logo

Alexander McCall Smith


maccall Alexander McCall va néixer a Zimbabue el 1948. Va estudiar a Escòcia i es va llicenciar en Dret per la Universitat d'Edimburg. De tornada a Zimbabue va exercir de professor de Dret a la Universitat de Bostwana. I una altra vegada a Edimburg, va exercir de professor de Dret Mèdic a la Universitat on s'havia llicenciat. També va ser professor emèrit de la Facultat de Dret escocesa. Ha estat president del Comitè d'Ètica del British Medical Journal, vicepresident de la Comissió de Genètica Humana i membre de la Comissió Internacional de Bioètica de la UNESCO. Ha obtingut nombrosos premis per la seva activitat professional i és membre de l'Associació Nacional de Ciències i Lletres d'Escòcia i Comandant de l'Ordre de l'Imperi Britànic. La seva afecció a la música fa que toqui el fagot i que hagi format fins i tot una orquestra. A més de la seva producció acadèmica, és autor de relats curts, nombrosos llibres per a infants i de novel·les policíaques que té classificades en sèries com la de l'Agència de Detectives per a Senyores núm. 1 i El Club de la Fisolofia dels Diumenges. A la novel·la 'Acadèmia Kalahari de mecanografia per a homes', la fundació d'una acadèmia és la nova i sorprenent decisió de Mma Ramotswe, la grassa i feliç dona de Botswana que prou feina té a tirar endavant la seva Primera Agència de Dones Detectives. És cert que no deixa d’investigar casos curiosos amb els seus mètodes tan personals, que s’ha fet molt popular... i que continua enamorada. Però la seva secretària l’ha convençut que convé ampliar el negoci. Així neix la novel·la, perquè els homes de Botswana, que a vegades no són prou competents, aprenguin, almenys, a escriure a màquina. Una acadèmia masculina podria complicar la vida a unes dones que no tinguessin el talent i la bondat de Mma Ramotswe i Mma Makutsi. Però totes dues saben enfrontar-se a les dificultats que se'ls presenten. L’autor desmunta tots els tòpics de la visió europea sobre l'Àfrica.



  • Acadèmia Kalahari de mecanografia per a homes [fragment]

    «No he d’oblidar mai la sort que he tingut en aquesta vida», pensava Mma Ramotswe; «n’he tingut sempre, però ara sóc especialment afortunada de poder estar aquí asseguda, al porxo de casa meva, al carrer de la Zebra, contemplant aquest cel tan alt de Botswana, aquest cel tan clar d’un blau quasi blanc.» Allà es trobava, doncs, la Precious Ramotswe, propietària de l’única agència de detectius de Botswana –la Primera Agència de Dones Detectives–, una agència que, en termes generals, havia aconseguit dur a terme l’objectiu inicial de proporcionar resultats satisfactoris als clients, tot i que cal dir que sempre n’hi havia que no quedaven contents. Així doncs, amb gairebé quaranta anys –per ella l’edat perfecta–, tenia una casa al carrer de la Zebra que un nen i una nena orfes omplien de vida i de xivarri. Amb tots aquests regals del cel, qualsevol hauria d’estar content. Algú amb totes aquestes coses es podia ben dir que no necessitava res més a la vida.

    Però tot no s’acabava aquí. Feia un temps, s’havia promès amb el senyor J.L.B. Matekoni, propietari de Tlokweng Road Speedy Motors i sens dubte el millor mecànic de Botswana, a més d’un home bo i atent. Mma Ramotswe havia estat casada abans i havia tingut una experiència desastrosa. En Note Mokoti era trompetista de jazz, un home molt presumit, segurament el somni de qualsevol adolescent, però ben aviat va demostrar que era un marit pèssim. Aquell matrimoni va ser com una dieta de crueltat, de dolor repartit en racions diàries. I el dia que, després d’un embaràs ple d’ensurts, el seu diminut nadó prematur se li va morir als braços poques hores després d’haver aconseguit néixer amb penes i treballs, en Note era en algun bar de mala mort emborratxant-se. No va anar ni a acomiadar-se d’aquell bocinet d’humanitat que tant havia significat per a ella i tan poc per a ell. Mma Ramotswe no oblidaria mai el que havia fet el seu pare, Obed Ramotswe, a qui encara es referia com «el meu estimat pare». El dia que finalment va decidir deixar en Note, el seu pare la va rebre sense fer-li cap comentari sobre el seu marit, sense dir-li ni una sola vegada: «Jo ja t’ho deia, que et passaria això.» En aquell moment va decidir no tornar-se a casar mai més, tret que trobés –cosa que li semblava impossible– un home digne de la memòria del seu estimat pare, d’aquell home bo que tothom respectava pels seus coneixements de ramaderia i dels costums tradicionals de Botswana.

    Naturalment, Mma Ramotswe havia tingut molts pretendents. El seu bon amic Hector Mapondise li havia demanat moltes vegades que es casés amb ell i, malgrat que ella cada vegada li deia que no, ell sempre s’ho prenia amb bon humor, tal com pertocava a un home de la seva posició (era cosí d’un gran cap de tribu). Hauria estat un bon marit, però era una persona força avorrida i Mma Ramotswe, per molt que s’hi esforçava, gairebé no podia evitar adormir-se quan estava en companyia d’ell. Li hauria costat molt estar casada amb aquell home, hagués estat una experiència soporífera, i Mma Ramotswe gaudia massa de la vida per passar-se-la dormint. Sempre que veia com l’Hector Mapondise passava amb el seu gran cotxe verd, o anava cap a correus a recollir la correspondència, recordava una ocasió en què l’havia convidada a dinar a l’Hotel President i ella s’havia adormit a mig àpat. Per a Mma Ramotswe, l’expressió dormir amb un home va adquirir un altre significat a partir d’aquell dia. En despertar-se, amb el cap sobre el respatller de la cadira, va veure que ell l’observava amb aquells ulls tan poc brillants mentre continuava parlant, en el mateix to de veu, d’un problema que havia tingut amb una màquina de la seva fàbrica.

    «Les planxes de ferro ondulat no són fàcils de fer», deia. «Calen màquines molt especials per donar aquesta forma al ferro. Que ho sabia, això, vostè? Sap per què el ferro ondulat té la forma que té?»

    No, Mma Ramotswe no hi havia pensat mai, en això. Les planxes de ferro ondulat s’utilitzaven molt per fer teulats, per això va deduir que aquella forma devia tenir alguna cosa a veure amb l’aigua, perquè s’hi pogués escolar. Però no semblava gaire necessari en un clima àrid com el de Botswana. Va suposar que hi havia d’haver algun altre motiu, però en aquell moment no se li acudia. Només de pensar-hi, però, ja li tornava a venir son, i va haver de fer un esforç per mantenir els ulls oberts.

    No, l’Hector Mapondise era un home molt respectable, però avorrit. Havia de buscar-se una dona avorrida i casar-s’hi, una dona de caràcter boví.



    punts



    [Copyright© 2005. Alexander McCall Smith i Editorial La Campana. Traducció de Maria Roura. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]