logo

Patrick McGrath


Follia Patrick McGrath va néixer a Londres el 1950. El seu pare era metge a l'Hospital de Broadmoor, un ambient que ell va conèixer de petit. Posteriorment va treballar de grum en un hospital mental i també ha fet de professor després de llicenciar-se a la Universitat de Londres. Casat amb l'actriu Maria Aitken, viu entre Nova York i Londres. les seves novel.les reflecteixen l'ambient dels asils i els centres de malalts mentals amb una profunda psicologia.



  • Follia (Stella) [fragment]

    No sóc un home gregari, i a les reunions socials tendeixo a mantenir-me a l'ombra. Deixo que siguin els altres els qui vinguin al meu encontre, és un privilegi de la veterania. M'estava dret al costat de la finestra de la sala d'estar dels Straffen i m'acontentava conversant discretament amb les dones dels meus col.legues quan em venien a saludar. Vaig observar Stella, que escoltava Jack mentre explicava una història que s'havia esdevingut en un ball de l'hospital vint anys enrere. Jack apreciava Stella pels mateixos motius que jo: el seu enginy, la seva serenitat i els seus esguards colpidors. Sé que se la considerava una dona molt bella: admiraven els seus ulls; la seva pell pàl.lida, quasi transparent, i els seu espès cabell ros, gairebé blanc, que duia més aviat curt i pentinat cap endarrere. Era una dona molt carnal, i aquella nit duia un delicat collaret de perles que destacava la blancor del seu coll, de les seves espatlles i dels seus pits prominents. En aquella època la considerava com una amiga i sovint jo m'interrogava sobre el seu inconscient. ¿Aquesta seva aparença de pau i ordre era real, o simplement sabia controlar millor que d'altres dones les seves neurosis? Vaig pensar que un estrany podria considerar que el seu autodomini era fredor, o fins i tot indiferència, i de fet quan va arribar a l'hospital es topà amb una certa resistència i hostilitat justament per aquesta raó. Però la majoria de les dones, finalment, l'acceptaren. Havia fet un esforç per participar en diverses activitats de l'hospital i generalment es captenia com se suposa que ho han de fer les dones d'un director adjunt. Pel que fa a Max, estava dret amb el seu got de xerès sec, escoltant amb un mig somriure d'indulgència lleugerament distreta diverses desgràcies que les dones havien viscut a la pista de ball amb els pacients i les seves queixes pel fet que els ballarins eren enguany encara menys hàbils que els de l'any passat.Aquella nit Stella parlà sobre Edgar Stark, però no pas a tothom i certament sense esmentar el que ell havia fet a la sala de ball. Fou quan ella s'acostà a mi quan em va dir que aquell home ballava com ningú i em preguntà si no era un dels meus pacients.



    punts



    [Copyright© 2001 Patrick McGrath i La Magrana. Traducció de Josep Escarré. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]