logo

Leonard Michaels


michaelsl Leonard Michaels va néixer a Nova York el 2 de gener del 1933 on va morir el 10 de maig del 2003. Va residir molt de temps a Berkeley, Califòrnia, on va exercir de professor d'anglès. Escriptor de conte curt, novel·les i assajos, va estudiar a la Universitat de Nova York i va obtenir un doctorat en Literatura anglesa per la Universitat de Michigan. Les seves històries tenen un caràcter urbà. La seva novel·la 'El club dels Homes' es va adaptar al cinema el 1986 pel director Peter Medak. 'Sylvia' és una memòria novel·lada de la primera esposa de Michael, Sylvia Bloch, que es va suïcidar.



  • Sylvia [fragment]

    Vaig tornar a intentar escriure. La Sylvia va començar a anar a classe a la NYU, a uns quants blocs de Washington Square Park, per acabar la llicenciatura. Em va preguntar què havia de triar com a assignatura principal. Jo li vaig dir que, si jo tornés a estudiar, faria clàssiques. No hauria d’haver dit res. Es va matricular de llatí i grec, història antiga i una classe de literatura anglesa del segle XVIII. Havia d’aprendre les complexes gramàtiques de les dues llengües, llegir poemes llargs i novel·les gruixudes, i escriure treballs, tot això mentre vivia a la misèria i es barallava amb mi cada dia. A mi em semblava un programa de bojos. Jo esperava confusió i desastre, però ella va mostrar una lucidesa poc normal i se’n va sortir prou bé. A l’apartament no teníem taula, però la Sylvia no necessitava aquella mena de comoditats, ni tan sols semblava notar-ne l’absència. Em penso que en aquell apartament miserable no es va queixar mai de res, ni tan sols dels escarabats, només de mi. Estudiava asseguda a la vora del llit, envoltada d’un garbuix de papers. L’expressió del seu rostre era nul·la, el seu cos quedava balb. S’estava extremament quieta, tret dels ulls. No es rascava, no s’estirava. Feia la seva feina, la duia a terme. Jo m’estava hores assegut amb ella, llegint una novel·la o una revista. Menjàvem plegats al llit, normalment fideus, verdures congelades i suc de taronja, o anàvem a menjar una pizza o a un xinès. Cap dels dos no cuinava. La meva mare tot sovint ens donava menjar. Jo el duia al carrer MacDougal després de les nostres visites al centre, dos o tres cops al mes. Una nit, després de sopar a casa dels meus pares, la mare se’n va anar a la seva habitació amb l’abric de la Sylvia i li va cosir un set que tenia a la màniga. Quan estàvem a punt de marxar, va sorprendre la Sylvia amb l’abric apedaçat. La Sylvia va semblar agraïda i afectuosa, però quan vam sortir al carrer es va posar histèrica d’indignació, dient que la mare l’havia humiliada. Vaig mirar de fer-li entendre que ho havia fet per ella, per fer-li un favor. La mare pretenia ser amable, no pas fer cap comentari sobre l’abric de la Sylvia. No li vaig dir que, amb l’abric trencat, feia una impressió llastimosa, de criatura abandonada. Li vaig dir que la mare ho feia per caure-li bé. Dient aquestes coses, em vaig sentir incòmode. Després em vaig empipar. Què importava quin fos el motiu? La Sylvia volia que la compadissin; la mare volia agradar. I què? L’important era que el gest de la mare havia estat afectuós. Defensar la mare contra la Sylvia va fer sortir a la llum qüestions de lleialtat. Potser el problema era aquell. Des del meu punt de vista, però, la mare no necessitava defensa. M’equivocava en defensar-la. Vaig callar. Podia interpretar-ho com li donés la gana. No podia alliçonar-la sobre els sentiments, i em vaig negar a enfonsar-me en un laberint de motius verinosos i avorrits. Des d’aquell dia, anava a veure els pares tot sol. De vegades, com si els anés a veure per una amarga determinació i no pel simple desig d’estar amb ells, seia a taula i menjava com tot un porc. Us agrada alimentar-me, oi? Molt bé, doncs per això he vingut, estic menjant. Em semblava irracional fins i tot a mi, malhumorat, maliciós i infeliçment confós en totes les coses de la meva vida. La mare havia fet massa per mi, començant per quan era petit i no passava més de dues setmanes sense una infecció a l’orella o una malaltia pulmonar. Em portava pel carrer a coll fins a cal metge perquè no podia caminar, sempre massa malalt, sempre massa feble. Seia a l’espona del meu llit tota la nit, no fos cas que la mort em segrestés. És difícil perdonar el sacrifici. Pel que feia a la sensibilitat de la Sylvia davant de l’insult imaginat, allò era patològic, no era natural. La cuina de la mare era vida.
    —Qui necessita restaurants? —deia el pare xarrupant la sopa—. Enlloc no es menja millor.



    punts



    [Copyright© 2010. Hereus de Leonard Michaels i Viena Edicions. Traducció de Dolors Udina. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]