logo

Baltasar Porcel


llibre Baltasar Porcel va néixer a Andratx, Mallorca, el 14 de març del 1937 i va morir a Barcelona l'1 de juliol del 2009. Va viure al seu poble nadiu en un ambient mariner i pagès, fins que es va traslladar a Palma, per estudiar comerç. Al disset anys va començar a treballar en una impremta i aviat va col·laborar en el Diario de Mallorca. Del 1957 al 1959 va fer el soldat a marina. En aquesta època va col·laborar amb Camilo José Cela a 'Papeles de Son Armadans'. El 1960 es va instal·lar a Barcelona, on va treballar en una empresa de mobles, i es va vincular, sobretot de la mà de Joan Triadú, amb els ambients culturals. Durant els anys seixanta va estar lligat al món del teatre; va fer de corrector de proves en castellà a diverses editorials; va escriure articles setmanals al Diario de Barcelona i va dirigir una col·lecció de guies turístiques, entre d'altres ocupacions. Va ser director de l'empresa editora de la revista Destino, (1975-77) dins la nova línia de catalanització i politització. Va fer estades —sovint per la feina, però també per enriquiment personal— per tot Europa, pel Mediterrani, per Amèrica del Nord i del Sud, per l'Extrem Orient, a l'Àfrica... Tot i que la seva obra no de ficció és reconeguda en tots els camps que ha conreat (assajos, llibres de viatges, biografies...), amb la seva obra narrativa ha bastit un món mediterrani i aventurer, del qual sobresurten les narracions del cicle d'Andratx, d'un marcat to elegíac. A partir de la mitificació tràgica i poètica del seu poble nadiu, articula una metàfora de l'ésser humà, de les seves passions, de la lluita per forjar-se un destí. El gruix de la seva obra narrativa és format per 'Solnegre' (1961), 'La lluna i el "Cala Llamp"' (1963), novel·les que reflecteixen el món balear, rural i mariner. Més endavant, amb la publicació d''Els argonautes' (1968), obra de maduresa creativa, presenta el microcosmos mític sobre el qual basteix bona part de la narrativa posterior, com ara 'Difunts sota els ametllers en flor' (1970), 'Cavalls cap a la fosca' (1975) i 'Les primaveres i les tardors' (1986). Amb el recull de contes 'Reivindicació de la vídua Txing' (1977), la seva obra, sense abandonar el mite d'Andratx, es fa més cosmopolita, evolució que es confirma en les novel·les 'Les pomes d'or' (1980) i 'Els dies immortals' (1984) i en els relats 'El misteri de l'alzinar' (1982). D'altra banda, en les novel·les 'El divorci de Berta Barca' (1989), 'Lola i els peixos morts' (1993) i 'Ulisses a alta mar' (1997) es decanta per la sàtira d'una certa societat, on fa paleses afinades observacions i reflexions crítiques sobre la realitat més immediata. Amb la novel·la 'El cor del senglar' (2000), desplega un món aventurer, visceral, brillant i misteriós, després escriu 'L'Emperador o l'ull del vent' (2001), 'Olympia a mitjanit' (2004) i 'Cada castell i totes les ombres' (2008). L'any 1991 edicions Proa inicia la publicació de la seva obra completa. Així, doncs, la seva obra dramàtica, aplegada al volum 7 de l'Obra Completa, amb el títol de 'Les màscares' (1997) conté entre d'altres, 'Els condemnats' (premi Ciutat de Palma 1959), 'La simbomba fosca', 'Romanç de cec', 'El general', 'L'inspector', 'Èxode' i 'Els dolços murmuris de la mar'. L'autor explora tant les experiències del teatre de l'absurd com les possibilitats d'un nou teatre de contingut satíric. Les seves novel·les i llibres els ha escrit originàriament en català, però alguns han estat reescrits al castellà pel mateix autor. Així mateix, moltes d'aquestes obres s'han traduït a altres idiomes com el francès, l'anglès, l'alemany, l'italià, l'eslovè o el vietnamita. En premsa escrita, crea un estil periodístic propi tant en l'article d'opinió com en l'entrevista en profunditat. Compila a 'Grans catalans d'ara' (1972) diverses entrevistes amb personalitats catalanes que ja havien sigut publicades a la revista Serra d'Or. És també autor de les biografies dels polítics Josep Pallach, Jordi Pujol i Josep Tarradellas. L'any 2003 publica 'L'Àguila daurada', un recull de les entrevistes més representatives de l'autor a personalitats rellevants de la cultura catalana. Ha obtingut els premis més importants de la literatura en català: Ciutat de Palma, 1958, 1960; Joan Santamaria de teatre, 1961; Crítica Serra d'Or, 1968, 1969, 1971, 1976, 2002, 2005; Josep Pla, 1969; Prudenci Bertrana de novel.la, 1975, 1997; Sant Jordi, 1986; Literatura Catalana de la Generalitat de Catalunya de creació literària, 1987; Joan Crexells, 1987 i 2001; Ramon Llull, 2001; Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, 2007; Premi Sant Joan, 2008. També ha estat guardonat, entre d'altres, amb el premi Boccaccio de literatura europea, 1999, per la seva obra 'Mediterrànies'. El 1988 va crear l'Institut Català d'Estudis Mediterranis i en va ser president fins a l'any 2000.



