logo

Orhan Pamuk


llibre Orhan Pamuk és nascut a Istambul, Turquia, el 7 de juny del 1952. És autor de diverses novel.les. La seva obra ha estat traduïda a més de trenta llengües i publicada en un centenar de països. Ha rebut també nombrosos premis internacionals, entre els quals figuren el France-Culture, el millor llibre estranger del New York Times, el de la Pau dels llibreters alemanys i el premi Nobel de Literatura (2006). De la seva obra, si n'ha destacat la capacitat d'incorporar la realitat del món turc a la millor novel.la occidental. Ohman Pamuk va iniciar estudis d'Arquitectura però els va abandonar al cap de tres anys per dedicar-se integrament a la literatura. El 1977 es va graduar a l'Institut de Periodisme de la Universitat d'Istambul, tot i que mai no ha exercit de periodista. Entre el 1985 i el 1988 va residir a Nova York i va treballar com a professor a la Universitat de Colúmbia. Després va residir novament a Istambul. L'any 2005, Pamuk va declarar en una entrevista d'un diari suís que a Turquia van ser assassinats 30.000 kurds i un milió d'armenis. Una campanya de repressió el va obligar a deixar Turquia. El juny del 2005, el codi penal turc va incorporar un article pel qual qui insultés explícitament Turquia podia ser condemnat a pena de presó entre sis mesos i tres anys. Li va ser aplicada la sentència amb caràcter retroactiu i va ser processat. Però Pamuk va ratificar les seves declaracions quan li van atorgar el Premi dels Llibreters a la Fira del Llibre de Frankfurt. El seu cas va posar en el punt de mira la falta de respecte del govern turc pels drets humans. Diversos escriptors van signar un manifest de suport a l'autor. Malgrat tot, a Turquia, alguns comentaristes han deixat dir que, en el passat, tant en la seva obra com en la seva vida pública, Pamuk havia mostrat poca sensibilitat cap al genocidi armeni i el qualificaven d'oportunista. El judici a Pamuk, per pressions internacionals, va ser ajornat fins al 7 de febrer del 2006. I finalment la cusa es va arxivar, entre altres coses perquè el govern turc té pendent la seva reordenació social i política de cara a l'entrada a la Unió Europea. Entre les seves obres, destaquen: 'Cevdet Bey y sus hijos', 'La casa del silencio', 'El astrólogo y el sultán', 'La vida nueva', 'Me llamo Rojo' i 'El llibre negre'.



  • El llibre negre (Kara kitap) [fragment]

    Mentre els dos homes estaven concentrats en aquell joc, que consistia a descobrir pseudònims, desxifrar-los i crear-ne de nous amb les lletres que els componien, la dona de Saïm se'n va anar a dormir i els va deixar sols en aquella estança on totes les superfícies disponibles estaven cobertes de diaris, revistes, pamflets i paperam. Ja era més de mitjanit i sobre Istambul rergnava el silenci encisador de la neu. Galip assaboria l'encant dels errors tipogràfics i les faltes d'ortografia d'una col.lecció força interessant («Hi falten moltes coses, no està completa», s'excusava Saïm amb la seva modèstia de sempre) de pamflets aplegats perquè tots havien estat impresos amb la mateixa multicopista de caràcters gastats, i que anys enrere havien estat repartits en menjadors universitaris que feien pudor de llosca apagada, sota tendals oon els vaguistes es protegien de la pluja i en petites estacions apartades. Saïm va portar d'una de les habitacions veïnes un llibre que, amb orgull de col.leccionista, va qualificar d'«extremament rar», i que s'intitulava L'anti-Ibn Zerhani' o 'La via d'un místic que vasaber tocar de peus a terra. Galip va examinar atentament el llibre relligat, les pàgines del qual havien estat mecanografiades.
    —És obra d'un amic que viu en un poblet de la regió de Kayseri que ni tan sols figura als mapes a escala petita de Turquia— li va explicar Saïm.
    Era el fill del xeic d'una petita fraternitat. El seu pare li havia inculcat quan era petit els fonaments de la religió i del misticisme. Molts anys més tard, quan havia llegit La saviesa del misteri perdut, d'Ibn Zerhani, místic àrab del segle XIII, havia anotat als marges del llibre observacions «materialistes», a imitació del que havia fet Lenin en llegir Hegel. A continuació, havia recopiat aquelles notes i les havia farcides de parèntesis tan verbosos com inútils. Després havia redactat una introducció bastant llarga, una mena de comentari sobre unes reflexions anònimes, misterioses, incomprensibles, i finalment hi havia afegit un «prefaci de l'editor» i ho havia mecanografiat tot plegat com si es tractés de l'obra d'algú altre. Havia fet precedir aquell text d'una trentena de pàgines que contenien el relat fabulós de la seva pròpia vida religiosa i revolucionària. El més interessant d'aquella narració era la manera de contar com, en el transcurs d'una passejada al vespre pel cementiri del poble, el protagonista havia descobert l'estret lligam existent entre la filosofia mística que els occidentals anomenen panteisme i allò que ell anomenava «materialisme filosòfic», teoria que havia elaborat per reacció al seu pare, el xeic.



    punts



    [Copyright© 1990. Orahn Pamuk i Edicions 62. Traducció de Víctor Compta. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]