logo

Herman Melville


melvilleh Herman Melville va néixer a Nova York l'1 d'agost de 1819 i hi va morir el 28 de setembre de 1891. Novel·lista nord-americà. De jove, en fracassar el negoci del seu pare, un ric comerciant de l'època, va deixar els estudis i es va fer mariner, començant primer de grumet. Va viatjar pels mars del sud i va arribar a conèixer a fons la vida marinera. Fins i tot va viure un temps a les illes Marqueses entre caníbals. Se'n va sortir i va trepitjar també Tahití i Honolulu, a les illes Hawai, entre altres. A partir del 1844 va deixar de navegar i fruit de les seves experiències van ser les novel·les 'Typee' (1846) i 'Omoo' (1847). El 1850 es va instal·lar a Massachusetts,prop de Pittsfield on va fer amistat amb Nathaniel Hawthorne, a qui va dedicar la novel·la 'Moby Dick o la balena blanca' (1851), la més coneguda, sobre la recerca aferrissada de Moby Dick, la balena blanca, per part del capità Achab. Sobre aquest tema John Huston va dirigir un film el 1956. Va escriure encara Billy Budd (publicada pòstumament el 1924) —en la qual es va basar l'òpera homònima de Benjamin Britten (1951)—. El conjunt de la seva obra, especialment 'Moby Dick' i 'Billy Budd', es consideren un dels cims del romanticisme nord-americà. És autor també de relats com 'Bartleby, l'escrivent' (1856) i la novel·la, 'The Confidence-Man' (1857). El seu últim relat és 'Billy Budd, mariner' (1891).



  • Moby Dick (Moby Dick o la balena blanca) [fragment]

    Heus aquí ara la nostra ciutat insular dels manhatos, encerclada de molls com les illes de les Índies ho són d’esculls de corall: el comerç l’envolta amb el seu onatge. A dreta i a esquerra, els carrers us menen a l’aigua. L’extrem inferior de la ciutat és el Battery, on aquesta noble mola és mullada per ones i refrescada per brises que, poques hores abans, no havien ni vist la terra. Fixeu-vos en la gentada de badocs que contemplen l’aigua.

    Feu la circumval·lació de la ciutat una tarda ensonyada de dia festiu. Aneu des de Corlears Hook fins a Coentis Slip, i d’allí, passant per Whitehall, cap al nord. Què veieu? Dreçats com sentinelles silenciosos al voltant de la vila, hi ha milers i milers de mortals absorts en els seus somnis oceànics. Alguns estintolats contra les estaques; d’altres asseguts a la punta dels atracadors; els uns mirant part damunt de les orles dels vaixells arribats de la Xina, els altres dalt de tot de l’arboradura, com maldant per poder obtenir una mirada més bona vers la mar. Però tots ells són homes de terra; passen els dies de la setmana engabiats entre fusta i ciment, lligats als taulells, clavats als bancs, aferrats als escriptoris. I doncs, què significa això? Que potser han desaparegut els prats verds? Què hi fan aquí, aquesta gent?

    Mireu! Ara ve una gentada, s’encaminen directament cap a l’aigua i semblen ben resolts a la capbussada. És estrany! Res no els satisfarà si no és la banda més extrema de la terra; no en tindran prou de vagarejar al recer ombrívol d’aquells magatzems. No. Els cal arribar a tocar de l’aigua tant com puguin sense caure-hi. I allí romanen: milers de persones, llegües de persones. Tots gent de terra endins, vénen dels passeigs i dels caminois, dels carrers i de les avingudes —del nord, de l’est, del sud i de l’oest. Heus-los aquí, tots junts. Digueu-me, també a ells els ha atret la virtut magnètica de les agulles dels compassos?

    (...)

    L’aigua: no hi ha ni una gota d’aigua! Si Niàgara no fos més que una cascada de sorra, viatjaríeu les vostres mil milles per veure-ho? Per què el pobre poeta de Tennessee,1 quan va rebre inesperadament dos grapats de plata, va deliberar entre si comprar-se l’abric que necessitava tristament o si invertir els seus diners en un viatge a peu a la platja de Rockaway? Per què gairebé tots els nois sans i forts, amb una ànima sana i forta, un moment o altre es tornen bojos per anar en mar? Per què durant el vostre primer viatge com a passatgers vàreu sentir aquella mena de vibració mística quan us digueren per primera vegada que el vaixell ja era lluny de la vista de la terra? Per què els antics perses consideraven sagrada la mar? Per què els grecs li donaren una divinitat particular, i precisament un germà de Júpiter?

    Segurament totes aquestes coses tenen un sentit. I encara és més profund el significat de la història de Narcís, el qual, en no poder atrapar la dolça imatge turmentadora que veié a la font, s’hi va tirar i s’hi va ofegar. Aquesta mateixa imatge la veiem nosaltres a tots els rius i als oceans: és la imatge del fantasma inabastable de la vida; i això és la clau de tot.

    (...) El més important d’aquests motius fou la idea aclaparadora de la gran balena en si. Un monstre tan portentós i misteriós va atreure tota la meva curiositat. I després les mars salvatges i llunyanes per les quals feia giravoltar la seva mola illenca i els perills inevitables i indescriptibles de la balena; tot això, amb les meravelles de mil visions i sons patagònics que m’esperaven, m’ajudà a doblegar-me al meu desig. Potser per a altres homes aquestes coses no haurien significat cap al·licient; però jo, jo estic turmentat per una pruïja constant per les coses remotes. Adoro navegar per mars prohibides i desembarcar a costes bàrbares. Perquè no ignoro allò que és bo, sóc ràpid en la percepció de l’horror, i fins i tot podria ser-hi sociable —si em deixessin—, atès que és convenient mantenir unes relacions amistoses amb tots els hostes del lloc on un hom s’allotja.

    A causa de totes aquestes coses, doncs, l’expedició balenera fou ben rebuda; les grans comportes de les meravelles del món s’obriren de bat a bat, i en les dèries folles que m’arrossegaven cap al meu destí hi suraven, de dues en dues, en el més íntim de la meva ànima, processons interminables de balenes i, al bell mig de totes, un gran fantasma encaputxat, com un cim nevat en l’aire.



    punts



    [Copyright© 2007. Edicions 62. Edició luxe. Traducció de Maria Antònia Oliver. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]