logo

Sándor Márai


foto Sándor Márai va néixer a la petita ciutat de Kassa (abans Hongria, ara Eslovàquia), l'any 1900, i es va suïcidar a Califòrnia, el 1989, pocs mesos abans de la caiguda del Mur de Berlín. Després d'un exili voluntari a Alemanya i França durant els anys vint, el 1948 va emigrar definitivament als Estats Units, fugint del comunisme. Tot i que aleshores ja estava considerat un dels grans escriptors de la literatura centreeuropea, la seva obra va ser prohibida i va quedar oblidada fins als anys noranta.La novel.la 'L'última trobada' s'ha considerat un dels grans redescobriments de la literatura europea del segle XX. Es va publicar per primera vegada el 1942 i va tenir a Itàlia un èxit insòlit que es va escampar posteriorment per tot Europa. L'autor situa l'obra en plena decadència de l'imperi austro-hongarès, en un castell al peu dels Carpats, que en temps passats havia acollit soirées elegants i que els anys han convertit en el simple refugi d'un noble. Dos homes, que de joves havien estat amics inseparables, s'hi citen després de quaranta-un anys de no veure's. Un ha passat molt de temps a l'Extrem Orient; l'altre no s'ha mogut de la seva propietat. Però tots dos han viscut esperant aquest retrobament i comparteixen un secret d'una força singular.





  • L'última trobada [fragment]

    Eren les set tocades quan el general va sortir de la seva cambra. Recolzat sobre el bastó de passeig amb l'empunyadura de vori, va recórrer amb pas lent i regular el llarg passadís que unia aquella ala del castell, les cambres destinades al seu ús personal, amb la zona d'actes socials: la sala de recepcions, la sala de música i la resta de salons. Les parets del passadís estaven cobertes amb retrats vells: retrats amb marcs daurats d'avantpassats, besavis i besàvies, coneguts, antics subordinats, companys de regiment i celebritats que s'havien allotjat al castell temps enrere. A la família del general hi havia la tradició de tenir al servei de la casa també un pintor: normalment es tractava de retratistes itinerants que estaven de pas, però de tant en tant també n'hi havia algun de més conegut com l'S., de Praga, que havia passat vuit anys al castell en els temps de l'avi del general i havia immortalitzat sobre tela tots aquells que s'havien trobat davant dels seus pinzells, fins i tot el majordom i els cavalls més famosos. Les besàvies i els besavis havien estat víctimes del pinzell d'artistes ocasionals: miraven des d'allà dalt amb ulls vidriosos, vestits de gala. Després venien alguns rostres masculins tranquils i serens: tenien l'edat de l'oficial de la guàrdia, lluïen bigotis d'estil magiar i flocs de cabells arrissats que els queien sobre el front, i portaven vestits de cerimònia negres o uniformes de gala. «Aquella sí que era una generació com cal», va pensar el general mentre es mirava les efígies de parents, amics i col.legues militars del seu pare. Eren homes esplèndids, si bé eren de naturalesa una mica esquerpa, però creien en alguna cosa: en l'honor, en la virtut viril, en el silenci, en la solitud, en la paraula donada, i també en les dones. I quan patien una desil.lusió, es refugiaven en el silenci. La major part havia passat tota la vida en silenci, dedicats als seus deures i a l'observança del silenci com si es tractés del compliment d'un vot.
    Cap al final del passadís hi havia penjats els quadres francesos: retrats de dames antigues empolvorades i amb pentinats altíssims, i de cavallers amb perruca, grassos i amb llavis voluptuosos. Eren els parents llunyans de la mare, rostres que ressaltaven sobre fons de color blau, rosa o gris tórtora. Estranys. Després venia el retrat del pare, amb l'uniforme oficial de la guàrdia. I un dels retrats de la mare, amb un barret cobert de plomes i el fuet a la mà, com si fos un genet de circ. Tot seguit hi havia un espai buit, que feia més o menys un metre quadrat, entre un retrat i l'altre: una lleugera línia grisa emmarcava el fons blanc i indicava que temps enrere hi havia hagut un quadre. El general va seguir amb expressió inalterable i va deixar enrere el quadre buit. En aquell punt començaven els paisatges.



    punts



    [Copyright© 1999. Hereus de Sándor Márai i Editorial Empúries. Traducció d'Antoni García Santiago. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]