logo

Cesare Pavese


llibre Cesare Pavese va néixer a Santo Stefano Belbo, al Piemont, el 1908 i va morir el 27 d'agost del 1950 a Torí, en un suïcidi no acabat mai d'aclarir. La seva educació va ser completa i rigorosa. Professor d'anglès, va traduir amb rigor diverses novel.les nord-americanes. El 1936 va publicar la seva primera obra i va escriure posteriorment sis novel.les d'un realisme sobri, de línies senzilles, i d'un lirisme contingut, en una atmosfera on suren records i sensacions enyorosos. Títols com 'El diable als turons', 'El bell estiu', 'El company', 'La lluna i les fogueres' o 'Entre dones soles' són alguns dels seus títols més coneguts. Poeta i narrador és considerat un dels escriptors més brillants de la literatura italiana contemporània del segle XX. Paral.lelament a la seva faceta d'escriptor, va ser també un dels fundadors i dirigents de l'editorial italiana Einaudi.



  • Entre dones soles (Tra donne sole) [fragment]

    Vaig arribar a Torí amb l'última neu de gener, com els saltimbanquis i els venedors de torró. Em vaig recordar que era carnaval en veure sota els porxos les parades i els becs incandescents d'acetilè, però encara no era fosc i vaig caminar des de l'estació fins a l'hotel llambregant cap a fora dels porxos per damunt de la gent. L'aire glaçat em rosegava les cames i, cansada com estava, m'entretenia davant els aparadors, deixava que la gent topés amb mi, i mirava al voltant arraulida amb l'abric de pells. Anava pensant que els dies ara es feien llargs i que aviat una mica de sol acabaria amb aquell fangeig i desclouria la primavera.
    Així vaig tornar a veure Torí, en la penombra dels porxos. Quan vaig entrar a l'hotel no em delia sinó per un bany ben calent i estirar-me i una nit llarga. Al capdavall, a Torí hi havia d'estar una temporada.
    No vaig telefonar a ningú i ningú no sabia que jo havia anat en aquell hotel. De tota manera m'esperava un pom de flors. La cambrera que em va preparar el bany enraonava, inclinada sobre la banyera, mentre jo anava i venia per l'habitació. Són coses que un home, un cambrer, no faria. Li vaig dir que se n'anés, que ho podia fer jo sola. La noia balbucejà alguna cosa, encarant-se cap a mi, espolsant-se les mans. Llavors li vaig preguntar d'on era. Envermellí vivament i em contestà que era del Vèneto.
    —Ja es nota —li vaig dir—, i jo sóc torinesa. T'agradaria tornar a casa?
    Assentí amb un esguard maliciós.
    —Fes-te el càrrec, doncs, que jo aquí és com si tornés a casa —li vaig dir—, deixa'm tenir aquest goig.
    —Perdoni —em va dir—. Me'n puc anar?
    Quan vaig estar sola, dintre l'aigua tèbia, vaig cloure els ulls irritada, perquè havia parlat massa i no valia la pena. Com més em convenço que no serveix de res enraonar, més resulta que enraono. Especialment amb dones. Però el cansament i aquell punt de febre desaparegueren aviat a l'aigua i vaig recordar la darrera vegada que havia estat a Torí —durant la guerra— l'endemà d'una incursió: totes les conduccions havien rebentat, res de banyar-se. Ho vaig recordar amb gratitud: mentre que la vida tingués un bany, valia la pena de viure.
    Un bany i un cigarret. Mentre fumava amb la mà a flor d'aigua, vaig comparar el xipolleig, que em bressolava, amb els dies agitats que havia viscut, amb el tumulte de tantes paraules, amb els meus neguits, amb els projectes que sempre havia realitzat i tanmateix aquest vespre es reduïen a aquella banyera i aquella escalfor.



    punts



    [Copyright© 1962 i 1980. Hereus de Cesare Pavese i Edicions Proa. Traducció de Francesc Vallverdú. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]