logo

Jonathan Littell


foto Jonathan Littell va néixer a Nova York el 10 d'octubre del 1967, en una família d'origen jueu que va emigrar de Polònia als Estats Units a finals del segle XIX. És fill del també escriptor Robert Littell. Escriu en francès perquè és on va estudiar des de petit fins que es va traslladar a la Universitat de Yale on hi va estar tres anys a finals dels vuitanta. Actualment resideix a Barcelona, amb la seva dona, d'origen belga, i amb dues filles. Marcat pel passat dels seus familiars jueus i també per la influència juvenil de la guerra del Vietnam, es va enrolar en l'oenagé Acció contra la Fam en una expedició de suport als damnificats per la guerra dels Balcans dels anys noranta, feina que va fer durant set anys, principalment a la zona de Bòsnia, però també a Txetxènia, l'Afganistan, el Congo i Moscou. Des del 2001 ha dedicat la seva activitat totalment a l'escriptura. L'any 2006 va guanyar el premi francès Gouncourt amb la novel·la 'Les Bienveillantes', un fresc que ha rebut els elogis de crítica i lectors i que tracta sobre la Segona Guerra Mundial i el front de l'Est, per mitjà d'unes memòries de ficció d'un oficial nazi. El llibre va passar per quatre editorials abans que Gallimard l'acceptés. Littell només havia publicat abans, el 1989, la novel·la 'Bad voltage', amb moltes referències sobre París. 'Les benignes' es va traduir a diverses llengües, entre elles el català, a càrrec de Pau-Joan Hernàndez, i, publicada per Quaderns Crema, va ser un dels esdeveniments de la temporada.



  • Les benignes (Les Bienveillantes) [fragment]

    Germans de l’espècie humana, permeteu-me que us expliqui com va anar. No som germans teus, em replicareu, i no ho volem saber. I sí, és cert que es tracta d’una història ben fosca, però també edificant, un veritable conte moral, us ho asseguro. Potser resultarà una mica llarg, això sí; al capdavall van passar moltes coses, però si és que no aneu amb massa pressa, amb una mica de sort tindreu prou temps. I a més, us toca de prop: ja veureu com us toca de prop. No us penseu que us intento convèncer de res; al capdavall, les vostres opinions són cosa vostra. Si m’he decidit a escriure, després de tots aquests anys, ha estat per posar les coses a lloc de cara a mi mateix, no de cara a vosaltres. Durant molt de temps, ens arrosseguem per aquesta terra com una eruga, a l’espera de la papallona esplèndida i diàfana que portem en nosaltres. I després passa el temps, la nimfosi no arriba, constatem afligits que ens quedem en larva, ¿i què fer? El suïcidi, és clar, sempre és una opció. Però, francament, el suïcidi no em tempta gaire. Hi he pensat moltes vegades, no cal dir-ho; i si hi hagués de recórrer, vet aquí com ho faria: em posaria una granada arran del cor i marxaria enmig d’un gran esclat de joia. Una petita granada rodona de la qual trauria amb delicadesa el fiador abans de deixar anar l’espoleta, tot somrient davant el sorollet metàl·lic del ressort, l’última cosa que sentiria, a part dels batecs del meu cor a les orelles. I després, per fi, la felicitat, o si més no la pau, i les parets del meu despatx decorades amb pelleringues. Ja se n’encarregarien les dones de la neteja, que per això cobren; pitjor per a elles. Però, com ja he dit, el suïcidi no em tempta.

    No sé per què, però, hi ha alguna cosa, potser un vell fons de moral filosòfica, que em fa dir que al capdavall no som aquí per divertir-nos. ¿Per què hi som, doncs? No en tinc ni idea; per durar, segurament, per matar el temps abans que el temps ens mati a nosaltres. I en aquest cas, com a ocupació per a les hores perdudes, escriure n'és una de tan bona com qualsevol altra. I no és que tingui tantes hores per perdre, jo; sóc un home ocupat; tinc allò que se’n diu una família, un treball, unes responsabilitats, i tot això roba temps, i no en deixa gaire per explicar els records. I de records en tinc, i una quantitat considerable, a més. Sóc una veritable fàbrica de records. Em passaria la vida manufacturant records, per bé que ara pel que em paguen és per manufacturar randa. De fet, m’hauria pogut estar d’escriure. Al cap i a la fi, no és pas una obligació.

    (...)

