logo

Georges Perec


llibre Georges Perec va néixer a París el 1936 i va morir el 1982. Escriptor francès de pares jueus vinguts de Polònia i morts durant la Segona Guerra Mundial. En la seva novel.la 'Les choses' (1965, premi Renaudot) va efectuar una exploració del llenguatge amb finalitat de denúncia de la societat de consum. Des d'una òptica més experimental, va escriure 'La disparition' (1969), una novel.la on no apareix la vocal e. Altres obres seves són: 'La boutique obscure' (1973), 'Un homme qui dort' (1973), 'Wou le souvenir d'enfance' (1975), 'Je me souviens' (1978), 'La vie mode d'emploi' (1978, premi Médicis) i 'La clôture' (1980). Escriptor d'enginy i investigador del llenguatge, Georges Perec ha estat una de les referències més importants de la literatura francesa contemporània. 'La vida manual d'ús, traduïda a una dotzena de llengües, se situa en un edifici de París que fa de marc a l'encreuament i a l'articulació de les històries que conformen el gruix d'aquesta novel.la singular: una novel.la de novel.les i un tramat narratiu en forma de trenclaclosques en el qual Georges Perec va treballar durant nou anys. Els seus 99 capítols --com a 'La Divina Comèdia'-- passen revista al teixit d'una societat virolada alhora que exploren el passat d'un món i d'una literatura. Un exercici d'encaix i d'ànima totalitzadora que té, com a referents de noblesa, títols cabdals de la literatura universal com el 'Decameró', els 'Contes de Canterbury' o bé 'Les mil i una nits'.



  • La vida manual d'ús (La vie mode d'emploi) [fragment]

    Al començament dels anys cinquanta, al pis que més tard havia de comprar la senyora Moreau, hi vivia una nord-americana enigmàtica coneguda amb el sobrenom de la Lorelei per la seva bellesa, la seva rossor i el misteri que l'envoltava. Es feia dir Joy Slowburn i vivia aparentment sola en aquest immens espai sota la protecció silenciosa d'un xofer-escorta que responia al nom de Carlos, un filipí quadrat i rabassut que sempre anava vestit d'un blanc impecable. De vegades se'l veia en botigues de luxe on comprava fruites confitades, bombons o llepolies. A ella no se la veia mai al carrer. Tenia sempre els finestrons tancats; no rebia correspondència i la seva porta només s'obria per deixar entrar proveïdors que servien menjars preparats o floristes que cada matí li portaven piles de lliris, àrums i nards.
    Joy Slowburn només sortia ben entrada la nit, acompanyada de Carlos, en un llarg Pontiac de color negre. La gent de l'edifici la miraven passar, enlluernadora, amb un vestit de nit de seda blanca i una llarga cua que li deixava l'esquena gairebé nua, una pell de bisó al braç, un gran ventall de plomes negres i la cabellera d'un ros incomparable, artísticament cargolada i cenyida amb una diadema realçada amb diamants; i davant el seu rostre llarg d'un oval perfecte, els ulls estrets i gairebé cruels, la boca gairebé exsangüe (quan la mora era dur els llavis molt vermells), els veïns sentien una fascinació que no acabaven de saber si era deliciosa o terrible.
    Al seu voltant feien córrer les històries més fantàstiques. Deien que certes nits oferia recepcions fastuoses i mudes, que poc abans de mitjanit venien a veure-la d'amagat homes que portaven amb penes i treballs unes bosses voluminoses; la gent explicava que una tercera persona invisible, també vivia al pis, però que no podia ni sortir-ne ni deixar-se veure, i que a vegades, per la canonada de la xemeneia, pujaven sorolls fantasmagòrics i abominables que feien aixecar del llit les criatures esporuguides.



    punts



    [Copyright© 1978 i 1998. Hereus de Georges Perec i Hachette. Edicions Proa. Traducció d'Annie Bats i Ramon Lladó. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]