posterior de l'illa, en segons quins llocs a poc més de cent metres de distància, però igualment vivia en un estrany aïllament de la resta de la ciutat. Les històries horripilants que apareixien als diaris amb vergonyosa freqüència, de nens mossegats per rates o persones mortes per sobredosi, sempre semblava que passessin a Giudecca. Ni la presència d'un monarca destronat i una estrella de cinema en decadència dels anys cinquanta podia redimir-la en la consciència popular com a lloc sinistre i endarrerit on passaven coses horribles.
    Brunetti, com gran part dels habitants de la ciutat, hi solia anar al juliol, durant la festa del Redemptor, que commemora el final de la pesta de 1576. Durant dos dies, un pont artificial unia Giudecca amb l'illa principal, perquè els fidels poguessin anar caminant a l'església del Redemptor per donar gràcies d'un altre exemple d'intervenció divina dels que semblaven haver salvat la ciutat tan sovint.
    Mentre la barca número 8 s'obria camí entre les aigües agitades, Brunetti es va estar a coberta i va mirar cap a l'infern industrial de Maghera, on les xemeneies deixaven anar vaporosos núvols de fum que a poc a poc travessaven la laguna per sopar amb el marbre blanc istrià de Venècia.




  • Cristall enverinat [fragment]

    A l’ampit de la finestra, Brunetti es distreia observant la primavera. La tenia just allà, a l’altra banda del canal, fent-se evident en els brots que començaven a despuntar. Aquells últims dies algú —en tots aquells anys no havia vist ningú fent-se càrrec del jardí— havia rasclat la terra, tot i que Brunetti no se n’adonava fins ara. La gespa deixava entreveure unes floretes blanques, i aquelles altres, grogues i roses, el nom de les quals no recordava, treien el caparró, petitones i intrèpides, entre la terra remoguda de feia poc.
    Va obrir les finestres i va notar l’aire fresc envaint l’ambient carregat de l’habitació. Portava la flaire de la vida que rebrota, o de la saba que puja, o d’allò que sigui que provoca la febre primaveral i l’impuls atàvic de la felicitat. Es va fixar que els ocells feinejaven a terra, sens dubte complaguts en adonar-se que, per algun motiu, els cucs s’havien sentit atrets cap a la superfície. N’hi havia dos que es barallaven per alguna cosa; un d’ells va alçar el vol i Brunetti el va seguir amb la mirada fins que va desaparèixer pel costat esquerre de l’església.
    —Perdó —va sentir que deia algú darrere seu. Brunetti va deixar de somriure i es va girar. Era Vianello, vestit amb l’uniforme i amb un posat massa seriós en un dia tan fantàstic. L’expressió de l’inspector i la rigidesa del seu cos van fer que Brunetti es preguntés si s’hi havia d’adreçar amb el vostè, formalitat gramatical que havien abandonat amb l’ascens de Vianello a inspector.
    —Sí, ¿què hi ha? —va demanar Brunetti amb un to amable, sense definir-se pel que feia a la qüestió gramatical.
    —Em preguntava si tindries un moment —va dir Vianello adreçant-se-li amb el tu familiar i sense afegir «senyor», cosa que augmentava les probabilitats de tenir-hi una conversa informal.
    Per relaxar encara més l’ambient, Brunetti va fer un senyal amb el cap en direcció al jardí mentre deia:
    —Només mirava les flors de l’altra banda. Em preguntava què fem aquí en un dia com aquest.
    —És el primer dia que tenim sensació de primavera —va comentar Vianello, que finalment somreia—. Jo sempre feia campana.
    —Jo també —va respondre Brunetti. I qui no—. ¿I què feies?
    Vianello va seure a la cadira de la dreta, la que prenia normalment, i va dir:
    —El meu germà gran portava fruita a Rialto i jo també hi anava. En lloc d’anar a escola, vull dir. Tirava cap al mercat i l’anava a trobar. L’ajudava a distribuir caixes de fruita i verdura tot el matí i després tornava a casa per dinar, a la mateixa hora que els dies que havia anat a escola. —Va tornar a somriure i després va fer una rialla—. La mare se n’adonava sempre. No sé com s’ho feia, però sempre em preguntava com anaven les coses per Rialto i com és que no li havia portat carxofes. —Vianello va remenar el cap, immers en el record—. I ara la Nadia fa el mateix amb els nens, és com si els pogués llegir la ment: sempre sap quan no han anat a escola o quan han fet alguna dolenteria.
    —Va mirar Brunetti—. ¿Tens idea de com s’ho fan?
    —¿Qui? ¿Les mares?
    —Sí.




    punts



    [Copyright© 2001, 2006. Donna Leon i Edicions 62. Traducció d'Esther Roig. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]