    Vet aquí més o menys com van anar les coses. Quan tot va haver acabat, vaig aconseguir de venir a França i fer-me passar per francès; amb el caos que regnava en aquell moment, no resultava massa difícil, vaig tornar amb els deportats i ningú no feia gaires preguntes. Jo parlava, això sí, un francès impecable; la meva mare era francesa, vaig passar deu anys de la meva infantesa a França, hi vaig fer l’ensenyament primari, el secundari i el preuniversitari, i fins i tot dos anys d’estudis superiors a l’elsp, i com que m’havia criat al Sud, hi podia posar fins i tot un petit toc d’accent meridional, en qualsevol cas ningú no s’hi fixava, tot era realment un caos, em van rebre a Orsay amb una sopa i també amb uns quants insults, val a dir que no havia intentat fer-me passar per un deportat, sinó per un treballador de l’sto, i això als gaullistes no els feia gaire gràcia, i em van renyar una mica, a mi i a uns quants infeliços, abans de deixar-nos anar; per a nosaltres no hi va haver Lutetia, sinó la llibertat. No em vaig quedar a París: hi coneixia massa gent, i de la que no em convenia, vaig voltar per províncies, vivint de petites feines, aquí i allà. I després les coses es van calmar. Van parar de seguida d’afusellar la gent, aviat ni tan sols es van prendre la molèstia de ficar-la a la presó. Aleshores vaig començar a fer indagacions i vaig acabar trobant un home que coneixia. S’ho havia manegat bé, havia passat d’una administració a l’altra sense problemes; molt previsor, havia anat amb compte a no fer constar enlloc els serveis que ens feia.

    Al principi no em volia rebre, però quan a la fi es va adonar de qui era jo, va veure que no tenia elecció. No puc dir que fos una entrevista agradable; hi havia un clar sentiment d’incomoditat, de coerció. Però s’adonava perfectament del fet que tots dos teníem interessos en comú: jo, trobar una feina; ell, conservar la seva. Tenia un cosí al Nord, un antic comissionat, que estava tractant de posar en funcionament una petita fàbrica amb tres Leavers comprats a una vídua arruïnada. Aquest home em va contractar com a viatjant per vendre la seva randa. Aquesta feina m’horripilava; al final el vaig poder convèncer que li podria ser més útil en l’organització. I és cert que jo tenia una experiència apreciable en aquest àmbit, encara que no la pogués fer valer, com no podia fer valer el meu doctorat. L’empresa va créixer, sobretot a partir dels anys 50, quan vaig recuperar els meus contactes a la República Federal i vaig aconseguir d’obrir-nos el mercat alemany. En aquell moment, jo hauria pogut tornar tranquil·lament a Alemanya: molts dels meus antics col·legues hi vivien sense cap problema, alguns després de purgar una petita pena, d’altres ni tan sols això.

    Amb la meva carrera, hauria pogut recuperar el meu nom, el meu doctorat, reclamar una pensió d’excombatent i d’invalidesa parcial, i ningú no s’hi hauria fixat. No hauria trigat a trobar feina. Però, em deia, ¿quin interès hi tenia? En el fons, el dret no em motivava més que el comerç, i a més havia acabat agafant-li el gust a la randa, aquesta encisadora i harmoniosa creació de l’home. Quan vam haver comprat prou telers, el meu cap va decidir d’obrir una segona fàbrica, i me’n va confiar la direcció. Aquest és el lloc que ocupo des d’aleshores, tot esperant la jubilació. Mentrestant m’he casat, amb una certa repugnància, és cert, però aquí, al Nord, resultava gairebé necessari, una manera de consolidar la meva posició. La vaig escollir de bona família, relativament bonica, una dona com cal, i de seguida li vaig fer una criatura, per la cosa de tenir-la ocupada.

    Malauradament, va tenir bessons, es veu que això és corrent a la família, a la meva, vull dir, jo, amb un sol marrec ja n’hauria tingut prou. El meu cap em va avançar diners, vaig comprar una casa confortable, a prop del mar. Vet aquí com vaig caure en la burgesia. De tota manera, era el millor. Després de tot el que havia passat, necessitava calma i regularitat. El curs de la meva vida m’havia escapçat els somnis de joventut, i les meves angoixes s’havien anat consumint lentament, d’un extrem de l’Europa alemanya a l’altre. Vaig sortir de la guerra com un home buit, amb només amargor i una llarga vergonya, com sorra que xerrica entre les dents. Així doncs, em convenia una vida conforme a totes les convencions socials: una moma confortable, per bé que de vegades la contempli amb ironia, i de vegades amb odi. A aquest ritme, espero un dia assolir l’estat de gràcia de Jérôme Nadal, i no aspirar a res, si no és no aspirar a res. Vet aquí que em torno llibresc; és un dels meus defectes.



    punts



    [Copyright© 2007. Jonathan Littell i Quaderns Crema. Traducció de Pau-Joan Hernàndez. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]