  • Cavalls cap a la fosca [fragment]

    Can Balaguer era un casalot que també semblava abandonat, la porta sempre tancada i més de la meitat de les finestres tapiades amb maons. L’home va obrir-lo amb una clau grossíssima, que en girar va grinyolar incisivament. «Només visc al menjador», xiuxiuejà entrant-hi i començant a encendre llums: havia traslladat allí les làmpares de la casa —de peu, de nit, aranyes…—, que tenia endollades amb fils que travessaven tota l’estança de qualsevol manera. Les irrupcions lluminoses se succeïen, encegadores, d’una blancor excitada.

    Jo em vaig haver de mig tapar els ulls, mentre Balaguer es movia, estabornit de llum, com mig borratxo, i anava dient: «Veu? Aquí ja no sembla ni el jutjat ni el poble. És com un altre món. I meu. ¿Creu que damunt els núvols, aquests dies tapats, hi ha una claror així, a sota mateix del sol?» I apropant-se a un vell aparador, va agafar una ampolla de vi, trossos de pernil, mig pa i un meló massa madur. Va posar-se a menjar, començant pel meló, que estripava amb els dits, empassant-se golut aquella polpa groguenca. La boca i la barbeta li rajaven…

    La brutor envaïa tota la cambra. Arreu hi havia olles i plats bruts, alguns amb un dit de floridura, d’un verd delicat, de primavera, i d’altres amb menjar podrit, des d’on guaitaven uns cucs blanquinosos i curts. Ampolles buides s’amuntegaven ací i allà, i a vegades havien degotat: mosquits diminuts s’adherien a les taques. Sobre la taula hi havia una gibrella amb aigua tèrbola, dues tovalloles negroses i diverses pastilles de sabó mig gastades. Roba rebregada penjava dels respatllers de les cadires. Un catre, amb els llençols fets un bolic, marronencs, era arrambat a una paret, i tenia al devora una pila de novel·les mig estripades: es veien les portades, amb vaquers enarborant un colt o noies de rostre angelical mirant un noi bru de cabells onats… Una pudor intensa, com el tuf que exhala el llot de les clavegeures, saturava l’habitació.

    I Albert Balaguer menjava i em fitava amb una expressió mòbil, encara que barrada dins un inintel·ligible autodiàleg, i que li anava canviant el rostre. D’irònic, sacsat per breus riallades nassals, passava a una expressió calculadora, la mirada de la qual, ampliada per les diòptries, es convertia en geomètricament apallassada. Bevia a galet, les glopades se succeïen.

    Fins que el tripijoc va adquirir ressò verbal, va arribar-me la seva veu, entre sorneguera i desconfiada: «Sí, o creus que qui la fa no la paga? Els rojos trobaven camins per fugir i el meu pare que no havia de fer-ho va morir. Tots, a apuntar-nos a la idea de la guerra, hi vam anar perquè ens en volíem anar de tot i de nosaltres i no sabíem on anar… Res va quedar a casa, en morir ell. I jo defensava la meva supervivència. Que ha estat el jutjat. Bé, el jutjat, i què? Tant li fot, i encara vaig guanyar. Que si hagués perdut, també l’hauria pagada. Fugien per les muntanyes, amunt. Que els anàvem a buscar i no hi són, deien, no sabem on són. Camins de muntanyes, de les bèsties, els amagatalls… I l’Antoni, el teu pare, muntanya amunt, els pantalons curts i la camisa blava, que m’acaronava els cabells, sí… Les seves cuixes tan plenes, movent-se com un miracle… Un dia, te la fan tragar. Una dotzena, no. No, què va, no. El vigilàvem, al Marter, l’Antoni i jo i dos més i malgrat fos allí més viu que no nosaltres, i una vegada, després d’una nit d’estar amagats dins unes mates esperant que passessin ells sota la fosca, i el meu cap descansava sobre les seves cuixes, va ésser ell qui va aparèixer. Sol. I què! Sol. Però els malparits fugien per on fos. Sol. I algú o alguns s’hi van llançar a sobre i jo també… Qui la fa la paga. El camí dels crancs, ha, ha, ha… No pot saber-se, ningú no ho sap, mai ningú no ho ha dit. I jo només a l’Antoni, que no sé on és, puc dir-ho, perquè ell era el meu amic, sempre plegats, en aquella cambra obscura on fèiem de la cadira un cavall… I se’n va anar. De mi, de tots. I jo no ho podia creure. M’havia passat la mà pel coll, demà ens veurem, digué. I mai més. Saps cantar? Bah, és igual. Vés-te’n. Que jo bec, veus, en vols?, i beuré encara més. Sota la llum. I engegaré la ràdio: canten i conversen i la poso més forta cada cop. Més forta. Cada dia. I m’ajauré i llegiré: oh, qualsevol llibre, qualsevol, i l’obriré per un viatge a Orien o per una noia que estima o per un barranc californià. I beuré i sentiré música i veus i tornaré boig de llum i seré a Califòrnia. O vindrà ell… Vindrà un arcàngel i si tots els desigs m’alcen m’obriré els pantalons, em…» Ja no el vaig sentir i me n’anava, de pressa, sense saber si envestir-lo a puntades de peu, corrents i més espantat potser de mi mateix que no d’ell…

    Perquè ell va quedar allí, ara mateix per ventura encara hi és, i a mi em va deixar amb… No, hi ha portals pels quals no passaré i vull fer-me fort al llindar. «Que sigui la Dormida qui faci la passa a l’altra banda. Jo l’escolto, però no la faré», em repetia l’àvia, s’ho reiterava a ella mateixa.

