logo

Marina Lewycka


foto Marina Lewycka va néixer a Kiel, el 1946. Filla d'un matrimoni ucraïnès, el seu naixement es va produir en un camp de refugiats alemany, al final de la Segona Guerra Mundial. Els seus pares es van establir després a Anglaterra i actualment resideix a Sheffield. És casada i té una filla. Exerceix de professora a la Sheffield Hallam University. Ha començat a publicar ja gran, però ho ha fet amb tres novel·les en el termini de tres anys: 'La petita història dels tractors en ucraïnès', 'Dues caravanes' i 'Els amors de Nikolai', totes publicades a diverses llengües.



  • La petita història dels tractors en ucraïnès (A Short History of Tractors in Ukrainian ) [fragment]

    Tot just feia dos anys que havíem enterrat la mare quan el pare es va enamorar d’una divorciada ucraïnesa rossa i molt atractiva. Ell tenia vuitanta-quatre anys, ella trenta-sis. Aquesta dona va esclatar en les nostres vides com una bomba rosa i vaporosa, va remoure aigües tèrboles, va fer sortir a la superfície un fangar de records mal enterrats i va donar una puntada de peu al cul als fantasmes familiars.

    Tot plegat va començar amb una trucada.

    La veu del pare, tremolosa per l’emoció, guspireja a l’altre extrem de la línia.
    —Bones notícies, Nadezdha. Em caso!
    Recordo que de sobte em va pujar la sang al cap. Si us plau, que només sigui una broma! Oh, senyor, s’ha begut l’enteniment! Coi de vell sonat! Però no dic res d’això.
    —Oh, que bé, papa —dic.
    —Sí, sí. Vindrà amb el seu fill d’Ucraïna. Ternopil, a Ucraïna.
    Ucraïna: l’home sospira, com si pogués respirar l’aroma del fenc acabat de segar i de la flor del cirerer. Però jo només sento el tuf sintètic de la Nova Rússia.

    Es diu Valentina, m’explica. Però és més aviat com una Venus.
    —És la Venus de Botticelli sortint d’entre les onades. Cabells daurats. Uns ulls encisadors. Uns pits magnífics. Quan la vegis ho entendràs.
    L’adult que porto a dins és indulgent: que dolça, aquesta darrera florida de l’amor. En canvi, com a filla estic indignada: traïdor miserable! Animal vell i calent! Si encara no fa dos anys que va morir la mare. Estic furiosa i alhora sento curiositat. Em moro de ganes de veure-la, aquesta dona que vol usurpar el lloc de la meva mare.

    —Sembla esplèndida, aquesta dona. Quan la podré conèixer?
    —Després del casament us coneixereu.
    —Potser seria millor que ens coneguéssim abans, no et sembla?
    —Per què la vols conèixer? No t’hi has pas de casar tu. (Sap que hi ha alguna cosa que no acaba d’anar bé, però es pensa que se’n sortirà igualment.)
    —Però papa, ja t’ho has pensat bé? Tot plegat em sembla molt sobtat. Vull dir... ella deu ser molt més jove que tu.
    Miro de modular la veu amb molt de compte per amagar qualsevol indici de desaprovació, com un adult que ja està de tornada de tot i dóna consells a un adolescent enamorat.
    —Trenta-sis anys. Ella en té trenta-sis i jo vuitanta-quatre. I què?
    (Ho pronuncia «I guè».)
    Hi ha hagut una inflexió brusca en la seva veu. Com si ja s’esperés la pregunta.
    —Bé, la diferència d’edat és considerable...
    —Nadezhda, mai no hauria pensat que poguessis ser tan burgesa. (Posa tot l’accent a la segona síl·laba: ge!)
    —No, no —ha aconseguit que em posi a la defensiva—. Només que... bé, que podria haver-hi problemes.

    No n’hi haurà, de problemes, diu el pare. Ja s’ha anticipat a qualsevol possible problema. Fa tres mesos que es coneixen. Ella té un oncle a Selby i ha vingut a visitar-lo amb un visat de turista. Vol una nova vida per a ella i el seu fill a Occident, una bona vida amb una bona feina, diners, un bon cotxe —res de Lades ni Skodas—, una bona educació per al fill —estil Oxford-Cambridge, com a mínim. És una dona culta, per cert. Diplomada en farmàcia. Un cop hagi après anglès, trobarà una feina ben pagada de seguida. Mentrestant ell l’ajuda amb l’anglès i ella li fa la neteja i s’ocupa d’ell. S’asseu a la seva falda i deixa que li acaroni els pits. Són molt feliços, junts.

