Una vegada més l'Ascenbach tenia davant seu la meravellosa plaça, aquell conjunt enlluernador d'edificis que la república veneciana oferia als esguards admirats dels navegants, la senzilla majestuositat del palau i el Pont dels Sospirs, les columnes amb sants i lleons als seus peus, l'ala lateral del temple fabulós que sobresortia d'entre els edificis veïns, la perspectiva de la portalada amb el rellotge gegantí; i mentre ho contemplava, reconeixia que arribar a Venècia per terra, en el ferrocarril, era com entrar en un palau per la porta de darrera, i que calia abordar aquella ciutat, la més inversemblant de totes, com ell ho havia fet: per mar.
Les màquines es van parar; les gòndoles començaren a agombolar-se al voltant del vaixell; fou abaixada l'escala llevadissa, pujaren a bord els duaners i hi compliren la seva missió; podia començar el desembarcament. Com que havia pensat d'instal.lar-se en una cambra que donés al mar, l'Ascenbach féu avinent que volia una góndola per traslladar-se a l'estació de vaporets que feien el trajecte entre la ciutat i el Lido i viceversa. Els seus desigs foren atesos: l'ordre fou propagada a crits adreçats als gondolers, que es barallaven en llur dialecte. No pogué baixar encara perquè li ho impedia el seu bagul que, en aquell precís moment, era arrossegat escales avall amb penes i treballs. I així no tingué més remei que suportar uns minuts la impertinència de l'esgarrifós vell, a qui la borratxera empenyia tèrbolament a prendre comiat de l'estranger.
--Li desitgem una venturosa estada --belegà més que no digué enmig de mil reverències--. Ens acomiadem amb un record molt grat de vostè! Au revoir, excusez i bonjour, excel.lència!