    De la mort de l’àvia, l’efecte més trasbalsador i primer que se’m va gravar, va ésser el d’una insòlita dissociació. La pluja d’aquell dia resultà la penúltima de la primavera. I com si el temps obeís un manament ferreny, s’entaulà un sol incisiu. Una esgarriada divergència reganava a les fulles dels arbres i de les plantes: mentre, i al mateix arbust, una part d’elles començava a esllanguir d’estiu, assecant-se, les altres encara s’aguantaven gràcils i llustroses.

    Jo mirava aquella partició des de la vicaria, on vaig passar amb l’oncle Dionís les setmanes anteriors a la meva marxa. Mirava i vivia també una realitat que es trastocava, que es desfeia en peces i adquiria dimensions vàries i contradictòries.

    Perquè quan, a Son Vadell, esperava la mort de l’àvia, assegut a la saleta i sense ni atrevir-me a fer funcionar la insignificant màgia del timbal, quan pujava a la seva cambra i la contemplava, esquifint-se sota el tapament, deixada anar ja en la indiferència de la consumpció, pensava que des de més enllà de la seva mort em perseguiria absolutament per sempre, com un batec aixafador.

    I l’enterràrem. Va quedar el taüt dins un nínxol de cementiri, amb els seus corredors de tombres carregades de fastigoses creus i garlandes de guix, abarrocades, com si fossin els luxosos fonaments d’un palau, antany superb i avui volatilitzat. Hi havia tarongers entre les fileres. Havien crescut massa: les branques dels costats sortien contra els laterals del corredor, premien les làpides i, dibuixant un angle recte, partien amunt. A vegades, s’hi enredaven rosers entre les branques i roses i taronges florien dins el fullam estrafolari.

    Jo els veia des de la balconada de la vicaria, de ferro forjat, bruts els vidres: la gran batuda del sol, l’endemà de l’enterrament, ho aclaparà tot, féu del cementiri un espai rosadenc i alegre, com una explícita i absoluta manifestació de naturalitat. Jo mirava cap allà i res no m’hi cridava: havia d’obligar la meva imaginació per reconstruir el record de l’àvia, del seu cadàver que s’estava corrompent allí davant. La llum i la tebior vencien el temps i els afectes…

    Mai més, després d’anar-me’n, no vaig tornar a veure el mossèn Dionís. I en guardo una impressió desagradable… El vicari era arterioscleròtic, un pantà de vellúria. Quan la sang alentia el seu reg, perdia l’exacta noció de les coses, i quedava uns minuts, una estona, com paralitzat. Un dia, en sortir d’un d’aquests estadis, la seva pell d’una blancor tal que ja semblava completament dessagnada, em digués: «Quedo així… I veig com un bàrbar amuntegament de cossos nus i purulents, als quals ataquen àngels vestits amb armadures vermelles i solars, enarborant entortolligades serpents verdes d’emmetzinat siulet…»

    I va restar allí, glaçat, mirant amb repugnància tota la cambra, com si el que havia imaginat fos un líquid que s’hagués escorregut pels racons del despatx, però que d’un moment a l’altre pogués revenir, envaïdora maregassa. Les nàusees el feien boquejar, semblava que tindria un còlic… Fins que es refeia i se n’anava anant de cap al llit: només allí es trobava realment bé, entre aquella tebior artificial, feta per sis ampolles de terra plenes d’aigua calenta. El seu cos ja ni emetia la imprescindible calor.

    El fred era l’obsessió del vicari, aquelles setmanes. Un nit, parant-se a mig sopar, va explicar-me titubejant que per ventura no era cert allò que la vida provenia del foc i que el centre de la Terra era una massa incandescent. Per contra, ell veia el sol, la calor, el foc, com un titànic esforç per vèncer el glaç, una humitat que es troba a l’origen i a la fi de tot. Desaparegut el sol en la seva diària posta, mort un cos, cavat un clot, pujant a dalt d’un puig, era una atmosfera de gelor la que ascendia o davallava, col·lapsava tota vida possible.

    Potser fou endut per aquesta certesa de ser ja només una materialització de la por, abans d’ésser-ho del fred absolut, que el vicari buscava esbiaixadament de fer-me una mena de confessió. Confessió dels altres, per això, i que fins molt tard no vaig poder ni endevinar que també apuntava, seguint una tortuosa espiral, molt més enllà…



    punts



    [Copyright© 1993. Hereus de Baltasar Porcel i Edicions Proa-Grup 62. All rights reserved.]

    [Tornar a dalt] | [Índex]