Rohinton Mistry va nèixer a Bombai el 1952 i va emigrar al Canadà el 1975, on ha treballat com a empleat de banca. Va començar a escriure novel.les el 1983, coincidint amb el seu pas per la Universitat de Toronto, sempre sobre temàtiques i ambientacions de l'Índia natal. La seva primera novel.la, 'Such a Long Journey' (1991) va rebre nombrosos premis, entre els quals, el Commonwealth Writers Prize for Best Book of the Year. També és autor del llibre de contes 'Swimming Lessons'. La novel.la 'Un equilibri perfecte' va ser aclamada unàniment per la crítica i va obtenir el Giller Prize, el Commonwealth Writers Prize i el Los Angeles Times Prize. 'Un equilibri perfecte' transcorre des del 1975 al 1984, amb molts flash backs, en una ciutat índia al costat del mar. El govern ha declarat l'Estat d'Emergència, i a causa de la falta d'habitatge, quatre persones es veuen obligades a compartir un petit apartament. Formen un quartet ben especial: Dina Dalal, una costurera de quaranta anys i vídua des de fa vint que, decidida a mantenir la seva independència, mai no ha volgut tornar-se a casar ni viure de la caritat del seu germà. Maneck Kohlah, un estudiant procedent de les muntanyes properes a l'Himàlaia. Ishvar Darji, un optimista impossible, i el seu recalcitrant nebot, Omprakash, tots dos sastres que han fugit de la violència del món de les castes que perviu al seu petit poble natal. Units tan sols pel terrible fil de la necessitat compartida, aquests quatre persoantges veuen com les seves vides s'entrecreuen de manera inexplicable i inseparable. La confiança, l'humor i l'afecte que a poc a poc van creixent entre ells es converteixen en l'eina més eficaç per lluitar contra els rigors i la solidesa de la vida diària.
Quan la seva mare va ser al llit, en Maneck va tornar a baix per mirar la llampegada per la finestra, per delectar-se amb aquells trons tan secs. A Dubai havia trobat a faltar la pluja. Ara la vall començava a desaparèixer sota una manta de boira. Va rondar una mica inquiet per la casa i després es va ficar a la botiga.
Es va mirar els prestatges, va llegir amb fruïció les marques de les capses i les llaunes, unes marques que feia anys que no havia vist. Però sí que era petita i atrotinada la botiga, va pensar. Aquella botiga que havia sigut el centre del seu univers. I ara ell ja se n'havia allunyat tantíssim. Tant que semblava impossible tornar. Es va preguntar què era el que mantenia aquella distància. Segur que no era pas Dubai, tan net i resplendent.
Va baixar les escales del celler, on dormia la maquinària per embotellar. Les teranyines ho havien conquerit tot, i amortallaven tots aquells aparells derrotats. Els seus pares li havien dit per carta que últimament gairebé ningú ja no demanava Cola Kohlah, que tan sols en venien mitja dotzena d'ampolles al dia, als amics i als clients més fidels.
Es va entrenir una estona més entre ampolles buides i caixes de fusta. En un racó del celler hi havia una pila de diaris vells una mica florits i mig amagats darrere un feix de sacs. En Maneck va acariciar la xarpellera tosca, va notar l'aspror de la fibra i va respirar l'olor extravagant de fusta tendra i vegetació que feia. Els diaris eren de fins a deu anys enrere però, dins la dècada, de dates saltades i molt diverses. Era estrany, va pensar en Maneck, perquè normalment el pare els gastava tots per a la botiga per embolicar paquets o per fer una mica de coixí a les capses. Aquests segurament que es devia oblidar que els tenia.
[Copyright© 1995 i 2002. Rohinton Mistry i Edicions 62. Traducció de Pep Julià, amb la col.laboració de Rubén Pujol i Richard Cowper. All rights reserved.]