    Ho he sentit bé? S’asseu a la falda del meu pare i ell li acarona aquells magnífics pits de Botticelli?
    —Oh, bé... —intento controlar la veu, però la ràbia em consumeix per dins—, la vida és plena de sorpreses. Espero que tot vagi bé. Mira, papa (ha arribat el moment de ser francs), no em sorprèn gens que tu t’hi vulguis casar. Però, t’has preguntat per què ella es vol casar amb tu?
    —Tak, tak. Sí, sí, ja ho sé. Pel passaport. El visat. Permís de treball. I guè? —diu enfadat i amb la veu rogallosa.

    Ja ho té tot decidit. Ella s’ocuparà d’ell a mesura que es vagi tornant vell i fràgil. Ell li donarà un sostre i compartirà amb ella la seva petita pensió fins que ella trobi una feina ben pagada. El seu fill —que, per cert, és un noi amb un talent extraordinari, tot un geni: toca el piano— rebrà una educació anglesa. Plegats passaran els vespres parlant d’art, de literatura, de filosofia. Ella és una dona culta, no pas una d’aquestes pageses ucraïneses que xerren pels descosits. Per cert, ell ja coneix les seves opinions sobre Nietzsche i Schopenhauer i coincideixen absolutament en tot. Ella, com el meu pare, és una admiradora de l’art constructivista i no suporta el neoclassicisme. Tenen moltes coses en comú. Una base sòlida per a un matrimoni.
    —Però papa, no et sembla que seria millor que es casés amb algú que fos més de la seva edat? Les autoritats s’adonaran de seguida que és un matrimoni de conveniència. No són idiotes.
    —Hmm.
    —Podrien repatriar-la.
    —Hmm.

    En això no hi havia pensat. Per un instant sembla que frena una mica, però de seguida torna a la càrrega. M’explica que ell és la seva última esperança, la seva única oportunitat per fugir de la persecució, de la misèria, de la prostitució. La vida a Ucraïna és massa difícil per a un esperit delicat com el d’ella. Ha estat llegint els diaris i les notícies són terribles. No hi ha pa, no hi ha paper de vàter, no hi ha sucre, el clavegueram no funciona, els polítics són corruptes, i l’electricitat ve i se’n va. Com pot ell condemnar una dona tan encantadora a una vida així? Com pot limitar-se a girar la cara i fer com si res?
    —Ho has d’entendre, Nadezhda, sóc l’únic que la pot salvar.

    És cert. Ho ha intentat. Ha fet tot el que ha pogut. Abans d’embarcar-se en aquesta aventura matrimonial, va estar-li buscant un marit més escaient. Va anar a visitar els Stepanenko, una parella gran d’ucraïnesos que tenen un fill solter que encara viu amb ells a casa. Va anar a veure el senyor Greenway, un vidu que viu al poble i que, de tant en tant, encara rep la visita del seu fill. (Per cert, un paio sensat. Un enginyer. No és un home qualsevol. Seria ideal per a la Valentina.) Tots dos li van dir que no: tenen massa prejudicis. Els ho va dir ben clar i sense embuts. Ara el senyor Greenway i els Stepanenko ja no li parlen.
    La comunitat ucraïnesa de Peterborough tampoc no vol saber res d’ella. Ells també estan carregats de prejudicis. Les seves opinions sobre Nietzsche i Schopenhauer no els han impressionat gens. Estan massa aferrats al passat, al nacionalisme ucraïnès, banderivtsi. És una dona moderna i alliberada. No paren d’escampar tota mena de rumors maliciosos sobre ella. Diuen que va vendre la cabra i la vaca de la seva mare per comprar-se greix i posar-se’l a la cara i seduir homes occidentals. Bestieses. La seva mare criava pollastres i porcs, no va tenir mai ni cabres ni vaques. Amb això n’hi ha prou per veure fins a quin punt poden ser estúpides, aquestes xafarderes.

    A l’altra banda del telèfon, tus i balbuceja alguna cosa. S’ha discutit amb tots els seus amics per aquest motiu. Si cal, està disposat a desheretar les seves pròpies filles. S’enfrontarà tot sol amb el món sencer, només amb aquesta preciosa dona al seu costat. Gairebé no troba les paraules adients per expressar la seva Gran Idea.
    —Però papa...
    —I una altra cosa, Nadia. No n’expliquis res a la Vera.
    No hi ha perill. Fa dos anys que no parlo amb la meva germana, des que ens vam discutir després de l’enterrament de la mare.

    —Però papa...
    —Nadezhda, has d’entendre que, en certs aspectes, els homes estan sotmesos a uns impulsos que no són els de les dones.
    —Papa, si us plau, estalvia’t el determinisme biològic.

    Oh, què punyetes. N’haurà d’aprendre per la via més dura.



    punts



    [Copyright© 2006. Marina Lewycka i Edicions La Campana. Traducció de Joan Puntí. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]