logo

Henning Mankell


mankell Henning Mankell va néixer a Estocolm el 3 de febrer del 1948 i va morir a Göteborg el 5 d'octubre del 2015, a causa d'un càncer. Va créixer i es va educar al nord de Suècia. Als setze anys va abandonar els estudis i se'n va anar a París, ciutat on va sobreviure tot un any fent diferents feines. Quan va tornar va començar a escriure. Es va iniciar com a dramaturg i director de teatre. Des d'aleshores ha escrit guions televisius, obres de teatre, novel.les policíaques i llibres per a infants i joves. Amb la novel.la 'El gos que corria cap a un estel' va ser distingit amb el Premi de Literatura Juvenil d'Alemanya i amb el premi Holgersson. Henning Mankell és conegut sobretot pel seu personatge de novel.la policíaca, Kurt Wallander. Amb ell, l'autor ha aconseguit crear un personatge ple d'humanitat i de sensibilitat quotidiana. Mankell és també director del Teatre Nacional de Moçambic, així com autor d'una sèrie de llibres situats a l'Àfrica. La seva obra destaca per un estil ple de subtilesa a pesar de la duresa dels temes que tracta. Henning Mankell és casat amb Eva Bergman, filla d'Ingmar Bergman.



  • Abans de la gelada [fragment]

    Poc després de les nou del vespre del 21 d’agost del 2001, el vent va començar a bufar. Les ones s’encrespaven al llac de Marebosjön, que es trobava en una fondalada del terreny, al costat sud del turó de Romeleåsen. L’home que esperava entre les ombres vora la riba va aixecar la mà per saber la direcció del vent. «Ve quasi en línia recta, des del sud», va pensar satisfet. És a dir, que havia triat el lloc correcte per escampar l’aliment i atreure els animals que aviat començaria a sacrificar.
    Va seure sobre la pedra, on havia estirat un jersei per no agafar fred. La lluna minvava. La capa de núvols que cobria el cel no deixava passar ni un raig de llum. «La foscor de l’anguila», va recordar, «així l’anomenava el meu company suec de jocs.» En la foscor d’agost comencen a moure’s les anguiles. És aleshores que s’entrebanquen amb les xarxes i van fins al fons del bussó. La trampa, aleshores, es tanca.
    Va escoltar en la foscor. La seva orella fina va sentir un cotxe que passava lluny, per allà. No se sentia res més. Va agafar la llanterna i va deixar que la llum il·luminés la platja i l’aigua. Va poder veure que ara començaven a venir. Va entreveure dues taques blanques dins de l’aigua fosca, taques blanques que aviat s’havien de multiplicar i fer-se més grans.
    Va apagar la llanterna i va buscar dins el seu cervell, que havia adaptat i dominat fins a convertir-lo en un col·laborador fidel i submís, la resposta sobre l’hora que era. «Les nou i tres minuts», va pensar. Va aixecar el braç. Les manetes van brillar en la penombra. Les nou i tres minuts. Ho havia encertat, naturalment. Mitja hora més tard tot estaria llest i no li caldria esperar més. Havia après que no només les persones tenen la necessitat de ser puntuals. També es pot ensenyar als animals a ser-ho. Havia trigat tres mesos a preparar el que havia de passar justament aquell vespre. A poc a poc i metòdicament, havia acostumat aquells animals que sacrificaria a la seva presència. S’havia fet amic seu.
    Era el seu gran recurs a la vida. Es podia fer amic de tothom. I no només de persones, sinó també d’animals. Es feia amic seu sense que ningú sabés el que en realitat opinava o pensava. Va tornar a encendre la llanterna. Les taques blanques eren més nombroses i havien crescut. S’apropaven a la riba. Aviat no li caldria esperar més. Va il·luminar amb la llanterna i va veure que hi havia dues ampolles d’esprai plenes de gasolina i les molles de pa que havia escampat per la sorra. Va apagar la llanterna i va esperar.
    Quan va ser l’hora, va actuar tan tranquil i metòdic com havia planejat. Els cignes havien pujat a la riba. Picotejaven les molles de pa que ell havia deixat i semblava que no notessin que hi havia una persona a prop. O potser no els feia res perquè s’havien acostumat a ell i no els representava cap perill. Ja no feia servir la llanterna, s’havia posat les ulleres de visió nocturna. Hi havia sis cignes a la sorra, tres parelles. Dos d’ells s’havien ajagut mentre la resta es netejava les plomes o encara rebuscava les molles de pa amb el bec.
    Havia arribat el moment. Es va aixecar, va agafar les dues ampolles d’esprai, una a cada mà, va disparar un núvol de gasolina sobre cadascun dels ocells i, abans que tinguessin temps de marxar volant, va deixar una de les ampolles i va calar foc a l’altra. La gasolina en flames va encendre de seguida les ales dels cignes. Convertits en boles de foc que batien les ales, van intentar deslliurar-se de la seva tortura enlairant-se sobre el llac. Va intentar guardar dins seu la imatge i el so d’allò que veia, els ocells en flames, que xisclaven i batien les ales fregant la superfície del llac abans de caure a l’aigua, morts, amb les ales crepitants i fumejants. «Com trompetes desafinades», va pensar, «així puc recordar el seu últim crit.»
    Tot plegat havia anat molt ràpid. En menys d’un minut havia calat foc als cignes, els havia vist batent les ales, s’havien estavellat contra l’aigua i tot havia tornat a la foscor inicial. Estava satisfet. Tot havia anat bé. Aquella nit tot havia anat com s’imaginava; un començament, un tempteig.
    Va llençar les dues ampolles d’esprai al llac. Va posar el jersei sobre el qual s’havia assegut a la motxilla i va il·luminar al seu voltant per constatar que no havia oblidat res. Quan va estar segur que no havia deixat cap rastre, va agafar el telèfon mòbil de la butxaca de l’abric. L’havia comprat feia uns quants dies a Copenhaguen. No podrien seguir-li el rastre fins allà. Va marcar el número i va esperar.
    Quan va obtenir resposta, va demanar que el posessin amb la policia. La conversa va ser breu. Després va llençar el mòbil al llac, es va penjar la motxilla a l’esquena i va desaparèixer en la foscor.
    El vent havia començat a tombar cap a l’oest i bufava encara amb més força.




    punts



    [Copyright© 2006. Henning Mankell. Traducció d'Ivette Miravitllas Pous. Col.lecció L'Ull de Vidre. Tusquets Editors. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]